Mentre ens governin idiotes, no ens en sortirem.
Aquesta mesura pot servir per donar feina a més gent o no, depèn de l’us que es faci d’aquests drets sobre els productes del treball (diners). Abans es gestionaven des de mans privades ara des de mans de l’estat, enlloc està escrit que una gestió hagi de ser més bona que l’altra. Si els gestors privats pensaven portar els diners a algun paradís fiscal o simplement jugar a borsa comprant i venent accions, en unes operacions incomprensiblement excloses de pagar IVA com qualsevol altra transacció, i l’estat utilitza els diners per ajudes socials que comportaran més consum i, per tant, més producció, aleshores aquestes mesures són adequades; però podríem pensar també un escenari contrari.
Diria que mesures d’aquest tipus no deriven fonamentalment de la racionalitat econòmica, sinó del sentiment d’indignació davant la injustícia; però ja hem vist, seguint Plató, que el sentiment no ha de regir l’ànima humana, sinó que ha de recolzar la raó, proporcionar el coratge necessari per fer front racionalment a les pors i els perills.
L’enemic principal a batre avui no són els milionaris, sinó els idiotes, especialment els idiotes amb poder que, per desgràcia són els que tenen avui el poder per marcar el nostre futur avui a Europa i a Espanya. La majoria dels economistes que sí van encertar el pronòstic de la crisi que s’acostava afirmen, contra els economistes que van fallar en les seves prediccions i que avui ens imposen les polítiques d’austeritat, que Europa amb les polítiques d’austeritat es dirigeix, sense presa, però sense pausa, a un desastre econòmic de dimensions planetàries. L’enemic principal a batre són aquests dirigents idiotes i les seves polítiques d’austeritat, i en aquesta lluita podem tenir com aliats a qualsevol persona que sigui racional, sigui rica o pobre. Perquè les polítiques d’austeritat porten Europa, tota Europa, al desastre. El nostre enemic són les polítiques d’austeritat i la seva irracionalitat i la nostra principal arma és portar el debat a la racionalitat.
Tant uns -els “regals” a empresses amb beneficis mil·lionaris- com les altres -les retallades socials- són conseqüencia d’unes legislacions fetes per “listillos” amb el beneplàcit d’una majòria que es fa l’idiota (per irresponsable). És la meva opinió, que pot ser equivocada.
Atentament
I he recordat la consideració del Faust de Goethe que equipara la por i l’esperança com a màxims enemics de la societat humana. I sí m’he dit, hi han moltes classes d’esperança: i per tant hi ha l’esperança de l’idiota, un estat eufòric impostat, excessivament voluntariós o directament resultat d’un transtorn mental i de la confusió que comporta, que en tot cas comparteix el no reconeixement serè d’una realitat que enderroca esperances anteriors, per la qual cosa es continua en el camí més fàcil, més còmode per fugir de la por. I es va directament al desastre, esperençadament però indefectiblement.
La societat europea està pecant d’innocent quan la innocència no és una virtut sinó una covardia. Vivim circumstàncies històriques noves en les quals seguint el concepte definit per Pierre Bourdieu, els capitals simbòlics operatius fins ara no són útils pels objectius que es proposaren al moment de la seva fundació, i segurament aquest impost francés del 75 % sobre els sous milionaris n’és l’expressió més cridanera. El populisme del segle XXI és això: la utilització acrítica dels capitals simbòlics des d’una esperança idiota i covarda. I amb la por no reconeguda creix la desconfiança que no és res més que la desesperança en els altres. El populisme, l’esperança idiota, la dels falsos innocents o dels innocents per covardia o incapacitat, és la llavor de la desesperança.