ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

Nietzsche: un pensament irracionalista.

Les crítiques al liberalisme vénen també de Nietzsche:

“1. Quan per primera vegada vaig fer cap on habiten els homes, vaig cometre l’estupidesa dels eremites, la gran estupidesa: em vaig instal·lar al mercat.
I quan parlava a tothom, no parlava a ningú. I al vespre em feien companyia funàmbuls i cadàvers, i jo mateix quasi era un cadàver.
Però l’endemà al matí vingué a mi una nova veritat, i aleshores vaig aprendre a dir: «Què m’importen el mercat i la plebs i el xivarri de la plebs i les llargues orelles de la plebs!»
Vosaltres, homes superiors, apreneu això de mi: al mercat ningú no creu en homes superiors. I si hi voleu parlar, au! Però la plebs dirà fent l’ullet: «Tots som iguals.»
«Vosaltres, homes superiors», així parla la plebs tot fent l’ullet «no hi ha cap home superior, tots som iguals, l’home és home; davant Déu, tots som iguals!»
Davant Déu! Però ara aquest Déu ha mort. I davant la plebs no volem ser iguals. Vosaltres, homes superiors, aneu-vos-en del mercat!”. Així parlà Zarathustra. Part IV. Vom höheren Menschen, §1

Ara bé, la crítica de Niertzsche ve de la negació de l’equació socràtica de la filosofia clàssica:

l’escàndol ha assolit el seu súmmum en Plató. De llavors ençà calia inventar també l’home abstracte i complet: l’home bo, just, savi, el dialèctic; en una paraula, l’espantall de la filosofia antiga; una planta separada del sòl; una humanitat sense cap instint determinat i regulador; una virtut «demostrada» per raons. Aquest és per excel·lència «l’individu» perfectament absurd, el més alt grau de la contranaturalesa…
En resum: La demostració dels valors morals va tenir per conseqüència crear el tipus desnaturalitzat d’home: l’home «bo», l’home «feliç», el «savi». Sòcrates és un monument d’una profunda perversió en la història dels valors.”
La voluntat de poder, § 427- 438

L’equació socràtica, tal com bé diu Nietzsche, és «virtut=saber=felicitat». I el classicisme proposa uns valors d’aquestes variables que farien que l’equació es complís. El liberalisme es perd totalment en la recerca de la solució i ho abandona al mercat. Però Nietzsche nega l’equació mateixa i obre totalment les portes a l’irracionalisme que com diu Popper porta necessàriament a la violència.

Es la meva ferma convicció que aquesta insistència irracional en l’emoció i la passió condueix, en última instància, a allò que només pot ser anomenat crim. Una de les raons d’aquesta afirmació resideix en el fet que aquesta actitud, que és en el millor dels casos de resignació davant la naturalesa irracional dels éssers humans i en el pitjor de menyspreu cap a la raó humana, ha de conduir a la utilització de la violència i la força bruta com a àrbitre últim de qualsevol disputa. En efecte, si es planteja un conflicte, això significa que les emocions i passions més constructives que podien haver ajudat en principi a salvar-lo, com el respecte, l’amor, la devoció per una causa comuna, etc., han resultat insuficients per resoldre el problema. Però, si és així, ¿què li queda aleshores a l’irracionalista com no sigui acudir a unes altres emocions i passions menys constructives, com la por, l’odi, l’enveja i, en última instància, la violència?” La societat oberta i els seus enemics. Cap. XXIV, sec. 3, §5



  1. En posts anteriors heu furgat en la crítica de Sòcrates a la democràcia, que és un punt de coincidència de la revolta vital clàssica i de la pròpia de Nietzsche. En ambdós casos estem davant d’una revolta individualista, però la resolució és diametralment oposada en els dos casos. Sòcrates no accepta ni les ajudes dels amics per fugir, ni es doblega en les seves conviccions per salvar la seva vida, i en un acte que omple de sentit la dignitat del pensament lliure finalment acata la sentència de la polis i ofereix la seva mort com a argument i testimoni per a les generacions futures de la pròpia ciutat, Sòcrates era doncs un home de fe en ell mateix i amb esperança respecte el futur i que en tot cas considerà fins a les darreres conseqüències que la millor aportació i ajuda als seus conciutadans era el testimoni mestrívol de la seva dignitat. En canvi Nietzsche, trobant desnaturalitzat aquest sacrifici, es proposa la conquesta del poder, per la qual cosa té fe en ell mateix, però no té cap esperança en el futur ni es proposa ajudar al col·lectiu general sinó a un de particular del qual ell en resultaria el mestre. En el procés de revolta és elemental i imprescindible el convenciment personal sobre la pròpia vàlua, i també aquí és totalment contrastada les posicions d’un i altre. Sòcrates amb el seu sacrifici empetiteix els seus jutges que en realitat s’empetiteixen sols. Nietzsche s’emplaça acríticament com a ser superior perquè la plebs està ocupada en qüestions menors i no transcendents. En Mill hi ha una solució al problema plantejat per Sòcrates que va en dues direccions: quan propugna una societat on els condicionats a la individualitat siguin estrictament els necessaris i imprescindibles projecte unes institucions on el sacrifici de Sòcrates no sigui possible en justícia, i quan propugna una consciència cívica i ètica en cada una de les persones que composen la societat proposa una superació de l’individualisme primari i elemental vers una consideració de la societat com un tot des de la pròpia individualitat de cadascú. Nietzsche pel contrari propugna una solució del tot oposada quan propugna una societat on solament una individualitat, la del superior superhome, obtingui la total llibertat. Hi ha però en tots tres un comú denominador que és la revolta i l’individualisme, el del pensador Sòcrates, el del productor-consumidor Mill, i el del lliure en termes absoluts de Nietzsche. Per superar les deficiències en els resultats obtinguts per les tres concepcions de l’individualitat i el mon, no serà convenient tant un coneixement més afinat de la revolta i una major consideració d’altres realitats? I per acabar un comentari sobre el mercat, i que no és altra que al mercat cal saber anar-hi i triar. Posem per exemple el mercat de les idees. Puc anar i llegir centenars i centenars de posts, articles, assajos i obres, tant a la xarxa com en biblioteques i publicacions, però per un poc d’atzar, pel que es respira en l’ambient, per inclinacions personals, per interessos comuns, per plaer, per hàbits que imperceptiblement s’han consolidat, per la consideració de determinats mestratges i estímuls, per amor propi, per un determinat sentit de dignitat i per una determinada esperança, en trio uns de concrets per llegir i uns altres per comentar. Visca el mercat!!! I tant de bó que tots els Nietzsche d’ara s’estiguin encauats en les seves ermites isolades… que de desesperança n’estem sobrers.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Joan Juhé i Mas | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent