Les crítiques al liberalisme vénen també de Nietzsche:
“1. Quan per primera vegada vaig fer cap on habiten els homes, vaig cometre l’estupidesa dels eremites, la gran estupidesa: em vaig instal·lar al mercat.
I quan parlava a tothom, no parlava a ningú. I al vespre em feien companyia funàmbuls i cadàvers, i jo mateix quasi era un cadàver.
Però l’endemà al matí vingué a mi una nova veritat, i aleshores vaig aprendre a dir: «Què m’importen el mercat i la plebs i el xivarri de la plebs i les llargues orelles de la plebs!»
Vosaltres, homes superiors, apreneu això de mi: al mercat ningú no creu en homes superiors. I si hi voleu parlar, au! Però la plebs dirà fent l’ullet: «Tots som iguals.»
«Vosaltres, homes superiors», així parla la plebs tot fent l’ullet «no hi ha cap home superior, tots som iguals, l’home és home; davant Déu, tots som iguals!»
Davant Déu! Però ara aquest Déu ha mort. I davant la plebs no volem ser iguals. Vosaltres, homes superiors, aneu-vos-en del mercat!”. Així parlà Zarathustra. Part IV. Vom höheren Menschen, §1
Ara bé, la crítica de Niertzsche ve de la negació de l’equació socràtica de la filosofia clàssica:
“l’escàndol ha assolit el seu súmmum en Plató. De llavors ençà calia inventar també l’home abstracte i complet: l’home bo, just, savi, el dialèctic; en una paraula, l’espantall de la filosofia antiga; una planta separada del sòl; una humanitat sense cap instint determinat i regulador; una virtut «demostrada» per raons. Aquest és per excel·lència «l’individu» perfectament absurd, el més alt grau de la contranaturalesa…
En resum: La demostració dels valors morals va tenir per conseqüència crear el tipus desnaturalitzat d’home: l’home «bo», l’home «feliç», el «savi». Sòcrates és un monument d’una profunda perversió en la història dels valors.” La voluntat de poder, § 427- 438
L’equació socràtica, tal com bé diu Nietzsche, és «virtut=saber=felicitat». I el classicisme proposa uns valors d’aquestes variables que farien que l’equació es complís. El liberalisme es perd totalment en la recerca de la solució i ho abandona al mercat. Però Nietzsche nega l’equació mateixa i obre totalment les portes a l’irracionalisme que com diu Popper porta necessàriament a la violència.
“Es la meva ferma convicció que aquesta insistència irracional en l’emoció i la passió condueix, en última instància, a allò que només pot ser anomenat crim. Una de les raons d’aquesta afirmació resideix en el fet que aquesta actitud, que és en el millor dels casos de resignació davant la naturalesa irracional dels éssers humans i en el pitjor de menyspreu cap a la raó humana, ha de conduir a la utilització de la violència i la força bruta com a àrbitre últim de qualsevol disputa. En efecte, si es planteja un conflicte, això significa que les emocions i passions més constructives que podien haver ajudat en principi a salvar-lo, com el respecte, l’amor, la devoció per una causa comuna, etc., han resultat insuficients per resoldre el problema. Però, si és així, ¿què li queda aleshores a l’irracionalista com no sigui acudir a unes altres emocions i passions menys constructives, com la por, l’odi, l’enveja i, en última instància, la violència?” La societat oberta i els seus enemics. Cap. XXIV, sec. 3, §5