El gran engany: d’on treure els diners? (2)
‘Per a quines coses importants serveix el català?. Em van dir si diria el mateix del portuguès, del danès, del suec, és a dir, llengües que parla molt poca gent. I vaig dir que no, perquè no és el mateix el portuguès a Portugal que l’espanyol i el català a Catalunya, que és un territori amb dues llengües cooficials. I una tens el deure de saber-la i de l’altra no el tens’. exministra María Antonia Trujillo
S’adjudica la definició de «servir per a coses importants» com a igual a ser una llengua que sigui obligatòria en un Estat, i afirma, sense dir-ho ni demostrar-ho, que una llengua és important només si és obligatòria en un Estat , fixeu-vos que ha de dir, a més, «només si» perquè si solament digués «si» cometria també una fal·làcia de negació de l’antecedent. Només, aleshores pot deduir per modus tollens que com que el català no és obligatori enlloc, el català no serveix per a res important (equívoc). És una aparent deducció, en realitat el que vol afirmar sense proves és la conclusió, i per dissimular-ho busca unes premisses, també sense demostrar, que li permetin arribar a la conclusió que volia (amb canvi de significat del mot «important») .
Anem a algunes consideracions: està clar que, avui dia a Catalunya, si hi ha aliments disponibles i hi ha mal nutrició infantil, el problema és com fer arribar els aliments als nens, no que la mal nutrició sigui inevitable. Però puc fer una petició de principi: els aliment només es poden fer arribar als nens a traves de mecanismes de mercat “lliure” (només si tenen euros). Ara bé, com que les seves famílies no tenen euros, conclusió, no hi ha aliments per a ells i la mal nutrició és un mal reconegut però inevitable.
Ara al nostre cas: tenim un exercit de 800.000 persones, moltes d’elles joves, disposades a treballar, tenim empreses amb capacitat productiva infrautilitzada, hi ha necessitats a cobrir. El problema és com posar a produir aquestes persones per obtenir els béns que satisfan aquestes necessitats, no que no es puguin produir físicament aquests béns. Però puc fer una petició de principi: Només puc posar a treballar aquestes persones a través de mecanismes de mercat “lliure” (només si hi ha uns diners del tipus euro en mans privades que esdevenen capital productiu), com que els euros que hi ha en mans privades no esdevenen capital productiu, no hi ha treball per a aquestes persones i no es “poden” produir els béns que necessitem i que podem físicament produir. Aquest aparent raonament, en realitat una afirmació sense proves, només es manté si neguem (petició de principi) la possibilitat i capacitat d’una intervenció col·lectiva i conscient, sigui directa o sigui indirecta via instruments de mercat (en el nostre anàlisi, creant diner), per posar persones i eines juntes a treballar; per exemple via ECO’s com explicàvem en l’anterior entrada: El gran engany: d’on treure els diners?. Negada aquesta possibilitat, només aleshores, és cert que actualment l’atur és un mal reconegut, però inevitable.