ambFilosofia

Hem vist que a Aristòtil l’acció i producció són coses diferents. Desenvolupar-se com a ésser humà i produir objectes no són la mateixa cosa. No esdevindrem virtuosos només amb el desenvolupament de la producció. Cal la feina racional de l’autoconstrucció personal, la virtut. A Marx per contra «la producció per la producció representa el desenvolupament de les forces productives humanes, és a dir, el desenvolupament de la riquesa de la naturalesa humana com una finalitat en si mateixa. […] encara que al principi el desenvolupament de les capacitats de l’espècia humana té lloc a costa de la majoria dels individus i fins i tot de classes, al final trenca aquesta contradicció i coincideix amb el desenvolupament de l’individu; el major desenvolupament de la individualitat només s’aconsegueix per un procés històric durant el qual els individus són sacrificats pels interessos de l’espècie humana.» (Teories sobre la plusvàlua, volum 2, §12)

A Aristòtil tenim, doncs, acció sense producció i a Marx producció sense acció.

Marx obvia l’esforç personal per esdevenir virtuosos i ho centra en el desenvolupament de les forces productives a través de la producció. És un camí totalment estèril i molt perillós des del punt de vista de l’ètica. És una visió simplista que no explica com la disposició il·limitada de béns materials producte de la producció ens farà bones persones. Justifica el mal que resultarà en el bé. Per aquest camí Stalin queda plenament justificat i, en general, el pragmatisme d’aquells que abracen el mal perquè resultarà en un bé superior futur. I avui dia en plena crisi ecològica representa un atemptat a la supervivència de l’espècie.

Aristòtil no considera l’esfera de la producció i la reproducció com els fonaments i l’estructura que suporta l’acció virtuosa. Ara bé, un determinat sistema econòmic, unes determinades relacions de producció (especialment les formes de propietat) que porten, com a coacció dels sistema, a què i com produir afavoreixen o dificulten també la virtut. Tota manera, malgrat dèficits i possibles errors, presentar la virtut com a problema principal és una via clarament fèrtil i que ens situa davant de la complexitat del problema, tal com hem vist en l’apunt anterior.

Cal dir, tanmateix, que el Marx dels Manuscrits econòmico-filosòfics presenta el problema d’aquesta relació de la producció de béns exteriors i de la construcció d’un mateix a través del fenomen de l’alienació: una producció alienada ha de portar també a l’estranyament de l’individu amb ell mateix, amb els altres i amb l’espècie (Manuscrits eco-f 24-1). El comunisme té com a objectiu fer possible el bé individual harmonitzat amb el bé públic(Manuscrits econòmico-filosòfics, 3rMan, IV, 5. Pag. 147) . Aquestes idees enllacen clarament amb la tradició clàssica d’un Aristòtil i a més no obvien el problema de l’explotació del treball en l’àmbit de la producció.

Tornem a l’ Ètica a Nicòmac. Com poden les institucions ajudar l’individu a assolir la virtut? Com poden intervenir sobre individus lliures? No sembla possible, i més quan l’acció virtuosa implica que faig l’acció lliurement, amb coneixement, amb reflexió aplicada a la realitat concreta i per la seva virtuositat mateixa (E.Nicomac 2-4-1).

Tota manera, hem de tenir clar que l’objectiu bàsic de la política és la virtut (E.Nicomac 1-7-2). Igual com els metges han de tenir coneixement de medecina en el cas del cos, els polítics i homes d’estat han de tenir un important coneixement de l’ànima humana que els permeti prendre les decisions més favorables a la virtut dels ciutadans. I en general, sense coneixement d’un mateix no és possible la virtut. Hem de considerar, doncs, l’ànima humana.