ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

Resistirem la suspensió de la Generalitat? (2)

1

Algunes reflexions a partir de la filosofia de Plató

“En aquest cas, direm confiadament que, quants desigs hi ha concernents fins i tot l’afany de lucre i de victòria, quan van acompanyats pel coneixement i la raó i assoleixen conjuntament amb aquests els plaers que la saviesa els dicta, atès que segueixen la veritat, arribaran als plaers més veritables, en la mesura que això els és possible, a més dels plaers que els són apropiats, si és que el millor per a cada cosa és també el més apropiat.” [Plató. República, llibre IX, 586 d]

Plató considera que entre les classes populars predomina el desig. Dèiem, en la primera entrega sobre el tema, que calia una aliança entre el sentiment (sentit de justícia) i la raó (coneixement) per conduir el desig (afany de lucre) i portar endavant amb èxit els afers humans. I potser la primera condició és concedir al desig allò que li correspon, sinó aquest, que és molt rebel, pot fer descarrilar tot el projecte. No és assumible més del 25% d’atur, i especialment entre la generació jove amb més formació i més empenta. Si no es soluciona ràpidament aquesta situació i es considera problema prioritari, tot el procés pot descarrilar. I, contràriament, si ho aconseguíssim l’èxit quedaria molt a prop.

Si hem de posar a treballar tota aquesta gent ens cal una altra política econòmica distinta del dogma neoliberal.

És possible que una Generalitat d’una Catalunya independent augmentés els pressupostos d’educació, sanitat, serveis socials,…, i reduís dràsticament l’atur en un període curt de temps (posem mesos)?. La resposta és sí. Per albirar-ho, però, cal obrir la ment i abandonar el fetitxisme del diner. Adorem l’ídol diner perquè considerem que té poders màgics més enllà de les persones. Cal deixar d’adorar aquest ídol, i de creure-hi; ans cal mirar-lo en la seva realitat dins les relacions humanes, com un producte d’aquestes, i dominable.

Heus aquí una proposta a considerar: La Generalitat necessitaria jugar amb dues monedes, una l’euro, que ningú pot impedir que utilitzem, per als intercanvis al mercat europeu i mundial, i una altra, de pròpia, local, que podria ser simplement electrònica, per posar a treballar la població actualment a l’atur. A canvi de l’augment de la producció resultat del treball d’aquestes persones, La Generalitat els podria concedir, a final de mes, drets sobre aquest augment de la producció ja realitzada, a través de la moneda pròpia i amb un apunt en el seu compte en el banc nacional públic. Cosa que no produiria inflació perquè el diner seria sobre béns ja produïts. Hi ha qui diu que utilitzant, per part de l’Estat, adequadament l’eina de la concessió de drets sobre els béns produiïts, presents i futurs, (la moneda) es podrien, fins i tot, suprimir els impostos i reduir a res el poder del capital financer.

Continuarà.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Transvasaments de vots

1
Si continuen les tendències actuals, quins seràn els vots dels partits polítics catalans d’aquí a n mesos?

He partit dels resultats de les últimes eleccions, he agafat els transvasaments de vots entre partits que donen les enquestes del CEO i del Periodico. He considerat que el nivell d’abstenció es mantindria. El pas d’indecisos/abstenció a vot, l’he fet segons les noves proporcions que donaven els progressius transvasaments de vot. Ho he projectat tot en el temps agafant com a unitat els mesos transcorreguts.
El model no té present l’anàlisi de què porta l’individu a pendre la decisió de vot, és només una projecció (millorable!!) a partir del que s’ha esdevingut a nivell de sistema social. Queda pendent, doncs, aquest apropament a l’individu i l’estudi de si es mantindran les tendències.

Podeu consultar i experimentar amb el model que en resulta anant a l’enllaç: projecció futura de vot

Si juguem amb el pas del temps (18, 24, 30, 36 mesos transcorreguts des de les últimes eleccions) i les tendències actuals, observem algunes coses:

a) Les proporcions entre unionistes i independentistes no es modifiquen substancialment, amb un lleuger increment de l’independentisme. Els canvis tenen lloc dintre dels blocs respectius.
b) La primera força del bloc independentista (CUP, ICV(?), ERC, CiU) és ERC, la segona CiU i després la CUP que tendeix a avançar a ICV.
c) La primera força del bloc unionista (PP, Cs, PSC) és Cs (que tendeix a convertir-se en el segon partit més votat, per davant de CiU), PSC i PP cauen espectacularment, especialment el PP.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Són compatibles els partits polítics amb la democràcia?

4
O també, és possible la democràcia, el govern del poble?

L’actual sistema de partits polítics es dóna en el marc d’un determinat sistema polític en el qual, segons Schumpeter “d’acord amb el criteri que hem adoptat, la democràcia no significa ni pot significar que el poble efectivament governa, en cap dels sentits clars de les expressions «poble» i «governar». La democràcia [en el nostre sistema polític] significa només que el poble té l’oportunitat d’acceptar o rebutjar els homes que l’han de governar (…) es tracta del govern del polític”.

El sistema en què vivim no és una democràcia, sinó més aviat un sistema de mercat polític (que es fa anomenar democràcia) amb empreses polítiques (que es fan anomenar partits polítics). Una vegada aconseguit el poder en el mercat del vot, per què el polític l’ha de voler compartir amb el poble?.

Imaginem ara una democràcia, un sistema polític que fa realment efectiu el govern del poble; hi caben els partits polítics?. Depèn del model de democràcia. Resulta clar, pel que hem dit, que no hi caben les empreses polítiques que usurpen ‘legalment’ el govern del poble (la democràcia).

Els partits hi cabrien en un model de democràcia indirecta com el proposat per la filosofia de la democràcia del segle XVIII, on el poble decideix per si mateix les qüestions en litigi, a través de l’elecció dels individus que han de realitzar la voluntat del poble.

Tanmateix al segle XXI, amb Internet i la tecnologia disponible; no són possibles models de democràcia directa? no hi ha mecanismes més fiables i eficients per escollir aquells que han de portar a terme les decisions del poble, que mecanismes propis del segle XVIII?.

El que resulta clar és que actualment apareix cada vegada amb més força en el centre del debat la discussió i concreció, sobretot la concreció d’aquests models de democràcia directa que redefiniran radicalment el paper dels partits polítics.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Una panoràmica

0
Com es distribueix la població catalana segons els dos eixos: posicionament polític-posicionament identitari?

Agafarem quatre quadres de l’última enquesta del CEO: Dreta-Esquerra, Identitat, Resultats últimes eleccions, Transvasament de vots.

Construirem una taula de doble entrada (7×5): situarem a l’eix vertical el posicionament dreta-esquerra (EE,E,CE,C,CD,D,ED) (ExtremaEsquerra, Esquerra, CentreEsquerra, Centre, CentreDreta, Dreta, ExtremaDreta) i a l’eix horitzontal el posicionament identitari (NE,ME,TEC,MC,NC) (NomésEspanyol, MésEspanyol, TantEspanyolcomCatalà, MésCatalà, NomésCatalà). Això determinarà 35 punts (7×5). Es tractarà de veure el valor que agafarà cadascun d’aquests punts.

Sabem segons l’enquesta, les sumes de files i columnes (sobre 1000):

ED

5

D

77

CD

124

C

177

CE

190

E

406

EE

21

91

46

362

211

290

NE

ME

TEC

MC

NC

Ara cal omplir la taula. Considerant que el procés que estem vivint obliga a posicionar-se clarament, sense ambigüitats, he utilitzat els fluxos de vots d’uns partits cap als altres partits, conjuntament amb les sumes totals, per fer una primera proposta de distribució dels ciutadans/nes, només com a punt d’arrencada..

En una propera entrega comentaré això en més detall, ara només els resultats:

ED

5

5

D

77

50

15

12

CD

124

3

46

74

C

177

3

99

75

CE

190

36

25

61

19

50

E

406

143

43

219

EE

21

21

Sumes Totals

91

46

362

211

290

NE

ME

TEC

MC

NC

Cada punt representarien 7.000 persones, això voldria dir, per exemple, que el grup majoritari (E,NC) d’esquerres, només catalans tindria 1.533.000 persones.

Saber  el contingut numèric de cada casella segons l’enquesta seria molt fàcil. La informació ja es troba en les enquestes, només cal extreure-la. Si el CEO vol, ens ho pot dir, només cal comptar cada enquesta, considerant conjuntament les dues preguntes i situant l’enquestat en una de les 35 caselles. Tindríem molta més informació.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Lluny del cinisme

0
Una anàlisi dels resultats esquerra-dreta segons l’enquesta del CEO

Què entendrem per dretes o esquerres?

Distingirem entre esquerres, dretes i extrema dreta. L’actitud d’esquerra la caracteritzarem com de confiança en l’ésser humà, pensen que “l’ésser humà és bo, és la societat que introdueix la maldat”. L’actitud de dretes la caracteritzarem com de desconfiança en l’ésser humà, pensen que “L’ésser humà és dolent, és la societat que ha de contenir aquesta maldat”. Ara bé, tant dretes com esquerres estan disposades a veure què passa, a resoldre el seu conflicte pacíficament, amb raons. Una altra cosa és l’extrema dreta (a Plató representada per Trasímac) aquests no creuen en les raons, només en la força i en el dret dels forts sobre els dèbils, pensen que el concepte de justícia és un invent dels dèbils per perjudicar els forts.

En analitzar el quadre ens trobem d’entrada amb el problema que el 22,10% no es defineix, i que cal situar-los, no obstant . Com distribuïm aquest 22,10 en l’escala?. Ens trobem en una situació d’incertesa. Podríem distribuir-los proporcionalment al percentatge de cada opció, podríem repartir-los segons la mateixa proporcionalitat, 1/7 a cadascú.

Adoptaré, però, l’index de pessimisme-optimisme de Hurwicz. No consideraré que seran tots de dretes (pessimisme), ni tots d’esquerres (optimisme). A quin punt situaré l’index?. M’agafaré a mi mateix com a subjecte de l’experiment. Em situaré fins el punt x en què en una loteria que m’oferissin triar entre a) premi segur o res (deu mil € o res) i b) segur un x% (3000 € segurs) del premi, jo seria indiferent entre a) i b). Per a mi aquest x és el 30%. Aleshores, el meu index de pessimisme-optimisme és de 0.7 sobre 1. I consideraré que entre els indecisos es dona el mateix index, com una moneda trucada que llenço 100 vegades amb 30% de cara i 70% de creu .

Això vol dir que considero que el 70% d’aquests que no es defineixen no tenen suficient informació per poder superar el pendent natural de la desconfiança cap a l’ésser humà i votaran dreta.

Ara a aquests indecisos, els aplicaré el nostre index, cosa que els situaria 30% d’esquerres, 70% de dretes sobre el 22,10% (els que no es defineixen), és a dir, 6,63 punts per l’esquerra, 15,47 per la dreta. I aleshores, aquests percentatges els repartirem proporcionalment dins els dos grans grups dreta-esquerra.

Situats d’aquesta manera els indecisos, això donaria:

EE =2,12%; E=40,66%; CE=18,93%; C=17,76%; CD=12,39%; D:7,70%; ED=0,50%.

En una escala de 0 a 7, el punt que separaria la dreta de l’esquerra seria el 3,5

El punt mig de la classe ExtremaEsquerra el situem a 0,5; E=1,5; CE=2,5; C=3,5; CD=4,5; D=5,5; ED=6,5

Això dóna que:

Fins a un 25% dels catalans/nes se situen abans del punt 1.56 sobre 7, podríem parlar d’esquerra alternativa, fins i tot, anticapitalista

Fins a un 50% dels catalans/nes se situen abans del punt 2.38 sobre 7, és a dir, tenint present que el centre es troba a 3.5, clarament d’esquerres

Fins a un 75% dels catalans/nes se situen abans del punt 3.75 sobre 7, és a dir, de centre, ni tan sols encara de dretes.

És a dir, diria que les polítiques neo-liberals són rebutjades per més del 75% de la població. Els catalans/nes creuen per àmplia majoria que el mal ve sobretot de les estructures socials i que cal canviar-les en la direcció de la justícia social. Ens trobaríem lluny del cinisme i del “tot s’hi val” per enriquir-se.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Resistirem la suspensió de la Generalitat? (1)

0
Algunes reflexions a partir de la filosofia de Plató.

Ahir fèiem la predicció que ni Rajoy negociarà, ni Mas es farà enrere, per tant, que es donarà un xoc Estat-Generalitat. Segurament en la forma d’una suspensió total o parcial de les funcions de la Generalitat. Si aquest xoc és simplement entre les dues institucions, l’Estat guanyarà amb la simple aplicació de l’actual legalitat constitucional. La Generalitat només pot aguantar si el poble català resisteix i es mobilitza en defensa de les seva sobirania. Per tant, la pregunta clau és: Resistirà el poble català?.

Hem d’analitzar l’individu per aprofundir en la decisió que prendrà. Dèiem que com a hipòtesi de l’estructura psicològica humana, partiríem de la hipòtesi platònica sobre la ment humana. Entendrem la decisió de l’individu com el resultat de la intervenció de tres forces: el sentiment, el desig i la raó. El sentiment té a veure amb la indignació davant la injustícia i pot derivar contraposadament en cinisme o en valentia, la raó té a veure amb la recerca de la veritat i pot derivar contraposadament en ignorància arrogant o coneixement prudent, el desig té a veure amb la satisfacció dels impulsos fisiològics i pot derivar contraposadament en intemperància o moderació. Cadascun d’aquests personatges té les seves raons, i no es deixa convèncer fàcilment.

Farem el símil d’aquestes forces amb les forces polítiques d’un parlament per poder utilitzar la teoria dels jocs simples. El desig només pot governar l’individu si disposa de majoria absoluta sobre el sentiment i la raó, és a dir, no forma coalició amb els altres, li cal debilitar-los, reduir-los per poder ell governar: convertir l’individu en un cínic i un ignorant mogut per l’afany de diner. L’indicador del poder del desig és l’afany de diner, com a instrument per satisfer-los.

La raó tota sola és incapaç de governar l’individu. Raó i sentiment només poden governar l’individu si formen coalició i, entre els dos, tenen majoria absoluta. Per Plató la democràcia no és possible perquè precisament en la majoria del poble raó i sentiment sumats no arriben a la majoria absoluta.

L’equilibri de forces entre els tres grups no és estàtica, hi ha eleccions cada vegada que prenem una decisió important. Si prenem la decisió correcta, raó i sentiment s’enforteixen, agafen més pes relatiu, i per contra si ens deixem emportar per les raons de l’enriquiment debilitem la raó i el sentiment.

Continuarà.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Rajoy no negociarà i Mas complirà

2
Una aplicació de la Teoria de jocs

Dèiem que “L’individu es projecta sobre el futur i tria un dels camins possibles”. Intentarem deixar aquest llenguatge tan poètic, ambigú i imprecís i procurarem, doncs, dir clarament i precisa l’enunciat. Per aconseguir-ho no ens quedarà més remei que simplificar la realitat (aquesta en si mateixa és massa complexa pel nostre petit cervell) i inventar-nos una nova realitat més manejable, però que ens digui coses, moltes coses, de la realitat que volem investigar. L’eina fonamental per aquesta feina de simplificació són les matemàtiques: utilitzarem la Teoria de jocs.

Considerem dos individus: Rajoy, Mas

l’arbre del joc (del conflicte):

Rajoy té dues possibles actuacions: negociar (N) o no negociar (¬N).

Mas té també dues possibles actuacions: Continuar amb el procés (C) o fer-se enrere (¬C).

Qui té la primera paraula és Rajoy. Podríem discutir aquest fet, però crec que tot el conflicte tal com es troba avui deriva de la sentència del Tribunal constitucional contra l’Estatut i propiciada pel PP. La pilota és a Madrid.

Resultat finals possibles:

Rajoy negocia/Mas no cedeix (NC), Rajoy negocia/Mas és fa enrere (N¬C), Rajoy no negocia/Mas continua (¬NC), Rajoy no negocia/Mas cedeix (¬N¬C)

Ordenacions de preferències dels dos jugadors

Rajoy: ¬N¬C (4) > N¬C (3) > ¬NC (2) > NC (1)

Mas: NC (4) > ¬NC (3) > ¬N¬C (2) > N¬C (1)

Donem el valor de 4 al resultat més preferit, i el valor de 1 al menys preferit de tots.

Aquestes ordenacions de preferències responen a una situació i a uns valors ètics dels individus. Són discutibles i podrien canviar en el transcurs del joc. Tanmateix crec que responen a la realitat actual.

Per Mas és dolent no convocar la consulta i sobretot no convocar-la a canvi d’un plat de llenties més que no convocar-la perquè no el deixen dins la legalitat. El millor per ell és una consulta dins la legalitat espanyola i acceptada per Rajoy.

Per Rajoy és dolent que es convoqui la consulta i sobretot amb el seu consentiment. Per tant, no fer la consulta a canvi d’alguna cosa menor és el segon resultat preferit per Rajoy. El millor és que no es faci la consulta i que no hagi d’oferir res.

Estratègies:

Rajoy: R1)Negociar. R2) No negociar

Mas: M1) Si Rajoy negocia, continuar; si Rajoy no negocia, continuar

M2) Si Rajoy negocia, continuar; si Rajoy no negocia, no continuar

M3) Si Rajoy negocia, no continuar; si Rajoy no negocia, continuar

M4) Si Rajoy negocia, no continuar; si Rajoy no negocia, no continuar

Una estratègia és un pla d’acció que té present l’adversari i totes les situacions en què em puc trobar.

Taula del joc:

Mas

M1 (C,C)

M2(C,¬C)

M3(¬C,C)

M4(¬C,¬C)

Rajoy

R1 (N)

(1,4)

(1,4)

(3,1)

(3,1)

R2 (¬N)

(2,3)

(4,2)

(2,3)

(4,2)

Rajoy no té estratègia dominant, una que sempre guanyi a les altres, dubtarà, oferirà negociar, ja que cas que Mas agafés l’estratègia M3 (acceptar una oferta menor), Rajoy agafaria l’estratègia R1 (negociar), i en cas contrari l’estratègia R2 (no negociar).

Ara bé, Mas sí té estratègia dominant, una que sempre guanya a les altres, la M1 (exercir la sobirania).

Per tant, havent de triar sobre M1, Rajoy escollirà R2 (no negociar)

I el resultat del joc és: (R2,M1) Rajoy no negociarà i Mas exercirà la sobirania que dona valors (2,3). El segon millor per Mas, el segon pitjor per Rajoy. Rajoy es troba pitjor situat que Mas.

Epíleg

Bé, podríeu dir, això ja ho sabíem, no calia tant d’aparell formal. Però cal recordar que tot plegat és només una hipòtesi, basada en diversos supòsits. L’avantatge és que es pot clarificar la discussió i alterar algun dels supòsits i veure què passa. També podem preguntar-nos quins són els valors que porten a l’ordre de preferències de cadascú.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Fer prediccions

0
És possible en ciències socials?

De ben segur que les ciències socials enfronten importants dificultats pràctiques i no es troben tan desenvolupades com les ciències físiques, tanmateix això no els impedeix, dins d’aquests límits, d’arribar a conclusions segures i objectives. Una característica d’una bona explicació és la seva capacitat de predicció. Des de les ciències socials cal fer prediccions sobre el futur proper que posin a prova les hipòtesis i en determinin la seva utilitat pràctica.
Per poder fer aquestes prediccions cal arribar fins a l’individu que pren decisions. Aquest es mou en el marc de sistemes d’interacció que actuen sobre ell com unes dades que se li imposen, com una coerció; però aquesta coerció no determina de manera exclusiva el seu comportament. L’individu es projecta sobre el futur i tria un dels camins possibles.
Com tria l’individu en el marc d’aquestes coercions?. A falta d’una teoria psicològica prou consolidada, podem partir de la hipòtesis platònica de la ment humana com una barreja de sentiment, desig i raó.
Ens hem de preguntar sobre l’estructura dels sistema d’interacció que anomenem crisi de la segona Restauració borbònica. Ens hem de preguntar també per l’individu en aquest marc. Quina és l’estructura del sistema sentiment-desig-raó d’aquest individu?. Quin paper juguen cadascun d’aquests components en el procés d’autodeterminació del poble de Catalunya?.
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Crisi de la segona Restauració borbònica

0
Podem acceptar la hipòtesi?

Es parla de crisi de la segona Restauració borbònica. Que tot el que està succeint a Catalunya cal emmarcar-ho en el contex d’aquesta crisi del règim, la qual s’emmarca també en la crisi econòmica mundial.
Anem a intentar aprofundir en aquesta hipòtesi. Tres factors povoquen aquesta crisi del règim: 1) El dret d’autodeterminació dels pobles que es consideren tals i volen bastir un propi projecte de futur. 2) La ineptitud i cobdícia de la oligarquia dominant que controla l’economia i les institucions de l’Estat. 3) La deslegitimització de les institucions de l’Estat i dels partits polítics del règim i la seva divisió interna.
La relació de causalitat seria del tipus: F1+F2+F3 → Crisi del règim.

Si això és així la crisi hauria de ser tant més profunda en una comunitat de l’Estat quant més hi incidís cadascun d’aquests factors. Diria que no podem aportar cap exemple de comunitat on aquests factors tinguin força i la crisi no es presenti.

També podem afirmar que cadascun d’aquest factors es troba en un procés d’aprofundiment:
1) El moviment sobiranista a Catalunya es manté o va a més. Moviments d’aquest àmbit també van a més al País Basc, a Galícia, a les Illes i a València.
2) El deute de l’Estat ha arribat a igualar el PIB i comporta un pagament de 35.000 milions d’euros, el 3,5 del PIB, mentre que el PIB creixerà com a molt un 0.7%, tot junt comporta un empobriment general del 2,8%. A més la borsa i els beneficis de les empreses de l’IBEX puja, cosa que vol dir que s’apropien d’un part més gran d’aquest pastís més petit, els rics aconsegueixen fer-se més rics traspassant l’empobriment a la resta. Vol dir que les classes populars patiran encara d’una manera més profunda el deteriorament de les seves condicions de vida. Tota manera el pastís serà més petit i això no només per aquest any, sinó també pels anys a venir, l’empobriment general anirà creixent. L’Estat espanyol es troba en procés de fallida més o menys imminent.
3) Amb la sentència del Tribunal constitucional sobre l’Estatut van trencar el pacte de la transició a nivell territorial. Amb la reforma exprés de la Constitució per subordinar-se als dictats del capital financer van trencar el pacte de la transició a nivell social. Amb la llei Parot i la sentència del Tribunal europeu ha quedat en evidència un aparell judicial que prevarica i es subordina al poder polític. Tant el PP com el PSOE es troben amb divisions internes i amb una caiguda del seu pes electoral.

Per tant, podem afirmar que la hipòtesi de la crisi de la segona Restauració borbònica aguanta.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari