ambFilosofia

Segons Sòcrates-Plató: Coneixement ↔ virtut ↔ felicitat. Tots ells lligats com a condicions necessàries i suficients.

Segons Aristòtil: Felicitat → virtut → coneixement. Coneixement, virtut són condicions necessàries, però no suficients. la saviesa pràctica condició necessària de la virtut. Per Aristòtil, assolir la saviesa (sophía) no ens porta ni a la virtut, ni a la felicitat. Així ens diu Aristòtil:

«Es podrien plantejar dificultats quant a la utilitat d’aquestes qualitats de la ment. Perquè la saviesa filosòfica no contempla cap de les coses que fan feliç un home (perquè no tracta sobre allò que s’esdevé), i encara que la saviesa pràctica sí que ho fa, per a què la necessitem? La saviesa pràctica o prudència és la virtut intel·lectual que s’ocupa de les coses justes, nobles i bones per a l’ésser humà, però aquestes són les coses que tot home de bé ja procura de fer. I no som pas més capaços d’actuar bé pel fet de tenir-ne un coneixement teòric, si és que les virtuts són disposicions del caràcter; de la mateixa manera que no som pas més capaços d’actuar d’una manera adient pel fet de conèixer les coses que són saludables i sanes, en el sentit no d’aquelles que les produeixen, sinó de les que corresponen a l’estat de salut; perquè pel fer tenir l’art de la medicina o de la gimnàstica no som pas més capaços d’actuar com a tals.» Ètica a Nicòmac, llibre VI, capítol 10, §1.

Com pot la saviesa portar-nos a actuar bé, el coneixement d’allò que és a allò que hem de fer, els fets als valors?. El pensament modern és incapaç d’entendre-ho

«No puc deixar d’afegir a aquests raonaments una observació que pot resultar d’alguna importància. En tot sistema moral de què fins ara hagi tingut notícia, he pogut observar sempre que l’autor segueix durant un cert temps el mode de parlar ordinari, establint l’existència de Déu o realitzant observacions sobre els afers humans i, de sobte, em trobo amb la sorpresa que, en comptes de les còpules habituals de les proposicions, és i no és, no veig cap proposició que no estigui connectada amb un ha o un no ha. Aquest canvi és imperceptible, però resulta, no obstant, de la major importància. En efecte, en la mesura que aquest ha o no ha expressa alguna nova relació o afirmació, és necessari que aquesta sigui observada i explicada i que al mateix temps es doni raó d’una cosa que sembla absolutament inconcebible, a saber: com és possible que aquesta nova relació es dedueixi d’altres totalment diferents. Però com que els autors no usen normalment d’aquesta precaució, m’atreviré a recomanar-la als lectors: estic segur que una petita reflexió sobre això subvertiria tots els sistemes corrents de moralitat, i ens faria veure que la distinció entre vici i virtut ni està basada merament en relacions d’objectes ni és percebuda per la raó.» David Hume. Tractat sobre la naturalesa humana, llibre III, part 1, sec. 1.

En general el pensament modern es mostra incapaç de definir i assolir la virtut i cau en l’irracionalisme, fins i tot hi ha qui denuncia l’equació clàssica com una perversió:

«En resum: l’escàndol ha assolit el seu súmmum en Plató. De llavors ençà calia inventar també l’home abstracte i complet: l’home bo, just, savi, el dialèctic; en una paraula, l’espantall de la filosofia antiga; una planta separada del sòl; una humanitat sense cap instint determinat i regulador; una virtut «demostrada» per raons. Aquest és per excel·lència «l’individu» perfectament absurd, el més alt grau de la contranaturalesa…
En resum: La demostració dels valors morals va tenir per conseqüència crear el tipus desnaturalitzat d’home: l’home «bo», l’home «feliç», el «savi». Sòcrates és un monument d’una profunda perversió en la història dels valors.» Nietzsche, Friedrich. La voluntat de poder, § 427- 438
En propers apunts, seguint Plató, intentarem explicar aquest escàndol: Coneixement ↔ virtut ↔ felicitat.