ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

Sobre «coses impossibles» que sí que es poden fer.

Aquest apunt vol ser una petita acotació a (i agraïment per) la xerrada que David Garcia i Rubert va fer a Calella sobre patrimoni. La frase «Sobre «coses impossibles» que sí que es poden fer» referida al patrimoni és de David Garcia i figurava com una part del títol de la seva xerrada. Des de la lògica modal parlarem de coses impossibles.

Va ser Leibniz (filòsof, lògic i matemàtic) qui va definir la impossibilitat com a fals en tots els mons possibles, i la possibilitat com vertader en algun món possible. Posteriorment, en la dècada de 1950, es relativitza la noció de mons possibles, és a dir, en lloc de dir que un món és possible d’una manera absoluta, avui diem que és possible en relació a un altre món. Diem llavors que aquell món és accessible des d’aquest. Que la proposició p és impossible voldrà dir, doncs, que la proposició p és falsa en tots els mons accessibles des del meu món.

Allò que polítics i gestors orgànics del patrimoni afirmen és que «és impossible viure del patrimoni». En conseqüència hem d’obtenir, d’altres fonts privades, els recursos per tractar-lo. A Calella, no hi ha diners (que no tornarien) per invertir en el jaciment del Roser, hi ha altres prioritats, com arranjar una escola, un pavelló, …. Així els diners per excavar el jaciment vindran d’un acord amb l’Aldi, assumint el seu projecte de soterrament i fraccionament de la vil·la residencial i realitzant les requalificacions oportunes, i a l’Ajuntament no li costarà ni un euro (que podrem invertir llavors, per exemple, en el cobriment d’un tram de la riera o en la construcció d’un nou aparcament municipal,….).

¿Com ha de ser el seu món R de manera que a tots els mons, mi, accessibles des de R resulti fals que es pugui viure del patrimoni?

Per entendre-ho crec que ens podem referir a la diferència entre dos conceptes econòmics, per una banda el PIB i per altra l’ Index de desenvolupament humà..

El PIB és la suma tots els béns i serveis finals produïts expressats monetàriament. És un concepte primitiu, molt insuficient per mesurar el benestar social i per afrontar els problemes actuals de sostenibilitat. No contempla ni les externalitats (el canvi climàtic), ni les feines que no entren en el mercat (feines domèstiques), ni l’oci, i suma mals (drogues, prostitució) sempre que es paguin. El seu món R és el món del PIB, per ells allò que és realment real només és allò que entra en el PIB.

L’Index de desenvolupament humà té present a més del nivell de vida, l’esperança de vida, l’educació, l’impacte de les mesures econòmiques sobre la qualitat de vida. I s’observa com aquests factors acaben essent també decisius per la bona marxa de l’economia mercantil. Potser perquè la creativitat és un factor econòmic decisiu i aquesta és molt més gran en contextos d’alt index de desenvolupament humà.

Ells realment no hi creuen en aquest món del desenvolupament humà; com hem dit el seu món és el del PIB; tanmateix avui dia queda molt lleig i primitiu quedar-se només amb el PIB. Per tant, en l’àmbit públic han de fer veure, han de simular, unes qualitats i preocupacions per al patrimoni que no tenen. I d’això se’n diu hipocresia. I en l’àmbit privat, fora de micro, faran gala del seu realisme del PIB i que no creuen en aquestes coses de la sinceritat i del valor del patrimoni per al poble i per a l’economia i desenvolupament humana. I d’això se’n diu cinisme.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de per Joan Juhé i Mas | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent