ambFilosofia

Evidentment l’expressat en els dos articles anteriors, Entendre la crisi (2), només són hipòtesis producte de les meves lectures i reflexions. Traduir-ho a hipòtesis econòmiques comprovables no és la meva tasca i ja hi ha economistes que ho desenvolupen.

Però sí que podem afirmar que el mercat no s’autorregula. En tenim evidència empírica amb el col·lapse del sistema i evidència teòrica amb la complexitat de les preguntes i amb la manca de respostes.

Per altra banda és evident que el mercat no és una persona i que per tant no pren decisions, qui pren les decisions davant dels problemes són aquells que tenen poder en el mercat, i qui dóna socialment poder en el mercat són els diners i les institucions polítiques; decideixen en el mercat, posem pel cas, els senyors directius de les empreses de l’IBEX 35 i de la Troika (CE, BCE, FMI).

I aquests senyors que prenen les decisions estan dotats de suficients coneixements i de teories contrastades?, i els seus objectius reals són els que col·lectivament decidiríem? I ells mateixos són immunes a la corrupció que genera el poder?

Afirmo que la resposta a aquests interrogants és No. En tenim força evidència tant pels errors en les seves decisions, com per les seves explicacions infantils i interessades, com per la seva implicació en assumptes de corrupció (només cal recordar noms dels seus responsables i repassar la seva trajectòria).

Tot plegat manifesta que no tenim control sobre el nostre futur col·lectiu en tant que determinat per les variables econòmiques. No hi ha democràcia econòmica. Més enllà de la recepta concreta, penso que aquesta és la causa social profunda i última de la crisi, la manca de democràcia econòmica.

Ara em direu, i què és això de la «democràcia econòmica»? Hi estic d’acord. Com a constructe mental, com a referent, és un punt borrós; com a intensió, com a característiques explícites, pràcticament inexistent; com a extensió, com a real, inexistent.

Però alguna cosa podem afirmar: que la condició primera i necessària és coneixement econòmic per part del poble, que el poble sigui capaç d’entendre la crisi. Sense aquest enteniment no ens podem veure capaços de decidir, ens cal la majoria d’edat econòmica. Ens calen els Carl Sagan o els Hawking de l’economia i ens cal la voluntat i l’esforç del poble, de nosaltres, d’entendre-ho. Ens hi va el nostre futur.