ambFilosofia

L’afirmació que la Generalitat no té diners (també seria aplicable a l’Estat espanyol), que només és possible l’equilibri pressupostari via acceptar el poder dels qui tenen un determinat diner és basa en dues fal·làcies: una de composició, l’altra de petició de principi.

Aquestes fal·làcies han funcionat tan bé que han aconseguit col·lapsar la nostra ment i segrestar del debat el problema: ni es discuteix la premissa principal (no hi ha diners!), no entra en el debat.

Primera fal·làcia: fal·làcia de composició. Allò que es cert de cada individu, de cada família, de cada empresa, ha de ser cert de l’Estat, de la Generalitat. Exemple: “cada peça del cotxe pesa molt poc, per tant, el cotxe pesa molt poc”, “cada individu és incapaç d’aixecar un pes de 3.000 quilos, per tant, tots plegats som incapaços d’aixecar 3.000 quilos”. Ara la fal·làcia: “cada individu ha de portar un equilibri entre ingressos i despeses, no pot crear diner; per tant la Generalitat ha de tenir un equilibri entre ingressos i despeses i no pot crear diner”.

Aquestes fal·làcies obliden que el tot pot tenir unes propietats molt diferents de les parts, com un vaixell està fet de peces que no suren, i que el que cal estudiar és les propietats del tot, del vaixell, de l’avió. La Generalitat té unes propietats molt diferents dels individus, és una eina social (un avió) que hem construït i que li podem donar unes capacitats que no pot tenir un individu. Per exemple, hem decidit concedir el monopoli de la força a la Generalitat (Mossos). Per tant, hem de discutir les propietats que té i que volem aconseguir que tingui La Generalitat. Volem que la Generalitat crei diner?, quin equilibri entre ingressos i despeses volem que tingui la Generalitat? Quins poders té la Generalitat que no té l’individu? Pot volar (si fos un avió)?.

D’entrada, la banca privada crea i ha estat creant diner, i en grans quantitats, tots aquests anys. Pot la Generalitat també crear diner?. La resposta és sí.

Deixeu-me a tall d’exemple explicar un procediment. Tal com ja heu vist en anteriors articles aquest exemple està inspirat en la República de Weimar (Diners per finançar les politiques d’ocupació.). La Generalitat podria crear una empresa, diem-ne Empresa per a la creació d’ocupació (ECO) que concedís contractes de feina i emetés pagarés (ECO’s), diem-ne convertibles en euros sota determinades condicions, on en el plec de condicions d’adjudicació de contractes a les empreses privades per part de l’empresa de la Generalitat figurés que aquestes han d’acceptar un percentatge del pagament (30%?) en ECO’s. En els bancs hi poden haver comptes en ECO’s i, ara ve la clau, les obligacions monetàries de qualsevol ciutadà o empresa cap a l’Administració pública catalana s’accepta que es paguin en ECO’s.

No us convenç la proposta?. Discutim-ne d’altres. La fal·làcia consisteix en segrestar la discussió sobre la base de la falsedat que la Generalitat és com un individu, que l’avió no vola perquè l’alumini no vola.

L’altra fal·làcia implicada, la de petició de principi, la presentarem demà.

Salut.