ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

Aristòtil. Ètica nicomaquea. El conflicte dins l’ànima humana.

Segons Aristòtil, l’ànima humana té tres parts. Una part vegetativa, una part apetitiva i una part racional.

A la part vegetativa no hi ha principi racional. La part apetitiva és limitadament racional, pot escoltar i obeir la raó «en un sentit semblant a com nosaltres parlem de “prendre en consideració les raons” del pare o dels nostres amics». A la part racional hi haurà, doncs, dos components, un de desplegament de la raó en ella mateixa (intel·lecte teòric) i l’altre que es relaciona i treballa amb les passions (intel·lecte pràctic). Distingirem, doncs, entre virtuts intel·lectuals (excel·lència en el desenvolupament de la raó en ella mateixa) i virtuts morals (excel·lència en la satisfacció de les passions guiades per la raó) (E.Nicomac 1-11-6) .

L’elecció humana o preferència reflexiva consisteix en la reflexió racional del desig o desig reflexionat. L’elecció surt del desig i el raonament amb vista d’un objectiu. L’intel·lecte per ell mateix no mou res, sinó només mou l’intel·lecte que té com a objectiu un fi i és pràctic. Així, doncs, tant com el raonament ha de ser vertader, el desig ha de ser recte. (E.Nicomac 3-4-4)

Aquí trobem un punt important de debat, l’equació socràtica no és només felicitat=virtut, sinó felicitat=virtut=coneixement. La felicitat s’aconsegueix amb la virtut, i la virtut amb el coneixement d’un mateix i, també, quan tenim ple coneixement de nosaltres mateixos, això ens porta a obrar bé i, de resultes, som feliços.

A Aristòtil el desig ha de ser recte, ja que encara que l’intel·lecte pràctic entengui el desig i l’informi detalladament de què és el que més li convé, el desig pot desobeir. Aristòtil introdueix un hiatus irracional i obre una porta a l’irracionalisme. En les relacions humanes, la presència de l’irracionalisme fa que un conflicte no es pugui resoldre amb més raons, i per tant, o queda sense resoldre o tendeix a resoldre’s per altres mitjans, tal vegada, amb la utilització de la força, de la violència. Però això ha de passar també en el cas de conflicte entre desitjos, guanyarà el que tingui més força. Trencada l’equació clàssica, es trenca l’harmonia dins l’individu i entre els individus, i, per tant, també l’equació felicitat=virtut, i la política sobre principis ètics.

L’equació socràtica, hem dit, és felicitat=virtut=coneixement. Aristòtil accepta (felicitat→virtut→coneixement), però no (coneixement →virtut → felicitat). El coneixement és condició necessària però no suficient. Cal, a més a més, un desig recte. Què vol dir això? com s’aconsegueix? És realment així? Aristòtil trenca amb la tradició socràtica?

Hem d’analitzar amb més detall la relació entre la part apetitiva (desig, passions) i la part racional pràctica. Aristòtil distingeix entre l’acràtic i el desenfrenat. (E.Nicomac 7-3-2)

L’incontinent o desenfrenat persegueix el plaer i la satisfacció del desig d’una manera incondicionada, i creu que ho ha de fer. L’acràtic també persegueix el plaer i la satisfacció del desig; però creu que no ho ha de fer. Trenca per tant coneixement→virtut.

Com és possible que un home que jutja correctament es comporti de manera incontinent?. Anomenarem acràtic un individu així, un individu que obra en contra del que li sembla millor.

Per Aristòtil, l’acràtic és com l’embriag. Pot posseir la ciència, però no és capç d’utilitzar-la, perquè les passions el dominen fins arribar a fer-li perdre el judici. (E.Nicomac 7-3-5)

Ara bé, la prudència o saviesa pràctica i l’acràsia o debilitat de la voluntat són incompatibles.

Agafem l’analogia que ens ha posat Aristòtil del jove que pren en consideració les raons del pare. Si el pare (intel·lecte pràctic), al llarg del temps, ha sabut educar i satisfer les aspiracions del jove (part apetitiva) aquest hi tindrà una bona relació, l’escoltarà i seguirà els consells; però si el pare ha estat o massa autoritari o massa permissiu o no ha sabut trobar el bon consell, el jove (que té les seves raons) serà desobedient, potent i seguirà només les seves raons (insuficients). En el cas de la raó pràctica, no és suficient el coneixement de la regla, aquesta no es pot aplicar automàticament, s’ha de saber aplicar d’acord amb les raons del desig. Això vol dir que la part apetitiva també té les seves raons que s’han d’escoltar i satisfer (virtut de la prudència) d’acord amb la totalitat de l’individu, i si no es fa, sorgirà el conflicte entre la raó i les raons del desig, i tindrem l’acràsia, si el desig és prou fort. (E.Nicomac 7-3-6)

Això vol dir que al jove, o a aquell que encara no ha pogut arribar a la virtut, no se li demana tota la saviesa pràctica; però sí un nivell suficient per entendre que ha de seguir les prescripcions d’altri més savi, per exemple, un mestre o uns valors socials. Aquesta seria la tasca de les institucions, ser un punt de recolzament lliurement confiable. Però per ser-ho, cal que els governants tinguin la virtut que necessita l’intel·lecte pràctic que tracta amb la part apetitiva, «això es el que distingeix una ciutat d’una altra i una bona ciutat duna ciutat dolenta. (E.Nicomac 2-1-1) .

Trenca realment Aristòtil amb coneixement→virtut.?



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de per Joan Juhé i Mas | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent