ambFilosofia

Puigdemont està convençut que Rajoy es considera en relació a Catalunya en la situació del dilema del presoner. I, per tant, l’ordre de preferències espanyoles seria:

AC > CC > AA > CA

A = «Estratègia agressiva». C = «Estratègia col·laborativa».

Des del moment que Puigdemont es representa d’aquesta manera les preferències de Rajoy, no pot proposar una actitud ferma com seria la DI.

Per veure-ho fem el quadre que correspon a aquest ordre de preferències, segons el valor d’ordenació:

Qualsevol gest de la diplomàcia catalana que apunti a donar a Rajoy la impressió que la Generalitat es prepara per jugar A, porta Rajoy a afirmar-se a jugar també A. En la fila A, 2 > 1, i per tant A > C. A més, qualsevol gest agressiu per part de Catalunya porta Rajoy a presentar-se la seva estratègia agressiva com a simplement defensiva.

Així doncs, més aviat Puigdemont ha d’intentar que Rajoy entengui que la Generalitat està disposada a traslladar-se al cas CC (i guanyaria 3 i no 2). En altres paraules, es tracta de convèncer Rajoy que té la responsabilitat d’una elecció limitada a CC i AA i que la Generalitat està disposada a facilitar la solució CC, cas que Espanya la vulgui. Per transmetre-ho, Puigdemont ha d’indicar a Rajoy que està disposat a jugar C (en el cas naturalment que Rajoy jugui també C). D’aquí els esforços per a convèncer Rajoy de l’«esperit de conciliació» de la Generalitat.

En realitat, Rajoy està interpretant el moviment de Puigdemont no com una manifestació d’un esperit de conciliació, sinó com una prova de feblesa. ¿Per què aquesta diferència entre les intencions de Puigdemont i la seva percepció pel gobierno de España?.

El contrasentit no prové del supremacisme de l’Estat espanyol, sinó del fet que l’estructura de les preferències de Rajoy no són les que suposa Puigdemont.

El gobierno de España considera les seves relacions amb Catalunya no segons l’estructura del dilema del presoner, sinó segons el dilema del gallina. I la noció de conciliació té sentit en l’estructura del dilema del presoner, però no la té en una estructura del dilema del gallina. En l’estructura del gallina, els esforços de conciliació porten l’altre a triar l’estratègia agressiva.

Anem a veure-ho.

L’ordre de preferències que porta a l’estructura del gallina és el següent:

AC > CC > CA > AA

Simplement s’inverteix l’ordre de les dues últimes situacions, passant de AA > CA a CA > AA

El quadre serà:

Dins de cada casella, el primer valor correspon a Puigdemont, el segon a Rajoy.

Comprovem que, a diferència del que passa en el dilema del presoner, la situació AA és considerada per cada un dels jugadors com la pitjor de les situacions.

L’estructura del DP (dilema presoner) proporciona a cadascú bones raons, defensives i ofensives, per escollir l’estratègia agressiva que porta a un resultat que ambdós no volen i que podrien evitar si tots dos triessin CC. En el cas de l’estructura del gallina, l’agressivitat no és atractiva per ningú, excepte que l’un cregui que l’altre NO escollirà l’estratègia agressiva. Si Puigdemont dona el missatge que escollirà C, Rajoy té tots els incentius per escollir A i obté 4 (el resultat òptim).

Puigdemont veu la relació amb el gobierno de España dins el dilema del presoner. Però Rajoy considera que Puigdemont prefereix la submissió al xoc de trens, és a dir, veu la relació amb Puigdemont dins el dilema del gallina. I en el dilema del gallina qualsevol insinuació d’escollir l’estratègia C porta l’altre a escollir l’estratègia A. Cosa que portarà Puigdemont en el dilema del presoner on ell realment es troba a triar A quan ja l’agressió esdevingui intolerable. I el resultat serà AA; però a un nivell molt més alt.

L’error de percepció de Puigdemont té l’afecte d’incitar Rajoy a escollir l’estratègia A (agressiva), quan el que ell vol es conduir-lo a C (cooperativa). L’efecte no desitjat ens porta al xoc de trens, i a un xoc molt més violent. És a dir, sense voler-ho, Puigdemont està incitant l’aparell de l’Estat espanyol a una repressió i violència cada vegada més gran.

On estem?.

A quin punt estem d’acord amb les anàlisis que fèiem en els apunts d’aproximació a l’1-O amb la teoria de jocs?. Estem a S7 que porta a H4: afrontar el resultat de la declaració d’independència després d’una «participació igual 20N, victòria del Sí»

S’han complert les previsions que fèiem a Aproximació a l’1-O amb la teoria de jocs (4) : L’Estat ha triat l’estratègia E2, ha prohibit, però no ha inhabilitat (a. 155). «Així, doncs, el referèndum es farà, segons aquests càlculs, si no hi ha cap dubte que la Generalitat el realitzara, faci el que faci l’Estat, i si es mostra una forta capacitat de mobilització i resistència popular.».

L’Estat ha triat l’estratègia E2, ha prohibit, però no ha inhabilitat (a. 155), en aquest context, el seu objectiu era aconseguir que es produís T3, « participació menor 20N, victòria del Sí»» i arribar a S6 on la Generalitat convocava eleccions autonòmiques (G4).

Però el que s’ha produït és T4 «participació igual 20N, victòria del Sí» i arribem a S7. Què explica T4 en lloc de T3?

Considerant l’estil Rajoy, «Així pot dir ell que no ha estat i que no en sabia res; però es fa allò que ell volia i no ha ordenat i no sabia que es feia», explicat aquí: L’Estil Rajoy, podem suposar que Rajoy, en el context d’E2, intenta que el referèndum sigui un fracàs a través de la utilització de la repressió per impedir físicament el referèndum: emportar-se les urnes d’una majoria de col·legis i fer entrar en pànic la població perquè es quedés a casa i no sortís al carrer a votar. Encarrega la feina al TSJC. Sap que la repressió haurà de ser forta i per donar-li més cobertura legal passa la decisió del fiscal al TSJC. Què li falla? No l’actitud servil del TSJC, sinó la resistència heroica de tants i tants ciutadans que saben que mentre resisteixen en un col·legi estan protegint els altres col·legis. Finalment, donats els temps i els efectius que han d’utilitzar per tancar cada col·legi, només els dona per tancar 100 col·legis. La població resisteix, es dignifica, i s’enforteix: «hem votat», «els carrers seran sempre nostres».

Aquesta repressió i la resposta de la ciutadania produeix un segon efecte que pot ser decisiu per a la victòria de la DI. La incorporació de Podem-Catalunya a la lluita per la República catalana. Un compromís històric (2). De rebot això pot representar, el final del projecte «Catalunya en comú» com a projecte invasiu de l’espai independentista. En el règim del 78 tenim que governen els franquistes reformats, legitima el PSOE i desmovilitzen els hereus del PCE (funció actual dels comuns).

En la transició cap a la República que s’enceta l’economia serà un factor fonamental. ¿Què passa si es vol realitzar una seriosa redistribució de les rendes en una economia de mercat, elevar de manera notable i força ràpida les rendes de les classes més pobres conservant, essencialment, els mecanisme de mercat?

Cal dir que s’està produint allò que, utilitzant la teoria de jocs, preveiem en diversos apunts: Aproximació a l’1-O amb la teoria de jocs (3)

Anem a fer una nova previsió de resultats en vot pel 1-O d’acord amb els nous esdeveniments i suposant que es podrà votar.

Augmentem la probabilitat-catàstrofe fins a 8 per les noves amenaces del règim. Suposarem que els aplecs de la població catalana que donen suport a Podem-Catalunya s’incorporen al referèndum de l’1-O. Això ens porta a augmentar el greuge-percebut en 0,5 punts, i a situar la correlació-esquerra-sobiranisme en 7.0.

Amb aquests valors el programa dona una participació del 55,5% (3.052.500 vots) i una abstenció del 44,5%. Els vots Sí representarien el 90,4% (2.761.000 vots )i els No el 9,6% (291.500 vots). La qüestió fonamental és aquí que els Sí representen el 50,2% del cens electoral.

He suposat que la gent de Podem-Catalunya opta bàsicament pel Sí, per la voluntat d’acabar amb el règim del 78, cosa que no s’aconseguiria amb el NO.

Si aconseguim celebrar el referèndum, en aquests moments estem fregant la majoria absoluta del cens. Seria un resultat extraordinari que ens donaria la legitimitat indiscutible per proclamar la República catalana

Enllaç al programa: www.ambfilosofia.net/filosofia/netLogo/pronostic1O_2.html

Avui a Catalunya cadascú ha de decidir si obeeix la legalitat espanyola o la legalitat catalana. Hi ha qui opta per obeir la legalitat espanyola desobeint la legalitat catalana i negant de facto l’existència de Catalunya com a nació i el dret a l’autodeterminació.
Ara bé, després del 20 de setembre entre els que han decidit obeir la legalitat espanyola hi ha encara una altra bifurcació. Ara han de decidir si respecten realment aquesta legalitat o donen suport a la vulneració de la legalitat espanyola per part dels aparells de l’estat instrumentalitzats pel PP en el seu intent de mantenir-se en el poder.

Parlàvem d’apropar Podem-Catalunya al projecte de la República catalana. De quanta gent estem parlant?. A l’enquesta de l’abril del CEO la intenció de vot directa a Podemos era del 8,4%.

Dit de passada, a la mateixa enquesta la intenció de vot a ICV era del 1,8%, ¿com pot ser que a CSQEP ni els deixessin parlar al debat del Parlament?.

Sobre un cens de 5.500.000 electors Podemos representen la intenció de vot de 462.000 persones. Queda clar que un apropament seria decisiu pel recolzament a la república.

Anem a examinar alguns trets d’aquest aplec de persones.

En primer lloc com es reparteixen en el mosaic català social-identitari:

Ordenat pel percentatge:

Veiem que són gent que es donen de 0 a 5 d’espanyolisme-catalanisme (ES, MEC), 61,90% (però 46,03% en el 5 entre catalanisme i espanyolisme (MEC)), i d’esquerres (EM, ER), 63,49%. Per tant, majoritàriament no competeixen sinó que sumen amb les caselles catalanistes.

Anem a comparar entre catalanistes (6-10) i podemites diverses variables que s’han mostrat significatives.

Quant als trets sociodemogràfics: El bloc catalanista és més transversal i el podemita és més jove i amb més assalariats.

Quant a les variables referides a la identitat és manifesta la diversitat cultural però una certa afinitat política.

Penso que un projecte d’hegemonia sobiranista-catalanista calcat als dels comuns, identitàriament transversal, amb una sola força política que articula la diversitat i un moviment confós amb la força política, no és convenient ni desitjable. Intentarem explicar perquè.

Ja vam explicar en un altre apunt la diferència entre estat, cultura i nació. Pertanyen a dimensions socials diferents: la capacitat humana de formar grups d’acció (estats, empreses, equips, parelles,…), la capacitat humana de construir xarxes per les quals circula la comunicació i la informació (cultures, classes socials, públics, mercats,…), la capacitat humana d’unir, en el marc d’un territori, grups i xarxes en un projecte comú i cohesionat (nacions, tribus, polis,…). Catalunya és clarament multicultural: hi ha gent que és culturalment espanyola, catalana, xinesa, marroquí,…..També és una societat dividida en classes socials. Es tracta que des de aquesta diversitat cultural i social es vulgui confluir en un projecte comú i cohesionat al qual es dona la sobirania (nació), i a partir d’aquí la construcció de la capacitat d’actuació col·lectiva organitzada (estat). Hi poden haver sobre un territori moltes cultures i classes socials, però no hi poden haver dues nacions, la gent que comparteix un territori no pot donar la sobirania sobre el territori a dos col·lectius diferents. Parlar de nació cultural és barrejar dimensions socials diferents i negar la diversitat cultural. El fet de tenir jo una determinada identitat cultural no m’impedeix decidir compartir amb altres identitats culturals la construcció d’un projecte comú sobre un territori, que respectarà la diversitat cultural, al qual concedeixo la sobirania.

Aquesta sobirania és poder, poder sobirà real sobre un territori, cosa que no treu que des de la sobirania es decideixi sotmetre lliurament totes les lleis derivades d’aquesta sobirania als drets humans, declarant il·legal qualsevol llei que els vulneri: és l’estat de dret. Quan des del bàndol unionista es diu que en un estat de dret el Parlament no pot aprovar lleis racistes, hi estem totalment d’acord, i afegim que el Parlament espanyol tampoc pot aprovar lleis contra els drets fonamentals, contra el dret d’autodeterminació de Catalunya.

La qüestió seria, doncs, en el marc d’una nació catalana multicultural, apropar gent culturalment espanyola (i d’altres), els que es donen en l’enquesta un 5 o més d’espanyolisme, a un projecte de nació catalana que es vol dotar d’estat. El model pot ser una ampliació del model del moviment independentista: Diversitat de partits polítics que articula les diverses sensibilitats socials i identitàries, moviment social comú, però no confós amb els partits polítics, i pacte polític entre partits. El pas avui en aquests sentit seria incorporar al moviment Podem-Catalunya i EUIA i buscar un pacte polític.

Si això es comença a produir, aleshores, en els aplecs de població que corresponen a aquestes opcions augmentarà el valors de les variables legitimitat-referèndum i greuge-percebut.

Discutirem una nova assignació de valors al Pronostic1-O considerant aquestes possibilitats i altres esdeveniments que s’estan produint.

Aquesta reflexió neix d’una anàlisi per determinar les variables «legitimitat-referèndum» i «greuge-percebut», corresponents al programa per fer el pronòstic de vot del 1-O, a partir del mosaic de la població catalana que resulta de l’encreuament dels eixos identitari i social.

Aquesta és la distribució del vot dins el mosaic que es corresponia al 27S. Està construïda adjudicant les caselles segons la intenció de vot majoritària i respectant els resultats que es van donar:

Com veieu hi ha una clara divisió: aquells que es donen més d’un 5 en catalanitat van votar, d’esquerra a dreta: Cup, JxS o Unió; aquells que es donen un 5 o menys de catalanitat van votar CSQP, PSC, C’s o PPC.
Si ara fem la mateixa operació pels resultats de les generals del 20D la distribució és la següent:

On posa Podem volem dir ECP. El fet notable és el desplaçament cap al costat catalanista de ECP: és una força transversal (l’única) que fa recular fins i tot a ERC. Fixeu-vos que la diversitat és només respecte de l’eix identitari no sobre el social.

Aquesta anàlisi em portava a afirmar en l’apunt És possible un acord amb el món dels comuns?, que l’acord era possible amb CSQP, però no amb ECP, ja que el projecte d’aquests últims era d’invasió de l’espai independentista. L’anàlisi és correcta si considerem la base social, però és erroni si mirem el projecte, ja que CSQP pretenia també ocupar l’espai catalanista (sense aconseguir-ho). Si en aquell apunt substituïm el nom CSQP per Podem-Catalunya, avui, l’anàlisi amb el posicionament de Podem-Catalunya s’està demostrant certa.

Vam analitzar amb detall la composició del bloc proposat per ECP aquí: Comuns contra ERC. La lluita per l’hegemonia. Déiem que aquest bloc de ECP girava al voltant de l’aplec l’Espanyolisme moderat / Esquerra moderada que no era la minoria majoritària dins el bloc. Això comportava dos problemes per ECP: que una solució catalana quedava subordinada a una solució espanyola i que els aplecs satèl·lits tindrien prou força per enfrontar-se a l’aplec central. Avui estem assistint a la descomposició del projecte: diria que han perdut bona part de l’ala catalanista, i que els aplecs que es donen un 5 o menys de catalanitat també s’estant descomponent orientant-se cap a posicions lerruxistes o cap a les posicions de Podem-Catalunya.

Ara bé, ERC no aconsegueix construir un bloc identitàriament transversal sota hegemonia sobiranista-catalanista. És possible un bloc així que obriria el camí al triomf definitiu del sobiranisme i a un projecte de radicalitat democràtica i social?

Ho discutirem en un proper apunt.

A partir del programa «Pronostic1O» explicat en l’anterior apunt Aplicació per calcular els resultats de l’1 d’octubre. , anem a fer una adjudicació de sortida a les variables de l’aplicació per obtenir un pronòstic de quin seria el resultat del referèndum avui mateix. Estarà fonamentada en el baròmetre del CEO corresponent a l’abril de 2017. El perquè agafar el penúltim baròmetre i no l’ultim baròmetre ho tenim explicat aquí Independència i moda.  Es basa en el fet del caràcter oscil·latori de la posició respecte de la independència i en la consideració del moment dins la oscil·lació en què ens trobem.

La «probabilitat-catàstrofe» la situem a 5 basat en la posició sobre si sortirem de la UE (4) més un punt per la credibilitat de les amenaces del propi Estat espanyol.

La «aversió-risc» la situem a 5, el valor de l’enquesta més un punt.

El «greuge-percebut» dels catalans el situem a 6. Aquest valor és un apreciació personal del moment actual i que variarà força durant aquests dies com també ho faran les altres variables.

La «legitimitat-referèndum» l’establim en la diferència sobre 10 respecte la confiança en «el tribunal constitucional» extreta de l’última enquesta on figura la pregunta i li restem 2 punts per la posició Colau deslegitimant-lo. Haurem de pensar altres elements del procés polític que poden fer variar aquest dies aquesta consideració de la legitimitat.

La distribució de beneficis i costos per grup d’edat, les variables «G1-B>C», són també apreciacions personals.

Les correlacions posició social-identitària s’estableixen a través de l’enquesta.

Premem «setup» diverses vegades per obtenir una mitjana, ja que el program incorpora l’atzar.

El pronòstic seria:

Sobre el cens: participació del 52%, abstenció del 48%.

Nombre de vots: 2.860.000

Percentatge de vot: Sí 86,9%, No 13,1%.

Nombre de vots: Sí 2.486.000, No 374.000

El vot del No està calculat sobre la base de les respostes en l’enquesta. S’haurà d’examinar l’evolució d’aquest vot del No, si es va veient que el referèndum és una realitat.

## QUÈ ÉS AIXÒ?

Un programa-aplicació fet amb NetLogo que intenta predir els resultats de l’1 d’octubre. El teniu aquí www.ambfilosofia.net/filosofia/netLogo/pronostic1O_2.html

Utilitzant dades extretes de les enquestes del CEO, aquest program va predir correctament els resultats del 9N, vegis Pronòstic vot 9N. Intentarem a partir d’ell predir ara els resultats de l’1 d’octubre. El programa és dinàmic, juga amb diverses variables, els valors de les quals es poden anar modificant segons canvien els esdeveniments, i intenta examinar com aquests diversos factors afecten la decisió de vot individual cara al referèndum de l’1 d’octubre.

Factors que hi intervenen:

Temor (en contra) i enuig (a favor): determinats pel propi usuari a través dels botons lliscants greuge-percebut, legitimitat-referèndum, aversió-risc, probabilitat-catàstrofe.

Balanç Costos-Beneficis de la independència segons grups d’edat: determinat per botons lliscants.

Posicionament identitari, català-espanyol, dels grups d’edat segons enquesta CEO d’abril 2017. Posicionament social, dretes-esquerres, dels grups d’edat segons enquesta CEO d’abril 2017

Correlació esquerra-sobiranisme: determinat per boto lliscant pel propi usuari. Correlació dreta-unionisme: determinat per boto lliscant pel propi usuari.

El programa ens permet examinar els efectes particulars de les diverses variables sobre el conjunt. Finalment en propers apunts donarem diverses adjudicacions de valors a les variables i examinarem el resultat. Finalment farem una previsió pel 1-O.

## COM FUNCIONA

A través del botó [setup] sorgeix la situació derivada dels valors de les variables.

El programa fa una distribució de 1000 individus entre unionistes (blaus, vot -1), independentistes (vermells, vot 1) i abstencionistes (verds, vot 0) segons els següents criteris:

Establim nivells d’enuig i temor a partir de les variables: greuge-percebut, legitimitat-referèndum, aversió-risc, probabilitat-catàstrofe situats entre 0-10

Establim un nivell d’enuig donat per: enuig = greuge-percebut * legitimitat-referèndum

Establim un nivell de temor donat per: temor = aversió-risc * probabilitat-catàstrofe.

Adjudiquem grups d’edat als agents segons proporció IDESCAT.

Adjudiquem valors, mitjana i desviació de posicionament identitari i social segons CEO abril 2017 (0 català – 10 espanyol), (0 esquerra – 10 dreta), a grups d’edat.

Donem a cada agent un valor segons la distribució normal a partir de la proporció corresponent de cada component (temor-enuig, interès, posicionament identitat, posicionament social) adjudicada anteriorment a cada grup d’edat .

Calculem pros-contres per agent en l’escala 1 a -1. Si pros-contres > 0,15, l’agent és independentista, si pros-contres < -0,15. és unionista, entre aquest dos valors s’absté. Aquest valor de 0,15 està ajustat a fi que doni el NS/NC de la pregunta del baròmetre “Vol independència?”. Després afegim a l’abstenció aquells que volen Si o No però afirmen que s’abstindran en un referèndum sobirà.

Amb el boto [go] el model evoluciona en el temps (ticks)

Mirem la intenció de vot dels veïns. cada subjecte pot tenir fins a 8 veïns. Sumem el vot dels 8 veïns. Si hi ha una majoria de veïns que voten una alternativa, el subjecte canvia el vot a aquesta alternativa, si els contres no superen els pros en més d’uns determinats punts sobre 1.

## INSTRUCCIONS D’ÚS

Situem el botó central-superior [normal speed] a ‘slower’.

Situem el primer grup de variables (greuge-percebut, legitimitat-referèndum, aversió-risc, probabilitat-catàstrofe) als valors entre 0-10 que vulguem examinar.

Situem el percentatge d’agents dins de cada grup d’edat que considerem que obtindrien més beneficis que costos i, al contrari, més costos que beneficis. La resta fins arribar a 100 serien aquells en què beneficis = costos.

Situem la correlació que considerem que es dóna entre posicionament d’esquerres i sobiranisme, igualment entre dretes i unionisme

A continuació engeguem.

Prémer [setup] ens dona el resultat pels valors adjudicats a les variables, prémer [go] ens dóna l’evolució. Per aturar tornem a prémer [go]. Amb “un pas” avancem pas a pas.

Podeu repetir el procés tantes vegades com vulgueu: variables, setup, go, go.

## COSES A REMARCAR

Quan fem el “setup” apareixen els resultats sense interacció social, només com a resultat dels valors de les variables. Quan fem “go” hi fem intervenir el veïnatge, llavors es decanta mes cap al Si, ja que la resta del vot, i per tant els veïns, no es homogeni i es divideix entre NO i abstenció i en aquesta suposem que una bona parts de l’abstenció és simplement desinterès o abstenció estructural.

La correlació esquerres-sobiranisme afecta mes que altres variables ja que la població catalana es declara majoritàriament d’esquerres en les enquestes del CEO.

En propers apunts analitzarem el resultat d’aplicar determinats conjunts de valors.

## COSES A PROVAR

Moveu botons lliscants, interruptors, etc. i examineu els afectes que tenen sobre l’espai i els percentatges. Què passaria si aconseguissin fer veure que la probabilitat de catàstrofe és molt alta? i si aconseguíssim assegurar més beneficis pels pensionistes?. I si els majors de 65 anys ho veiessin tots com un cost sense benefici?.

Podeu considerar segons vagin evolucionant els esdeveniments reals com evolucionen , paral·lelament, els valors de les variables, i examinar llavors les prediccions de l’aplicació.

Podeu anar-vos fent preguntes i traslladar-les a l’aplicació per veure l’efecte que tenen sobre el vot.

Quins elements de les enquestes del CEO ens permetrien determinar els paràmetres greuge-percebut, legitimitat-referèndum, aversió-risc, probabilitat-catàstrofe, d’una manera objectiva segons els resultats de l’enquesta?. I els costos-beneficis individuals de la independència?

Un monarca absolut pot ser bo o dolent, si és bo pot fer molt de bé, si és dolent molt de mal. Cal tenir molt present aquesta distinció, tot i que el problema de fons és el caràcter absolut del monarca. Aquest se situa per sobre de la llei i és el fonament de la llei, cosa que converteix els individus en súbdits.

En les religions monoteistes Déu és el monarca absolut, «islam» vol dir «submissió a Déu».

Preguntava Plató «la cosa pia, ¿és estimada pels déus perquè és pia, o al contrari, és pia perquè és estimada pels déus?»

En les religions Déu determina l’ordre ètic, el bé; o almenys el creient té la fe absoluta que la paraula de Déu concorda amb el bé. Tant en un cas com en l’altre la possibilitat de conflicte entre el bé i la paraula de Déu desapareix. Això el constitueix en monarca absolut al qual m’he de sotmetre.

Déu se situa per sobre dels drets humans. ¿Com jutgem de la relació entre la paraula de Déu i els drets humans?.

Kant: «el concepte teològic que dedueix la moralitat d’una voluntat divina absolutament perfecta (…) posaria necessàriament els fonaments d’un sistema dels costums que seria exactament el contrari de la moralitat».

I la moralitat és el fonament de la República, que podem interpretar com l’Estat on les lleis es sotmeten als valors de la llibertat i la igualtat, a la moralitat. L’Estat de dret és aquell que sotmet explícitament les seves lleis als drets humans i que crea un poder per vigilar l’executiu a fi que això sigui realment així. M’atreveixo a afirmar que el predomini de la religió en la política, en tant que el bé és el bé perquè Déu l’estima, és incompatible amb la república, amb l’estat de dret.

Tot i així, és important no confondre els dos monarques absoluts i procurar una aliança amb els sotmesos al Déu bo, sense oblidar que encara són súbdits morals i que el que ens cal és que esdevinguin ciutadans moralment lliures.

El nostre principal interès i solidaritat hauria d’estar amb tots aquells (en aquest cas especialment aquelles) que lluiten per defensar els drets humans en aquells països i entorns dominats per religions que demanen la submissió. Recolzar aquestes persones i la seva presència en els mitjans de comunicació hauria de ser l’objectiu prioritari. De ben segur aquestes persones podrien aportar-nos molt en la comprensió de què està passant aquí i allà.

Dit això, cal identificar l’enemic principal, aquells que prediquen el Déu que mana la violència per construir l’islam, el salafisme. Caldria prohibir a casa nostra tota manifestació del salafisme i perseguir els seus caps i seguidors. Caldria el boicot dels països declaradament salafistes com es va fer amb l’apartheid i Sud-àfrica, deixar de negociar econòmicament amb ells (el Barça hauria de demanar perdó per la seva vinculació amb Qatar), deixar de comprar el petroli a aquests països.

Entenc que, amb la determinació dels terroristes de morir matant, davant del risc que suposaven per a la vida de la població i dels agents, s’havia de prioritzar el fet d’abatre’ls. Ara voldria recordar que aquests terroristes que van oferir les seves vides a major gloria del projecte salafista d’Aràbia Saudí i d’altres països de l’entorn són només soldats, carn de canó. En un cert sentit aquests terroristes assassins són també “els nostres morts”, joves de Ripoll malmesos. Allà on cal arribar és als seus caps, amunt, a esbrinar les connexions que ens porten cap aquells que mouen els fils, la propaganda i hi posen els diners. En aquest sentit hagués estat molt millor agafar-los vius per poder investigar les connexions i estirar del fil. Morts ja no molesten als seus amos que els vendran com a “màrtirs”. També hagués estat millor tenir l’oportunitat d’aconseguir que algun d’ells s’hagués penedit, hagués demanat perdó i s’hagués implicat a denunciar el feixisme salafista. També, vius ens poden permetre investigar-los per esbrinar el procés que han seguit les seves ments per abraçar les doctrines salafistes i oferir les seves vides en sacrifici.

«Pilot, mestre, metge, col·laborador d’una ONG. Com s’ha pogut esvair, això? Què us ha passat? En quin moment…? Què fem perquè passin aquestes coses? Éreu tan joves, tan plens de vida. Teníeu tot una vida davant… i mil somnis per fer realitat.»

Hem de procurar entendre els atemptats de Barcelona (o de tantes altres ciutats …) des dels mateixos actors. Hem de ser capaços de descobrir els mecanismes mentals que els porten a la seva decisió d’atemptar. Hem d’entrar dins la seva ment.

La religió ara omple la seva ment. S’han d’entendre, doncs, des de la religió, i concretament, des de la seva religió, el salafisme.

L’experiència religiosa és essencialment irracional en el sentit que no pot ser definida, no pot ser reduïda a conceptes, només pot ser mostrada, examinada i proposada a l’esguard d’altri. Aquest element irracional, qadoch en hebreu, hagios en grec, sanctus/sacer en llatí, és el què la sociologia anomena numen (presència de la divinitat, d’allò sagrat).

L’activitat religiosa s’expressa per certs actes, separats o lligats, realitzats en aïllament o en grup, els ritus. A través d’aquests ritus l’actor religiós busca d’entrar en contacte amb allò numènic, per influenciar-lo, per obrir-s’hi i per donar-li les gràcies. Hi ha tres gran categories de ritus: els pelegrinatges, les pregàries i els sacrificis.

Diria que els atemptats de Barcelona, des del punt de vista dels executors, pertanyen a la categoria dels sacrificis. En el sacrifici distingim tres elements: una consagració, el sacrificant i la realitat sobre la qual vol irradiar el sacrifici.

L’activitat religiosa produeix espontàniament grups: associabilitat. Les religions universals tenen un missatge de salvació que es dirigeix a tots els homes, és a dir, a l’Home com a tal, i no als homes en tant que pertanyents a un grup social o nacional. L’islam es fonamenta sobre la idea de comunitat global que aplega tots els creients més enllà de les seves diferències profanes. Segurament, per la majoria dels creients la religió és una forma de tradició, d’integració dins el grup local, de protecció i seguretat; però per una minoria, per alguns d’aquests nois, la religió és una necessitat irresistible, com la companyia per d’altres, i per aquestes persones no són suficients les pràctiques religioses habituals ofertes en el marc dels grups locals (la mesquita), senten una necessitat d’una associabilitat pròpia i superior que els proporciona identitat.

A aquests joves, sense sentir com a pròpia cap identitat profana, ni la del país on han nascut ni la del país dels seus pares, qui els proporciona la identitat és la religió, pertanyen a la comunitat global, l’islam, que aplega tots els creients per distants que es trobin en l’espai o diferents en el posicionament social.

Aquestes persones estaran disposades a realitzar un sacrifici (ritus religiós) que resulti en benefici de la comunitat global i que al mateix temps els enlairi a un estat de gràcia en l’experiència numènica. El sacrifici que els demani el salafisme.

Una part de l’objecte del sacrifici és la seva mateixa persona (el fidel) que, com a resultat de la consagració, passa del domini comú al religiós. L’altra part són els infidels que en tant que oblació han de ser destruïts totalment o parcialment; la vida d’aquests i la pròpia ha de resultar destruïda/ofertada (recordeu en la tradició jueva-cristiana-islàmica el sacrifici d’Abraham oferint el seu propi fill, Isaac segons la religió jueva, o el seu fill gran Ismael segons l’Islam). El sacrificant, qui oficialitza el ritus, és ell mateix que realitza l’atemptat, de manera que rep els afectes del sacrifici i adquireix un caràcter de gràcia especial i/o de sortida d’un estat de pecat (molts d’ells havien comés delictes anteriorment en un context d’una vida de pecat). Però aquest sacrifici irradia, a més i sobretot, en benefici de tota la comunitat de creients. El sacrifici no és gratuït, se n’espera un gran benefici i es fa en interès de la comunitat, de l’islam (que en àrab significa submissió a Déu), en l’intent de recuperar la doctrina i la força original d’aquesta fe.

La invasió turística de Barcelona es dona en un context de polítiques neoliberals que deixen via oberta a un mercat dominat per les empreses capitalistes del turisme. Són aquestes les que s’emporten els beneficis i fan pagar a la població les externalitats, els efectes negatius del turisme sobre el seu entorn, sense pagar-ne elles el cost ni repercutir-ho en els preus de mercat.

Aquestes externalitats s’han de rebaixar i combatre, però sempre quedarà un nucli dur inevitable. L’única compensació per als veïns és rebre’n un rescabalament per millores en altres àmbits.

Hi ha dues vies de compensació que poden anar barrejades o no i amb pesos diversos.

La via socialdemòcrata. Assegurar salaris dignes donant més força als treballadors i recaptar diners, via impostos, dels que fan el negoci i passar-los als veïns, via serveis socials.

La via marxista. Intervenir directament en el mercat turístic per canviar-ne les relacions socials de producció, i d’aquesta manera les relacions de poder. Aquesta intervenció pot anar en dos sentits: a) creació d’empreses públiques que intervenen directament en el mercat. b) Afavorir el sorgiment de petits negocis a l’abast de les iniciatives individuals dels veïns, abaratint els costos d’entrada (se m’acuden coses com el «bed and breakfast»).

La via socialdemòcrata funciona mentre hi ha prou força de les classes populars per obligar les classes riques a aquesta redistribució. Ja hem vist en la història recent que aquest no és el context actual. Evidentment fins on es pugui, s’ha d’intentar.

La via marxista s’ha per reinventar i repensar.

1er. Cal un nou concepte d’empresa pública com a empresa amb beneficis segons la taxa de guany vigent, orientada a la producció de béns econòmics, i una decisió democràtica directa sobre el repartiment d’aquests beneficis per part dels propietaris-accionistes, que som tots.

2on. Cal obrir pas a les iniciatives individuals, creant un mercat real d’empreses petites i mitjans orientat per uns valors ètics col·lectivament compartits (sense ètica no hi ha mercat).

Puc parlar, per experiència, una mica d’aquest últim punt. De fet a les poblacions on va començar el turisme, per exemple Calella d’on sóc originari, les classes riques, els senyors, no van intervenir en el turisme. Aquest va ser cosa del poble, de les iniciatives individuals. Paradetes (la primera cosa que fèiem al matí era la parada; semblants en la seva presència al carrer al «mercadillo») bars, espectacles, hotels provenien d’aquestes iniciatives populars. Els petits hotelets que hi havia llavors allotjaven els turistes en habitacions de cases particulars on compartien estada i sovint vivències, coneixement i amistat amb els residents. També, la ignorància i la cobdicia van destruir el patrimoni arquitectònic, part del paisatgístic i no van saber com despendre’s del domini dels tour operadors que venien el turisme de «sol i platja».

Intentarem reflexionar sobre l’evolució dels percentatges en la pregunta dels baròmetres del CEO, «Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent?». Els descensos últimament registrats poden ser producte de l’atzar, de dèficits metodològics, representar realment una tendència a la baixa de l’independentisme o producte d’un comportament oscil·latori, o una barreja d’aquests factors. Ara examinarem la hipòtesi d’un comportament oscil·latori. Dèiem que en el context de l’enquesta del CEO, la resposta a la pregunta havia de presentar un comportament oscil·latori. Els processos oscil·latoris solen aparèixer quan les decisions dels agents socials s’han de prendre en un context d’incertesa. I això és el cas respecte a aquesta pregunta.

Què és preferible pel subjecte; la independència o la dependència? No es pot demostrar amb tota certesa ni una cosa ni l’altra. Resulta, doncs, que aquestes posicions han de ser defensades en gran part, tal com ja ens suggeria Aristòtil, per mitjans fonamentalment retòrics. Segons Aristòtil, en la filosofia (ciència) i la dialèctica (diàleg amb normes) no compten, en principi, ni el caràcter d’aquell que raona ni el públic. En el discurs retòric, en canvi, el caràcter de l’orador, de l’agent emissor, la seva credibilitat moral, la seva prudència, és un element important de persuasió, a vegades decisiu. També esdevé fonamental el receptor del missatge, el subjecte que ha de ser persuadit. La pràctica retòrica exigeix el coneixement de com moure els ressorts psicològics d’un públic àmpli.

Suposem que en un moment determinat, la posició i l’argumentació indepe té una força d’atracció que exerceix un efecte dissuasori sobre aquells que en circumstàncies neutres més aviat s’inclinarien per la dependència o un afecte decantador sobre aquells que consideren que no hi ha manera de determinar la major o menor bondat de les dues posicions, indepe i unionista, i, per tant, que tot aquest segment de subjectes acaben inclinant-se per la independència. Ara bé, els unionistes afilaran les seves armes i produiran noves posicions i contra-arguments per neutralitzar els contrincants. A més, és molt probable que s’incorporin a l’àmbit independentista persones més dogmàtiques i poc formades amb arguments més simplistes que disminuiran la marca de distinció que podia tenir la posició independentista. Poc a poc la força d’atracció de l’unionisme augmentarà, entrarem en un procés invers i oscil·larem cap a un major predomini de l’unionisme. I després altre cop al revés. Donat un determinat nivell de convenciment de cada posició, hi haurà un bloc de ciutadans que oscil·laran. Quins són els màxims i els mínims d’aquestes oscil·lacions? Quin és el punt mig oscil·latori? En quin moment ens trobem? Quines previsions podem fer a partir d’aquí?

Primer de tot anem a obtenir la taula que conté, per cada baròmetre del CEO, tant el percentatge dels que volen com dels que no volen la independència i el percentatge de «tant o més espanyols que catalans».

Heus aquí el gràfic:

Només d’una manera aproximada, en un primer examen de la taula, resulta que les oscil·lacions, tindrien una longitud d’ona, separació temporal existent entre dos punts l’estat dels quals és idèntic, de 24 mesos, dos anys, i una amplada d’oscil·lació de cresta a cresta de 9 punts. En la data de l’últim baròmetre, juny 2017, ens trobaríem en una vall per l’independentisme i hauria de començar a pujar a raó de 0,375 punts de percentatge mensuals.