Aristòtil. Ètica nicomaquea: Quina societat és la més avançada?
Partim del concepte aristotèlic de virtut com la disposició que permet l’excel·lència en la realització de la tasca que es pròpia de l’ésser humà. A més, ben fer allò que ens és propi, ens donarà felicitat.
Què és això que és propi de l’ésser humà i que els altres éssers no tenen? La vida activa de l’ésser dotat d’un principi racional, la ment.
La ment ens capacita per a tres tasques específiques: la producció d’objectes, l’acció de construir-nos i el coneixement teòric. L’excel·lència en la realització d’aquestes tres tasques ve de la virtut, i ens proporciona la felicitat.
La producció obté l’excel·lència amb l’art (téchne), que no és pròpiament una virtut, sinó una potència.
A més, aquestes tasques les podem ordenar d’acord amb la superioritat de la part de la ment que les realitza. La tasca més pròpia és el coneixement teòric, després l’acció i finalment la producció. La màxima felicitat qualitativa ens la proporcionarà l’excel·lència en el coneixement teòric, resultat de la saviesa, que predomina sobre l’excel·lència en l’acció, resultat de la prudència i la virtut ètica. Saviesa (teoria) i prudència (pràctica) són les dues virtuts intel·lectuals capitals de la ment que ens permeten accedir a la veritat en les respectives tasques.
Posades les coses així, en una societat de lliures i iguals, l’objectiu de la política és la virtut dels individus. Per tant, l’excel·lència en les tasques esmentades serà el criteri per determinar com d’avançada és una societat.
La primera cosa i principal serà l’excel·lència en la innovació científica teòrica. La següent la justícia i la capacitat col·lectiva d’afavorir el creixement personal. Finalment el nivell tecnològic. En el ben entès que les darreres s’orienten a les primeres, les darreres «prescriuen per afavorir-les, però no els prescriuen res» a les primeres.