En els moments de crisis socials es reforça la tendència humana per la recerca d’uns responsables, indagació que substitueix -al principi per impotència i innocència i ara ja per error conductual induít o no-, la recerca més afinada de les causes, i així els debats més vius socialment es produeixen massa sovint entorn de la necessitat d’expulsar-se les puces d’uns sobre d’uns altres. Em penso que l’antropòleg i filòsof francés René Girard que està en la via del rescat de l’oblit (no mereix ni una entrada en el Diccionari de Filosofía del Sr. Ferrater, ni en la Britannica ni en la Gran Enciclopèdia Catalana, però té una bona entrada a la Viqupèdia catalana), ho explica de forma precisa i encertada amb la seva teoria del boc expiatori i l’origen de la cultura, segons la qual avui, en la societat moderna, hi ha un desplaçament i agudització de les crisis mimètiques vers models i adversaris substitutius, que potencien una possible crisi mimètica global quan la humanitat disposa d’un potencial destructiu enorme. En aquests desplaçaments hi juga un gran paper el sistema educatiu, i amb ell la demanda de responsabilitats es centra en els ensenyants, les famílies, els funcionaris, els polítics, els economistes, els pedagogs i els psicòlegs socials. Hi han doncs teories sobre les reformes educatives a fer per a totes les conveniències. No estic dient que el vostre article sigui una teoria més al servei d’un desplaçament de la figura del boc expiatori, sinó que per millorar efectivament el sistema educatiu resulta imprescindible comprendre els mecanismes socials de les reflexions i així intentar centrar-nos en la identificació de les qüestions més rellevants. Per a mi una primera qüestió important és la següent: ¿sense la profunda crisi social d’arrel econòmica que ens ocupa, consideraríem que el sistema educatiu està en crisi? És a dir, si l’atur juvenil no fos tant alarmant com el flagell que sofrim, giraríem la nostra atenció vers el sistema educatiu? Jo penso que no, i per tant em pregunto: ¿fins a quin punt no estem sobrevalorant la incidència del sistema educatiu en la crisi? fins a quin punt no estem fent un desplaçament mimètic erroni perquè no ens deixa analitzar les causes profundes de la crisi? M’inclino per creure que el sistema educatiu, que presenta un formidable llistat de serveis tot i el baix reconeixement que n’obté, solament pot ser reformat amb encert com una peça més del sistema més general del qual forma part i que cal reformar. La prova en negatiu de la meva opinió ve avalada per la Llei Wert i la seva pertinença a una bateria d’accions perfectament estructurades, la finalitat de la qual, em penso que bastant conscient i gens innocent, és conduir la tendència humana de la recerca de responsabilitats vers uns altres mimètics, que són els socialment més dèbils. El fracàs escolar de masses joves europeus, espanyols i catalans, no es pot aïllar del sistema de fracassos que conforma l’actual crisi. Introduint correccions en el sistema educatiu es poden minimitzar els efectes negatius, i a vegades nocius, del sistema sobre el jovent, però em temo que no és el punt clau on la incidència dels esforços i resultats sigui el més eficaç. Perquè funcioni el premi a l’esforç, perquè l’ascensor social sigui real, la societat ha de generar premis i reconeixements socials. ¿Són suficients en nombre i en qualitat els premis que ofereix la societat europea, espanyola i catalana als nostres joves? Em penso que la resposta és un no absolut, i per aquí hem de començar.
Publicat el 4 de desembre de 2013
La mare dels ous a l’ensenyament mitjà
L’ESO ha fracassat.
Els problemes que afronta l’ensenyament mitjà són diversos i complexos. Ja fa temps vaig intentar fer-ne una petita llista que podeu trobar aquí. Arribava a la conclusió que no disposàvem d’unes teories psicopedagògiques prou sòlides per poder inspirar una reforma educativa. D’aquí proposava una estratègia de diversitat d’iniciatives, de prova i error, de millora gradual, i d’escoltar l’experiència dels professionals que estan treballant a primera fila: el professorat.
Deixeu-me parlar des de la meva experiència. Els resultats decebedors de la reforma indiquen que aquesta té alguna cosa o moltes coses errònies. La reforma ha quedat falsada pels seus resultats i no voler reconèixer això des de les altes instàncies polítiques és un dels problemes afegits per trobar un camí de solució.
Deixeu-me recular, ni que sigui mentalment, a abans de la reforma. Teníem un BUP que anava força bé, teníem una formació professional que també funcionava força bé excepte en el seu primer curs, teníem un gruix de nens sense escolaritzar. La cosa racional hagués estat conservar allò que anava bé i tocar només allà on hi havia el problema. I el problema bàsic, en fer l’ensenyament obligatori fins als setze anys, eren aquests nens sense escolaritzar. Es va optar per un experiment que ha fracassat, l’ESO (potser es va triar aquest perquè era el més barat?).
Aquest tercer grup abans no escolaritzat, deixeu-me’n dir simplement grup 3, s’ha rebotat dins el sistema. Obligats a assistir a unes classes on els expliquen coses que no els interessen, que no entenen, una hora rere l’altra, per ells això es converteix en una espècie de tortura. Aleshores, si poden, destrossen la classe i posen el professorat en una situació de forta tensió en un grup classe on no hi ha un centre de gravetat al qual dirigir el discurs, cosa que redueix per a tots els grups d’alumnat, no només el tres, la possibilitat d’un ensenyament de qualitat.
Aquest grup 3 requeriria un tractament diferenciat, molts més recursos pràctics i una ràtio professor/alumne més baixa. La gent del departament de psicopedagogia, que són qui més els tracten, podria proporcionar moltes idees. Deixeu-me posar un exemple d’un tractament així que ha tingut resultats acceptables: les aules d’acollida.
Si hem de parlar de veritable igualtat d’oportunitats, aquest grup 3 té dret a una discriminació positiva, a dedicar-hi més diners que als altres grups. Aquest nens provenen de situacions socials i familiars difícils. No tenen un àmbit familiar favorable: tots sabem que el nivell educatiu dels pares es fonamental en el rendiment dels fills, per l’interès dels pares, per les converses que es tenen a casa, pels llocs que es visitaran. Ni tampoc social, socialment l’ensenyament s’ha tornat cada vegada més classista, a la meva època molts de nosaltres provinents de les classes treballadores, gràcies a l’ensenyament, hem ascendit socialment; això avui és excepcional.
Sense resoldre aquest problema del grup 3 no millorarem substancialment els resultats. Sospito que la gent del PP s’han adonat que aquest és el problema, però la seva solució no és la discriminació positiva, sinó la negativa, marginar-los i separar-los com més aviat millor del sistema per permetre millorar els grups 1 i 2.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Joan Juhé i Mas | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent