ambFilosofia

Partim del quadre resultat de l’encreuament dels eixos social i identitari i de les adjudicacions de caselles que fèiem:

Els resultats previstos i reals de les eleccions generals del 28A:

Si continuem amb el mètode d’adjudicar caselles, l’error més gran el vam tenir amb el FR, 4,09 punts. Li vam adjudicar la casella (0,1) que semblaria que no li correspon, però llavors caldria adjudicar-la a ERC, tanmateix la suma de caselles d’ERC ja coincideix (ja li vam donar 0,67 punts més); per tant, l’adjudicació de caselles ja està bé: el que hi ha hagut en aquest cas és una abstenció afegida, la gent d’Endavant no han anat a votar.
Amb petits matisos, ERC, JxC (menys 1,31% a C’s), PSC, ECP vam encertar.
En la banda del «trifachito» globalment també vam encertar, però una part de les caselles adjudicades al PP (4,42%) van anar a C’s i l’altra a Vox. Alguna de les caselles més dretanes de JxC (1,31%) també cal adjudicar-les a C’s.
En un proper apunt, a partir, d’aquest quadre, discutirem les estratègies dels diferents partits. Hem de tenir present, però, que llavors en endinsem en el mercat polític i abandonem la voluntat general.

Com que ja he errat múltiples vegades en la predicció dels resultats electorals, aquesta vegada farem una reflexió sobre diversos resultats possibles. Partirem de la construcció del mosaic català resultat de l’encreuament dels eixos identitari i social. Concretament agafem el baròmetre del CEO 2019.1 i utilitzem, en una escala de 0 a 10, les dues preguntes següents:

«Quan es parla de política, normalment s’utilitzen les expressions esquerra i dreta, indiqui on s’ubicaria vostè?»

«On s’ubicaria vostè en una escala on un extrem significa mínim espanyolisme i l’altre extrem màxim espanyolisme?»

Agafo la pregunta sobre espanyolisme i no sobre catalanisme perquè considero que l’espanyolisme es especialment problemàtic i marca divisions molt clares. «Espanya» no existeix, no existeix com a nació, aleshores aquells que es defineixen com a espanyolistes, davant el buit, han de identificar-se amb alguna cosa de real, i aquesta cosa és l’Estat espanyol. S’identifiquen amb l’Estat, la seves estructures i la seva història: exercit, judicatura, funcionaris, policia, Madrid, la Reconquista, la inquisició, la colonització, Uno-Grande. L’Estat espanyol és un estat opressor de pobles.

Heus aquí el mosaic:

A continuació farem una proposta d’adjudicació de caselles als diversos grups basada en l’experiència d’anteriors eleccions i considerant, també, aquelles caselles en què un partit és majoritari (i un mateix nivell d’abstenció a totes les caselles):

Aquest repartiment donaria com a resultat:

Segons aquest repartiment, per la banda dels partits catalanistes tenim que ERC guanya les eleccions, però no perquè eixampli la seva base, en el sentit d’arribar a noves caselles, sinó perquè el catalanisme creix i deriva cap a l’esquerra i les seves caselles s’omplen; JxC ha de decantar-se més cap a l’esquerra (no hi ha gent a la dreta, l’operació M. Pascal està condemnada al fracàs), sense abandonar el centre-dreta, per això li hem adjudicat la casella (0,4) ja que també hem considerat que ERC està jugant amb l’espanyolisme, si JxC aconseguís ocupar la casella (0,3), tendiria a empatar amb ERC. El FR també li pot disputar la casella (0,2) a ERC. Per tant, també podria passar que ERC patís una derrota històrica i llavors guanya les eleccions el PSC, o que ERC assolís una victòria espectacular, si conserva totes les seves caselles, algunes de les quals hem adjudicat al FR i a JxC.

Per la banda de l’espanyolisme, guanya el PSC, però tot depèn molt de la casella (5,5), per assegurar-la el PSC accentua l’espanyolisme i és prou ambigú per abastar, dins l’espanyolisme extrem, des de l’extrema esquerra al centre-dreta. C’s se la juga també en aquesta casella (5,5), si la perd definitivament, com sembla que passara perquè C’s tira a més espanyolisme i més a la dreta, tindrà un daltabaix. El PP, en realitat, aquí a Catalunya, no és perillós per C’s, les caselles que es disputen no es troben gaire poblades.

Un altre mètode per fer el pronòstic seria agafar els resultats directes de l’enquesta i cuinar-los. Concretament l’experiència d’anteriors eleccions m’indica que la millor aproximació s’obté considerant com a vot ocult el 75% de la diferència entre vot real a les anteriors eleccions i record de vot a aquestes mateixes eleccions. Agafem aquesta proporció i l’apliquem a la intenció de vot directa expressada a l’enquesta. El resultat seria:

Sembla, pel que es respira, que el vot a ECP resulta inflat i que una part d’aquest vot aniria al PSC. Si Podemos, per frenar el «trifachito», pactarà sense condicions amb el PSOE, sempre és millor votar l’original que la còpia. L’únic argument per votar Podemos en lloc del PSOE és evitar el pacte PSOE-C’s.

¿El lleuger desplaçament cap a l’independentisme, del 0,18% quadrimestral (0,54% anual), segons vèiem en un apunt anterior, va paral·lel amb un desplaçament cap al catalanisme, i/o cap a l’esquerra de la societat catalana?

Anem a veure-ho:

Gràficament:

Que dona un creixement quadrimestral del 0,31% de l’esquerra i un 0,089% del catalanisme. El lleuger desplaçament cap a l’independentisme va acompanyat, doncs, també d’un lleuger desplaçament cap a l’esquerra (més important) i cap al catalanisme de la població catalana.

Considerarem catalanistes tots aquells que és consideren «més catalans que espanyols» o «només catalans» i considerarem espanyolistes la resta. El quadre pel baròmetre 2019.1 és el següent:

Considerarem dreta aquells que es donen una puntuació entre 5 i 10 i esquerra aquells que es donen entre 0 i 4. Ara bé, tenim sospites que el desplaçament cap a l’esquerra no es reparteix igualment entre espanyolisme i catalanisme. Anem a comprovar-ho:

Gràficament:

De mitjana, el catalanisme deriva cap a l’esquerra un 3% quadrimestral (0,03 sobre 10) i l’espanyolisme cap a la dreta un 1% quadrimestral (0,01 sobre 10), de manera que a l’últim baròmetre del CEO 2019.1 hi veiem una bretxa de 1,18 punts sobre 10 més a l’esquerra el catalanisme.

ja sé que “creure” o “opinar” és una fugida d’estudi que no et compromet a res. Que jo estigui creient  una cosa tal pot ser cert, però l’afirmació continguda en al creença pot ser totalment falsa. les creences només serveixen com a hipòtesis a comprovar. La qüestió difícil és la de la “veritat” i no la de la creença. Hem permeto, però, ara entrar en l’àmbit de les creences .
A la banda catalanista, JxC anirà cap a l’esquerra seguint el seu electorat i envaïrà l’espai que era propi d’ERC, la qual ha optat per no desplaçar-se més cap a l’esquerra seguint el seu electorat (deixa així espai al Front Republicà), sinó resistir en el seu espai i intentar una operació «colauista» inversa envaint espai espanyolista.
Per la banda dels comuns («colauisme»), Coscubiela els va destrossar el projecte d’un partit que beuria tant de sectors catalanistes com espanyolistes. Van arribar a tenir un 40% de vot catalanista. Crec que Assens no aconseguirà refer el projecte i es quedarà amb el sector d’esquerres (derivant a menys d’esquerres) espanyolista. Crec que actualment, l’intent seriós d’aquest projecte és el de l’ERC del «junquerisme».
A la banda espanyolista, donat l’èxit de C’s i el fracàs del PPC en les passades eleccions al Parlament, el PPC intenta una Arrimades2 amb la Cayetana definint un espanyolisme que considera ser espanyol com a primer i previ a ser català o andalús o altres. I tots dos derivant cap a la dreta seguint el seu electorat.
El PSC deriva cap a la dreta competint amb C’s, però intentant arrossegar electorat d’esquerres amb l’espantall de la deriva encara més dretana de PP i C’s. És un partit que frustrarà necessàriament bona part d’aquest electorat d’esquerres que arrossegui.
Pot triomfar a Catalunya un projecte «colauista» com el que està intentant ara ERC?. Ho discutirem properament.

Quins factors sociodemogràfics expliquen el canvi de seqüència, menys oscil·lacions i estabilitat del «Sí», en les respostes a la pregunta del CEO «Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent». D’entrada, farem servir el bisturí i examinarem la resposta segons els grups d’edat:

Un fet destaca: per primera vegada en tot el temps del procés el «NO» no guanya en la franja dels «Mes de 64 anys»: hi ha un empat i això fa que el NO no guanyi a cap franja d’edat.
Per examinar-ne l’evolució al llarg del temps separarem el Sí del NO. Primer el Sí.
Percentatges de SÍ segons els grups d’edat:

El gràfic del SÍ corresponent:

A partir del 2017.3 (1_O) a tots els aplecs disminueixen les oscil·lacions i s’estabilitzen a l’alça. l’aplec «Mes de 64 anys» tendeix a confluir amb els altres aplecs, encara és el que dóna el valor de SÍ més baix, però a només 1,74 punts del que el precedeix.

Ara el NO.
Percentatges de NO segons els grups d’edat:

Ara el gràfic del NO corresponent:

Amb el NO, també a partir del 2017.3 (1_O), a tots els aplecs disminueixen les oscil·lacions i s’estabilitzen a la baixa. L’aplec «Mes de 64 anys» tendeix a confluir amb els altres aplecs, encara és el que dóna el valor de NO més alt, però només 0,72 punts per sobre del que el segueix i es situa ja per sota del 50%. Veurem si tot això es consolida en propers baròmetres. Si l’1O va ser decisiu per aquests canvis, segurament tot dependrà de saber mantenir i aprofundir el llegat de l’1O.

Gràfica dels percentatges, en els baròmetres del CEO, entre 2014.1 i 2019.1, corresponents als valors de resposta a la pregunta: «Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent»:

Cal dir que NO hem encertat la previsió per aquest baròmetre. La previsió era de 45,81% de Sí, 47,16 de No i 7,03 d’abstenció. La baixada que predèiem és a conseqüència del caràcter oscil·latori que presenta la resposta. En aquest moment ens trobaríem de baixada. Recordem que considerem una longitud d’ona de 6 baròmetres (2 anys de cresta a cresta o de vall a vall) i una amplitud de 9 punts percentuals (de 41 a 50 pel Sí).
Mireu la gràfica, a partir del baròmetre 2017.3, les línies ja no es creuen i el caràcter oscil·latori disminueix. El caràcter oscil·latori és degut a la incertesa que presenta el fenomen per un bon nombre de subjectes, els quals es decideixen, llavors, per qüestions de prestigi respecte dels veïns. Aplicat al nostre cas això voldria dir que o bé hi ha menys gent amb incertesa respecte a les conseqüències de la independència o bé que el prestigi de l’independentisme augmenta.
Ho podrem anar escatint amb els propers baròmetres. Si tot plegat només és fruit de l’atzar i es mantenen les tendències d’abans del 2017.3, la previsió pel proper baròmetre 2019.2 seria 41,88% pel Sí, 47,99% pel No i 10,12% per l’abstenció: ens trobaríem en un moment vall, el més baix, pel Sí i el més alt pel NO, a punt d’iniciar una oscil·lació d’ascens.
Amb les dades del 2014.1 fins a 2019.1, eliminant l’efecte oscil·latori, considerant una regressió exponencial sobre les dades del gràfic, la taxes de variació quadrimestrals quedarien: Increment del Sí: 0,18% quadrimestral, decrement del No: 0,21% quadrimestral, increment de l’abstenció: 0,33% quadrimestral. El que podem esperar, a la llarga, en les circumstàncies actuals, és un lent augment del Sí i de l’abstenció a càrrec del No.

Continuant l’anterior apunt, anem a examinar subjectes del grup 000 , o sia: No nascuts a Catalunya ni ells ni els seus pares, No formació superior al batxillerat, No valoració positiva de la situació de l’economia catalana; coses que donen una forta propensió a no voler la independència, i ens preguntarem a on pot raure la diferencia amb el 20,08% que, no obstant, volen al independència.

Observarem en quina mesura dins aquest aplec (000) el fet de voler o no voler la independència es relaciona (estadísticament) amb les variables: «Grup d’edat», «Canal de TV pel qual s’informa», «Definició ideològica esquerra-dreta 0_10», «Insatisfacció amb el funcionament de la nostra democràcia 1_4», «Grau de desinterès per la política 1_4», «Disposició a córrer riscos 1_10».

Heus aquí el resultat:

La diferència més gran es troba a informar-se per TV3 o no, 53 punts de diferència sobre 100, la següent es troba en el posicionament esquerra-dreta amb una diferència de 1,3 punts sobre 10 més a l’esquerra dels independentistes i després l’interès per la política. L’edat no té gaire influència. Per tant, el posicionament polític i els canals d’informació esdevenen fonamentals.
Anem a comprovar-ho. Seleccionem aquells que prefereixen TV3 per informar-se i es consideren d’esquerres; en aquest aplec els favorables a la independència han de ser molt àmpliament majoritaris. Mirem-ho.

Hem passat la prova, el 85,70% són favorables a la independència.
Fem una altra prova. Entre els 111, també s’ha donar el fet: els que voten “no” han de presentar 50 punts menys en la visualització de TV3 i s’han de situar clarament més a la dreta. Heus aquí el resultat:

Efectivament, també es compleix.
En un proper apunt reflexionarem sobre aquestes dues variables: informació i posicionament polític.

Utilitzarem les enquestes del CEO i ens referirem a les variables sobre la situació laboral de l’enquestat. Agruparem sota l’etiqueta de classes treballadores assalariades els següents valors: assalariats amb contracte fix, assalariats amb contracte temporal, aturat, busca 1^a. feina. Agruparem els tres baròmetres del 2018 per obtenir una base de 4500 enquestats.

La distribució de la població catalana és la següent:

Les classes treballadores assalariades representen el 47,27% de la població més gran de 18 anys.
Considerarem la variació de tres factors: «Nascuts a Catalunya ells i almenys un dels seus pares», «Formació superior al batxillerat i al grau mitjà», «Valoració positiva de la situació de l’economia catalana».
Els valors alternatius Sí/No de cadascun d’aquest factors divideixen els assalariats aproximadament en dues mitats al 50%. Ja vam remarcar en un anterior apunt l’elevat grau de formació dels assalariats catalans, de manera que el subgrup més nombrós és el dels Llicenciats universitaris. Amb el tercer factor, «Valoració positiva de la situació de l’economia catalana», pretenc mesurar si el subjecte considera que el procés afecta positivament o negativament els seus interessos econòmics.
Observarem en quina mesura les variacions d’aquest tres factors anteriors afecten (estadísticament) les següents variables: «Vol la independència?», «Definició ideològica esquerra-dreta 0_10», «Insatisfacció amb el funcionament de la nostra democràcia 1_4», «Grau de desinterès per la política 1_4», «Disposició a córrer riscos 1_10»
Representarem el valor Sí per 1 i el valor No per 0, tenim la següent taula:

En general quant més uns (1), quant més positius són els valors dels factors, més favorables a la independència, més d’esquerres, més insatisfets amb el règim, més interessats en la política i més disposats a córrer riscos per canviar les coses.
La primera pregunta que se m’acut és: aquest 20% dels 000 que volen la independència com es diferencien del 80% que no la vol? I aquest 28,5% dels 111 que no volen la independència com es diferencien del 71,54% que sí la vol?. Ho investigarem en un proper apunt.

Agafant CEO 2018.3, com es distribueix la intenció de vot segons la situació laboral? Heus aquí el quadre sobre una mostra de 1500 observacions:

Aquestes xifres però no inclouen el vot ocult.
L’última fila incorpora en percentatges globals el vot ocult calculat, segons experiència, com el 75% de la discrepància entre vot ocult i vot recordat aplicat a la intenció de vot.
Aplicat aquest vot ocult, anem a veure, primer, com reparteixen aquests estrats el % de vot entre els diversos grups:

Agafant els dos estrats més nombrosos: assalariats i jubilats.
El primer partit dels assalariats(c.indefini + temporal) és ERC. El 35,96% dels assalariats el voten, el segon C’s, 29,94%. El partit més votat pels jubilats és el PSC, 18,76%, el segon C’s, 17,61%.
Ara mirem la composició de vot dels grups polítics:

El partit on el assalariats tenen més pes, 50,47%, i els jubilats menys pes, 11,67, és la CUP. Els partits en què els assalariats són més que els jubilats, ordenats, són CUP, ERC, CeC. Els partits en què els jubilats són més que els assalariats, ordenats, són: PPC, PSC, JxC, C’s.

Utilitzarem les enquestes del CEO per fer-nos una idea sobre les classes socials avui a Catalunya. Ens servirem de tres preguntes: La situació laboral, el nivell de formació i la intenció de vot. No focalitzarem, doncs, sobre el tipus d’activitat.

L’estratificació laboral és la següent:

El grup més nombrós és el dels jubilats amb el 31,34% de la població, però podem sumar els dos tipus d’assalariats, fixos i temporals, i, aleshores, aquests sumen el 37,11% i resulten majoritaris.

Ara farem l’encreuament entre d’aquests estrats majoritaris i la formació assolida:

Entre els assalariats el grup més nombrós és el dels Llicenciats universitaris, representen, doncs, el nucli de la classe obrera moderna. A l’anterior classe obrera, ara jubilats, el grup més nombrós, el nucli de l’antiga classe obrera, eren els que van anar a escola, però sense completar ESO, EGB o Batxillerat elemental.
Marx a «El 18 brumari de Lluís Bonaparte» feia la distinció entre classe latent i classe manifesta referida a la pagesia francesa de 1848 i afirmava que aquesta era només latent ja que ni tenien consciència de la seva singularitat i interessos ni una organització política que els permetés l’acció.
Intentarem en el proper apunt, almenys, determinar la intenció de vot d’aquests diversos estrats socials.

¿Com evolucionarà el vot a Catalunya en les eleccions al Parlament, si es mantenen els fluxos actuals de vots entre els partits?

He obtingut la taula «Intenció de vot creuada amb record de vot al Parlament de Catalunya» que donen les enquestes del CEO novembre 2018. He considerat els transvasaments de vots, destí dels vots de cada formació, segons aquesta taula:

Cada fila ens indica a on van els vots dels que van votar una opció determinada. La diagonal ens indica la fidelitat en el vot per cada grup.
Ara considerem la intenció de vot segons CEO 2018.3 per ara mateix. Aquestes enquestes cal cuinar-les, ja que l’experiència demostra l’existència del «vot ocult». Basat en experiències anteriors, he considerat que el 75% de la discrepància entre vot real i recordat és vot ocult. Fet això tenim la taula:

L’última columna són els resultats en % previsibles per ara mateix.
Per tant, els fluxos entre partits han de portar, des dels resultats del 21D, en tres passos, a aquests resultats actuals. Per aconseguir-ho he considerat que el vot ocult es troba situat entre els que no recorden què van votar. He modificat, doncs, els percentatges de com es distribueix aquest vot, la seva destinació actual. De la següent manera:

Fet això els fluxos porten en tres passos a les previsions de l’enquesta cuinada.
Podem ara mirar els resultats per d’aquí a un any amb els fluxos actuals, serien:

Si anem afegint temps, calen 16 passos a fi que les forces independentistes arribin al 50,02% dels vots, és a dir, 4 anys i un més, des d’ara.

A la primera taula teníem el destí dels vots, podem ara mirar l’origen dels vots per a cada formació:

Agafant el valor més alt, observem que:
El PP perd i guanya vot de Cs.
ERC perd vot cap a la CUP i guanya vot de JxC.
PSC perd vot cap a CeC i guanya vot de Cs
Cs perd vot cap el PSC i guanya vot de PPC
CUP perd vot cap a CeC i guanya vot de ERC
JxC perd vot cap a ERC i guanya vot de ERC
CeC perd vot cap a PSC i guanya vot de PSC

Si mirem els blocs, ERC i CUP agafen i perden vot del bloc unionista, JxC es queda dins el bloc independentista. PSC i CeC agafen i perden vot del bloc independentista, Cs i PP es queden dins el bloc unionista.

Anem ara a distribuir la població catalana en l’espai bidimensional construït a partir dels eixos identitari i social. Dividim cada eix en 5 valors i tenim 25 aplecs o caselles. A cada casella hi ha el valor en percentatge que aquesta representa sobre el total de la població:

La jugada guanyadora consisteix a ocupar la casella CtM-EsqM i des d’ella agafar les caselles més properes, que es troben a un pas en línia recta i que sumen el 47,04% de la població. Diria que aquesta és la jugada que intenta ara ERC.
Anem a veure, a continuació, el creixement/decreixement que presenten aquests aplecs:

Encara que, com hem vist, l’aplec CMxEM permet construir el bloc d’aplecs quantitativament més gran, és un aplec en disminució, 0,52 punts de disminució que representa un decreixement del -3,84%. El bloc tindrà doncs un centre dèbil. Per contra l’aplec CTxEM (només catalans d’esquerra moderada) és el més gran de tots els aplecs i el que presenta també el creixement absolut més gran, 0,896 punts que representa un creixement del 7,51%.  Però si agafem com a nucli d’un possible bloc aquesta última casella, apleguem només el 36,49%.

Un altre bloc important, aquest ja unionista, té com a nucli MgxCN (espanyolisme moderat de dreta moderada), podria arribar a aplegar el 38,99%, és l’intent de C’s. Queda el bloc a partir de la casella EspMxEsqM, que podria arribar a sumar el 41,09, és l’intent dels Comuns.

El PDCAT ho té pelut, construir un bloc a parit de la casella CtMxDrtM amb un centre de només el 6,57% sembla impossible. Observem també l’increment dels NS i el decrement de diversos aplecs de l’espanyolisme.

Gràfica dels percentatges corresponents als valors de resposta a la pregunta: «Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent»:

Cal dir que hem encertat la previsió per aquest baròmetre. La previsió per al proper baròmetre és de 45,81% de Sí, 47,16 de No i 7,03 d’abstenció. La baixada que prediem és a conseqüència del caràcter oscil·latori que presenta la resposta. En aquest moment ens trobem de baixada. Recordem que considerem una longitud d’ona de 6 baròmetres (2 anys) i una amplitud de 9 punts percentuals.
Els percentatges es troben pràcticament estancats a curt termini. Considerant una regressió exponencial sobre les dades del gràfic, la taxes de variació són les següents:
Increment del Sí: 0,07%, decrement del No: 0,17%, increment de l’abstenció: 0,74%. El que podem esperar, a la llarga, en les circumstàncies actuals, és un augment de l’abstenció a càrrec del No.
La distribució per grups d’edat és la següent:

Ara presentarem la gràfica de l’evolució del NO:

És de fer notar que el grup dels «Més de 64 anys», tot i ser el de més alt percentatge de NO, presenta una caiguda constant d’aquest percentatge de NO.
Igualment veiem aquest manteniment dels valors respecte al posicionament identitari (català- espanyol) i social (esquerra-dreta). En una escala de 0 a 10, obtenim les següents mitjanes:

Si ara desagreguem el posicionament identitari, espanyolista-catalanista, en aquests dos components i examinem el seu respectiu posicionament social, obtenim el següent gràfic:

Considerant Màxim esquerra = 0, màxim dreta = 10, la mitjana en el posicionament social pel 2018.3 és 4,37 per l’espanyolisme i 3,25 pel catalanisme. La bretxa entre aquestes posicions es manté en valors alts, 1,12 punts. També es veu com el catalanisme deriva cap a l’esquerra, mentre que l’espanyolisme deriva cap a la dreta, per bé que cada cop més lleugerament.

Després d’establir, en els apunts anteriors, l’arbre del joc, les estratègies i els ordres de preferències, anem ara a determinar la matriu de pagaments del joc post27O.

Per construir-la, hem d’obtenir la situació final a què ens porta cada encreuament entre estratègies. Quan hi ha més d’una situació terminal en una casella, indica que la situació terminal real depèn d’una “tria de la Història” entre elles. Heus aquí la taula:

A continuació cal calcular el pagament que correspon a cada situació final. La probabilitat que assignem a les diverses «tries de la Història» condicionaran aquests càlculs, ja que adjudiquen una probabilitat a les situacions afectades. Quan l’encreuament d’estratègies porta a més d’una situació final com a possibles, tot depenent de la tria de la Història, cal sumar els valors d’aquestes situacions prèviament ponderades per la seva probabilitat, en el ben entès que la suma de probabilitats és 1.
Per exemple, per [s16-s17] tenim que, per la Generalitat, el valor és: 3 (valor ordinal de s16) * P(s16) [probabilitat que es produeixi s16] + 9 (valor ordinal de s17) * P(s17) [probabilitat que es produeixi s17]. A més P(s16)+P(s17)=1. Igualment feríem ara per l’Estat espanyol.
Ara bé, els resultats d’aquests càlculs depenen de la probabilitat de victòria que considerem en l’enfrontament per desobediència amb l’Estat espanyol. Considerem, per exemple, 30% de victòria, 70% de derrota, la taula seria la següent (dins de cada parèntesi, el primer valor correspon a la Generalitat i el segon a l’Estat) :

Ens queda ara l’últim pas, analitzar la taula resultant d’aquests supòsits. Per la Generalitat podem eliminar les estratègies 1 i 4, ja que la 2 guanya o empata sempre amb la 1, i la 3 guanya sempre la 4. La tria entre les estratègies 2 i 3 depèn de la tria de l’Estat espanyol. Reduïdes les estratègies de la Generalitat a dues, la 2 i la 3, l’Estat té com a estratègies dominants la 2 i la 4 que guanyen a totes les altres i empaten entre elles. Posats en aquesta situació, la Generalitat tria l’estratègia 3 (obeir-debilitant) que guanya a la 2 davant les estratègies 2 i 4 de l’Estat (155 / oferta segons resultats electorals/ x).
Ara bé, el factor determinant, que fa racionalment canviar la tria, és la possibilitat de victòria en l’enfrontament desobedient amb l’Estat: per sobre del 42% de probabilitat de victòria (58% de derrota), l’estratègia 2 (desobeir) resulta guanyadora. Amb aquestes probabilitats, l’Estat espanyol es veu obligat a triar entre pactar el Dret a l’autodeterminació o la repressió i li resulta més útil triar la negociació, les estratègies 6/8.

Com hem dit, la tria racional depèn de la capacitat de victòria que adjudiquem a la mobilització i la resistència passiva davant el grau de violència de l’Estat. La tria actual del Govern de la Generalitat, suposat que sigui l’estratègia 3 (obeir-debilitant), mostra la por davant la violència de l’Estat i la minsa confiança en la capacitat de resistència real de la població. Aquest és el punt que hauríem d’estar discutint: podem derrotar l’Estat amb la resistència passiva en les condicions actuals? En tot cas, com podem enfortir aquesta capacitat de resistència?.

Per la meva banda, ja des que vaig obrir aquest bloc per tractar el tema del moviment independentista català, amb les anàlisis realitzades he arribat sempre a la conclusió que sense començar a fer efectius, reals, els principis republicans de llibertat i igualtat no podem guanyar. Amb una situació a Catalunya on, segons l’última ECV (Enquesta de Condicions de Vida),  214.000 famílies tenien ingressos per sota dels llindars de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) catalana, o fins  a 402.000 famílies estaven per sota del llindar de risc de pobresa de Catalunya, i on la RGC de moment beneficia només 27.000 famílies, parlar de llibertat i igualtat ha de sonar a mofa per aquestes famílies. La Renda Bàsica Universal esdevé una aposta imprescindible per la República.

Ens podem preguntar també quins són els factors de pertinença a unes determinades classes socials dels nostres polítics que expliquen la seva avaluació de la capacitat de resistència. Igualment ens podem fer la mateixa pregunta pels altres actors del procés cap a la independència.

L’arbre del joc el vam tractar en l’apunt anterior. Ara toca determinar les estratègies (segon pas).

Les estratègies. Una estratègia és un pla complet que contempla totes les situacions en què el jugador es pot trobar i les decisions del jugador en cada una d’aquestes situacions. Es construeixen a partir de l’arbre del joc.

Per la Generalitat.

La Generalitat és qui juga primer. Tant si comencem per G2 (obeir debilitant) com per G3 (obeir) i suposant que l’objectiu de G2 és una bilateralitat que busca un referèndum i que l’objectiu de G3 és millorar l’autogovern autonòmic, la resposta de la Generalitat ve determinada per l’actuació de l’Estat espanyol. Algunes d’aquestes respostes G7 i G9, derivades de G2, ens tornarien a portar a la situació inicial (s0), en una mena de dia de la marmota que reflectiria una situació bloquejada entre Estat i Generalitat. Només si la Generalitat tria G1 (la desobediència unilateral) pot veure’s obligada a triar entre rendir-se o resistir.

Per l’Estat espanyol.
Ha de triar una possible resposta per cada una de les tres possibles primeres accions de la Generalitat. Per G1 (desobediència) i G3 (obediència) hi ha dues possibles respostes, G2 porta a eleccions espanyoles i segons el resultat a diverses respostes de l’Estat.

Estat espanyol

A continuació, tercer pas, l’ordenació de preferències sobre les situacions finals a què deriva el joc.

Situacions finals:
S15: Seria la repetició dels dies posteriors al 10 d’octubre.
S16: 155, La Generalitat ha intentat resistir, però ha estat derrotada
S17: 155, La Generalitat ha resistit i controla el territori. La República comença a caminar.
S18: La Generalitat negocia amb l’Estat la implementació dels resultats de l’1-O.
S19: Victòria de Podemos, però no ofereix referèndum
S20: Victòria de Podemos i ofereix referèndum pactat.
S21: Victòria PSOE, no oferix referèndum
s22: Victòria PP-C’s, resistència i derrota.
S23: Victòria PP-C’s, resistència i victòria. República endavant
s24: Eleccions autonòmiques sense haver aconseguit res significatiu.
S25: Millora de l’autogovern, es vota un Estatut autonòmic.

Els ordres de preferències manifesten els objectius dels jugadors, reflecteixen el comportament teleològic dels éssers humans.

Suposem que la tria de la Generalitat busca el dret a l’autodeterminació evitant que hi hagi víctimes i desordres greus. La proposta d’ordre de preferències per la Generalitat:
s18≻s20≻s17≻s23≻s19≻s21≻s25≻s24≻s16≻s22≻s15, situacions a les quals donem una puntuació inversa al lloc de preferència 11 10 9 8 7 6 5 4 3 2 1

Suposem que la tria de l’Estat espanyol busca no reconèixer el dret a l’autodeterminació tot aplicant la mínima violència possible. La proposta d’ordre de preferències per l’Estat espanyol:
s25≻s24≻s21≻s19≻s20≻s15≻s22≻s16≻s18≻s23≻s17, situacions a les quals donem una puntuació inversa al lloc de preferència 11 10 9 8 7 6 5 4 3 2 1.

En un apunt anterior analitzàvem amb teoria de jocs els moments que ens portaven a l’ 1-O i en fèiem un pronòstic. Podem dir que gairebé la van endevinar. Es va produir S12

Anem a analitzar el moment actual i les seves possibilitats futures amb teoria de jocs. La teoria de jocs no és cap fórmula miraculosa, és simplement un instrument que permet eliminar l’ambigüitat i la vaguetat de les hipòtesis. I, per tant, poder-les discutir d’una manera més precisa.

L’anàlisi consta de cinc passos: 1. construir l’arbre del joc, 2. Establir les estratègies, 3. Determinar els ordres de preferències, 4. Construir la matriu de pagaments, 5. Discutir la matriu buscant solucions que maximitzen guanys / minimitzen pèrdues dels contrincants.

farem un apunt per cada un dels passos esmentats. En aquest primer apunt presentarem l’arbre del joc.

Partim del moment actual (s0). L’arbre té tres branques principals que corresponen a les tres accions que considerem es presenten en aquests moments a la Generalitat: la desobediència (G1), obeir-però-debilitarÑ (G2), obeir (G3).

Primera branca. La desobediència (G1) porta l’Estat a aplicar altra vegada el 155 (E1) o a negociar el Dret a l’autodeterminació (E2). Llavors la Generalitat por optar per rendir-se (G4) o lluitar (G5). Si lluita, que anomenem «tria de la Història», cal assignar una probabilitat de victòria (derrota).

Segona branca. S’obeeix, però (G2) continua la internacionalització del conflicte i s’exigeixen unes condicions per a la governabilitat que finalment porten a unes eleccions avançades espanyoles (E3). Aquí torna a aparèixer la «tria de la Història», cal assignar una probabilitat als possibles resultats electorals, bàsicament: resultats semblants actuals (R4), victòria de Podemos (R3), victòria de PP-C’s (R5). Segons aquests resultats hi ha unes ofertes diferents per Catalunya, respectivament: més-autogovern(E8), possibilitat de negociar un referèndum (E6,E7), recentralització (E9). La Generalitat continua dificultant la governabilitat de l’Estat, si no s’ofereix un referèndum, i opta per la desobediència en cas de recentralització-desaparició (amb probabilitat de victòria/derrota) (G7,G8,G9,G10).

Tercera branca. S’obeeix (G3). Si l’estat no ofereix res de satisfactori (E4) per ser presentat a Catalunya, es va a eleccions (G11). Si s’ofereix un autogovern presentable (E5) s’accepta (G12) i es vota el nou Estatut.