ambFilosofia

Aquesta mesura pot servir per donar feina a més gent o no, depèn de l’us que es faci d’aquests drets sobre els productes del treball (diners). Abans es gestionaven des de mans privades ara des de mans de l’estat, enlloc està escrit que una gestió hagi de ser més bona que l’altra. Si els gestors privats pensaven portar els diners a algun paradís fiscal o simplement jugar a borsa comprant i venent accions, en unes operacions incomprensiblement excloses de pagar IVA com qualsevol altra transacció, i l’estat utilitza els diners per ajudes socials que comportaran més consum i, per tant, més producció, aleshores aquestes mesures són adequades; però podríem pensar també un escenari contrari.

Diria que mesures d’aquest tipus no deriven fonamentalment de la racionalitat econòmica, sinó del sentiment d’indignació davant la injustícia; però ja hem vist, seguint Plató, que el sentiment no ha de regir l’ànima humana, sinó que ha de recolzar la raó, proporcionar el coratge necessari per fer front racionalment a les pors i els perills.

L’enemic principal a batre avui no són els milionaris, sinó els idiotes, especialment els idiotes amb poder que, per desgràcia són els que tenen avui el poder per marcar el nostre futur avui a Europa i a Espanya. La majoria dels economistes que sí van encertar el pronòstic de la crisi que s’acostava afirmen, contra els economistes que van fallar en les seves prediccions i que avui ens imposen les polítiques d’austeritat, que Europa amb les polítiques d’austeritat es dirigeix, sense presa, però sense pausa, a un desastre econòmic de dimensions planetàries. L’enemic principal a batre són aquests dirigents idiotes i les seves polítiques d’austeritat, i en aquesta lluita podem tenir com aliats a qualsevol persona que sigui racional, sigui rica o pobre. Perquè les polítiques d’austeritat porten Europa, tota Europa, al desastre. El nostre enemic són les polítiques d’austeritat i la seva irracionalitat i la nostra principal arma és portar el debat a la racionalitat.

‘Per a quines coses importants serveix el català?. Em van dir si diria el mateix del portuguès, del danès, del suec, és a dir, llengües que parla molt poca gent. I vaig dir que no, perquè no és el mateix el portuguès a Portugal que l’espanyol i el català a Catalunya, que és un territori amb dues llengües cooficials. I una tens el deure de saber-la i de l’altra no el tens’. exministra María Antonia Trujillo

S’adjudica la definició de «servir per a coses importants» com a igual a ser una llengua que sigui obligatòria en un Estat, i afirma, sense dir-ho ni demostrar-ho, que una llengua és important només si és obligatòria en un Estat , fixeu-vos que ha de dir, a més, «només si» perquè si solament digués «si» cometria també una fal·làcia de negació de l’antecedent. Només, aleshores pot deduir per modus tollens que com que el català no és obligatori enlloc, el català no serveix per a res important (equívoc). És una aparent deducció, en realitat el que vol afirmar sense proves és la conclusió, i per dissimular-ho busca unes premisses, també sense demostrar, que li permetin arribar a la conclusió que volia (amb canvi de significat del mot «important») .

Anem a algunes consideracions: està clar que, avui dia a Catalunya, si hi ha aliments disponibles i hi ha mal nutrició infantil, el problema és com fer arribar els aliments als nens, no que la mal nutrició sigui inevitable. Però puc fer una petició de principi: els aliment només es poden fer arribar als nens a traves de mecanismes de mercat “lliure” (només si tenen euros). Ara bé, com que les seves famílies no tenen euros, conclusió, no hi ha aliments per a ells i la mal nutrició és un mal reconegut però inevitable.

Ara al nostre cas: tenim un exercit de 800.000 persones, moltes d’elles joves, disposades a treballar, tenim empreses amb capacitat productiva infrautilitzada, hi ha necessitats a cobrir. El problema és com posar a produir aquestes persones per obtenir els béns que satisfan aquestes necessitats, no que no es puguin produir físicament aquests béns. Però puc fer una petició de principi: Només puc posar a treballar aquestes persones a través de mecanismes de mercat “lliure” (només si hi ha uns diners del tipus euro en mans privades que esdevenen capital productiu), com que els euros que hi ha en mans privades no esdevenen capital productiu, no hi ha treball per a aquestes persones i no es “poden” produir els béns que necessitem i que podem físicament produir. Aquest aparent raonament, en realitat una afirmació sense proves, només es manté si neguem (petició de principi) la possibilitat i capacitat d’una intervenció col·lectiva i conscient, sigui directa o sigui indirecta via instruments de mercat (en el nostre anàlisi, creant diner), per posar persones i eines juntes a treballar; per exemple via ECO’s com explicàvem en l’anterior entrada: El gran engany: d’on treure els diners?. Negada aquesta possibilitat, només aleshores, és cert que actualment l’atur és un mal reconegut, però inevitable.

Els empresonats són els nostres desitjos, els nostres sentiments, els nostres raonaments. I nosaltres som el resultat de la relació, guerra o convivència, pactes entre aquest elements, no hi ha jo.

La caverna és la visió de la realitat interna i externa que ens han, i ens hem, construït des del naixement. Aquest jo no és del tot fals, es troba entre la falsedat i la veritat, no és la realitat mateixa, és una ombra de la realitat, però finalment és alguna cosa, una ombra. És opinió, però no saber.

Determinar la relació entre aquestes ombres i la realitat mateixa és una tasca fonamental, i difícil, per poder canviar les coses, per poder sortir de la caverna. Caldrà explicar des de la realitat de les ombres cap a la realitat de les coses, ascendir des de les ombres a la llum del sol, ascendir des de l’opinió al saber.

Aquest jo d’ombres està construït sobre la base de confondre les paraules amb les coses, de fer mals raonaments, d’abraçar veritats absolutes que en realitat són simples suposicions, d’acontentar-se amb teories que com xarxes estripades no recullen res quan les llancem al mar de la realitat. Aquest jo és també el resultat d’una lluita sagnant entre desig, sentiment i raó que aquesta, la raó, no ha sabut conduir adequadament.

Com sortir del jo, de la caverna, com aconseguir la llibertat interior?

No pas amb el sentiment i el desig, sinó amb la raó. La raó és l’única capaç, tota sola, de sortir de la caverna a la llum del sol, només el saber pot iniciar el camí de sortida de la caverna; però un cop assolida la consciència de la ignorància, de les ombres, i assolida alguna veritat, l’empresonat-raó ha de tornar amb els seus companys, els desitjos i els sentiments, i trobar la manera de convèncer-los i guiar-los fora de la caverna, tasca realment molt complicada i difícil.

No oblidem que una raó famolenca i raquítica, tal com era abans de sortir a la llum, no pot res a la caverna. Cal que la raó s’alimenti apropiadament, i l’aliment de la raó són les veritats, i en última instància l’univers mateix (imatge del bé) del qual som simple pols d’estrelles.

Empresonats dins la caverna (també mental de la Catalunya dependent) estem indefensos i incapaços de afrontar la realitat: res no resulta possible, sinó la resignació i la lenta destrucció de totes les esperances.

Bon Nadal

Salut

Per posar un exemple: podem explicar el conte de “la caputxeta vermella” a un infant, acceptant el què diu Bruno Bettelheim, que el conte parla dels problemes de l’inici de la pubertat. Si féssim una conferència teòrica a un infant sobre aquests problemes, aquest no entendria res, en canvi a través del conte es podrà establir una comunicació i una comprensió, que esdevindrà diversa segons el receptor, ja que tindrà a veure amb les vivències i expectatives de l’infant receptor, que són úniques. Contes i mites, crec, comparteixen aquesta situació.

Dit d’una manera una mica més tècnica (que no compartirien els empiristes), en tot concepte podem distingir la referència, l’extensió i la intensió. Si agafem el concepte de “fantasma”, entendrem per referència el constructe mental (la cosa construïda per la ment), el fantasma mental; entendrem per intensió les propietats del fantasma mental; entendrem per extensió els fantasmes fora de la ment. El concepte fantasma té referència, té una intensió difícil d’expressar, i no té extensió (no hi ha fantasmes). Quan jo vull arribar al referent dins la ment, sense passar per la intensió, puc recórrer al mite o al conte.

– Què em diu a mi el mite de la caverna de Plató?

Us ho diré amb una analogia.

– Què diríeu? , – Què pensaríeu d’algú que us digués coses com ara les següents?:

El cotxe privat s’ha de prohibir dins de les ciutats. Les autopistes, gran error de planificació, cal substituir-les per vies de tren i l’espai que sobra aprofitar-lo per posar plaques solars i molins en els trams de vent. A la ciutat cal donar prioritat absoluta a la bicicleta, sobre vianants, cotxes, busos i taxis. Cal construir a Barcelona una gran zona de vianants amb carril bici que abraci Plaça Francesc Macià, tota la Diagonal fins el Passeig de Gràcia i continuar per les Rambles fins al Mar.

Cal un pla per a la total reconversió a les energies renovables i la prohibició de les energies brutes responsables del canvi climàtic en un període de 20 anys.

L’eina bàsica de la democràcia són les votacions per referèndums de totes les qüestions que un nombre raonable de ciutadans ho demani i l’elecció a l’atzar dels càrrecs públics, no renovables, que han de portar a terme les decisions ciutadanes.

Sense democràcia econòmica, la humanitat es dirigeix cap a una dictadura mundial.

-S’ha tornat boig!, – No hi toca!.

És la resposta dels empresonats que Plató preveu cap a tot aquell que és capaç de sortir de la caverna.

El mite de Plató continua:

«I si hagués de tornar a discernir aquelles ombres i a discutir amb aquells encadenats de per vida, quan encara tingués els ulls ofuscats i no pogués fixar la mirada, per a la qual cosa necessitaria un cert temps, no faria riure i es diria d’ell que ara torna amb els ulls malalts per haver pujat a dalt, i que no s’ho val ni tan sols provar de pujar-hi? I que aquell que provés de deslligar-los i de portar-los amunt, si poguessin enxampar-lo amb les mans i matar-lo, el matarien?» La República. Llibre VII, 515e

El preu de les energies netes, que no comporten costos socials, ha tingut unes baixades espectaculars aquests últims anys. Avui, pràcticament, per un consumidor normal, tu o jo, el preu d’1 watt en plaques solars es troba a 1€, de manera que amb una despesa d’uns 4.000€ en plaques més la instal·lació tens energia gratuïta per vida. Feu números i veureu que, si tens sol, no posar plaques solars és voler regalar diners a les elèctriques. L’autoproducció (individual, empresarial, municipal, comarcal) podia fer arribar a perdre a les elèctriques al voltant del 15% del mercat en poc temps. A més l’energia eòlica en llocs de vent, resulta encara més barata, de manera que l’expansió d’aquesta font d’energia fa que totes les grans inversions que han fet les elèctriques en nuclears, gas i petroli, a preus creixents, resultin impossibles d’amortitzar. Els directius de les elèctriques es van equivocar i els “utòpics” ecologistes tenien raó. Les elèctriques estan en fallida. Han invertit per produir 100 a uns costos creixents, sobretot el gas, i s’està consumint per 40.

Les elèctriques s’han mobilitzat (us sona això de ex-càrrecs polítics amb sous de milers d’euros per “assessorar” les elèctriques) a fi que el poder polític dicti unes lleis per evitar la fallida i rescatar el sector (i amagar-ho), tal com ha passat amb la banca.

Primer eliminar la competència de les renovables, i una vegada aconseguit, després passar el rescat al consumidor a través d’increments del rebut de la llum.

Com eliminar la competència de les renovables?. El punt dèbil de les renovables és l’emmagatzematge de l’energia, per això tot el sector estava esperant una llei de “balanç net” que permetés fer servir la xarxa com a dipòsit d’energia, abocant-hi energia en el moment que en produïm més de la que necessitem i agafant-la quan en produïm menys, i pagant només la diferència. Lleis així ja funcionen a gran part dels països de la UE. Finalment ha sortit la llei, però, amb l’objectiu d’aconseguir allò que físicament no és possible: castigar i penalitzar amb impostos l’autoproducció fins a fer no competitiva la producció d’energia neta i amenaçar amb multes de mils d’euros els que s’atreveixin a produir la seva pròpia energia i es neguin a sotmetre’s a aquesta llei injusta.

Eliminada la competència de les renovables, controlat el mercat, comprat el poder polític, ara poden passar a l’increment de tarifes, al rescat de les elèctriques, resultat dels seus errors i la seva cobdícia (el benefici immediat).

Primera fal·làcia: fal·làcia de composició. Allò que es cert de cada individu, de cada família, de cada empresa, ha de ser cert de l’Estat, de la Generalitat. Exemple: “cada peça del cotxe pesa molt poc, per tant, el cotxe pesa molt poc”, “cada individu és incapaç d’aixecar un pes de 3.000 quilos, per tant, tots plegats som incapaços d’aixecar 3.000 quilos”. Ara la fal·làcia: “cada individu ha de portar un equilibri entre ingressos i despeses, no pot crear diner; per tant la Generalitat ha de tenir un equilibri entre ingressos i despeses i no pot crear diner”.

Aquestes fal·làcies obliden que el tot pot tenir unes propietats molt diferents de les parts, com un vaixell està fet de peces que no suren, i que el que cal estudiar és les propietats del tot, del vaixell, de l’avió. La Generalitat té unes propietats molt diferents dels individus, és una eina social (un avió) que hem construït i que li podem donar unes capacitats que no pot tenir un individu. Per exemple, hem decidit concedir el monopoli de la força a la Generalitat (Mossos). Per tant, hem de discutir les propietats que té i que volem aconseguir que tingui La Generalitat. Volem que la Generalitat crei diner?, quin equilibri entre ingressos i despeses volem que tingui la Generalitat? Quins poders té la Generalitat que no té l’individu? Pot volar (si fos un avió)?.

D’entrada, la banca privada crea i ha estat creant diner, i en grans quantitats, tots aquests anys. Pot la Generalitat també crear diner?. La resposta és sí.

Deixeu-me a tall d’exemple explicar un procediment. Tal com ja heu vist en anteriors articles aquest exemple està inspirat en la República de Weimar (Diners per finançar les politiques d’ocupació.). La Generalitat podria crear una empresa, diem-ne Empresa per a la creació d’ocupació (ECO) que concedís contractes de feina i emetés pagarés (ECO’s), diem-ne convertibles en euros sota determinades condicions, on en el plec de condicions d’adjudicació de contractes a les empreses privades per part de l’empresa de la Generalitat figurés que aquestes han d’acceptar un percentatge del pagament (30%?) en ECO’s. En els bancs hi poden haver comptes en ECO’s i, ara ve la clau, les obligacions monetàries de qualsevol ciutadà o empresa cap a l’Administració pública catalana s’accepta que es paguin en ECO’s.

No us convenç la proposta?. Discutim-ne d’altres. La fal·làcia consisteix en segrestar la discussió sobre la base de la falsedat que la Generalitat és com un individu, que l’avió no vola perquè l’alumini no vola.

L’altra fal·làcia implicada, la de petició de principi, la presentarem demà.

Salut.

“«Mira, després d’això» -vaig dir-li- «compara la nostra naturalesa, pel que fa a l’educació o a la manca d’ella, amb el cas següent. Contempla uns homes en un habitacle sota terra, com en una caverna, que té un accés obert a contrallum al llarg de tota la cova. I al seu dedins aquells homes hi viuen, des d’infants, encadenats de cames i de braços, de manera que romanen en el mateix lloc i només veuen el que tenen davant, perquè la cadena no els permet de girar el cap. Tanmateix tenen la llum d’un foc que crema darrere d’ells, a certa distància i des de dalt. Entre el foc i els empresonats s’enfila un camí, i paral·lel a ell, imagina-t’hi una bastida arran d’una paret com els abrandats que els prestidigitadors posen davant del públic quan exhibeixen els seus jocs de mans.»
«Tot m’ho imagino així» -va dir.
«Doncs ara afigura’t uns homes que per darrere la paret porten atuells de tota mena, i que depassen el mur, i imatges i representacions d’animals, unes de ferro i altres de fusta, i tota llei d’objectes: com és natural, dels qui porten tot això, uns callaran i uns altres aniran parlant.»
«Esmentes una imatge ben estranya» -va dir- «i uns empresonats no gens corrents.»
«Si són com nosaltres!» -jo vaig fer-li-. «Perquè, primer de tot, creus que, de si mateixos i d’ells entre ells aquests homes han vist mai res que no siguin les ombres que el foc projecta a la paret de la cova que ells tenen al davant?»
«Com haurien vist res més, forçats com estan a tenir el cap immòbil de per vida?»
«I què dels objectes transportats? No hi hauran vist el mateix?»
«Sí. Què si no?»
«Doncs si tinguessin la capacitat de dialogar entre ells no penses que es creurien referir-se als objectes reals en si mateixos quan anomenen les ombres que veuen?»
«Indubtablement.»
«I què, si la presó tingués un ressò que vingués de dalt, et creus que si algú dels qui passen parlava, ells no es pensarien que el qui parla és l’ombra que els passa pel davant?»
«Sí, s’ho pensarien, per Zeus!» -va dir.
«Vet aquí, doncs» -vaig fer jo- «que uns homes així es creurien que la veritat no és altra cosa que les ombres d’aquelles obres l’artifici.»
«No se’n pot dubtar gens» -va dir.
«Considerà, en conseqüència-vaig proposar-li-, «que els guareixen de la seva demència i que me’ls deslliguen de les cadenes. Si aquestes coses passaven naturalment, tal com poden ser, sempre que un fos deslligat i de cop i volta me’l fessin redreçar i girar-se d’esquena, i caminar, i mirar la llum, quan fes tot això; es trobaria malament, els ulls li farien pampallugues i no podria contemplar les coses de les quals abans veia les ombres… Què et creus que diria quan algú li expliqués que fins aleshores havia mirat coses inexistents, però que ara veia quelcom més proper al ser, i que hi veia més correctament perquè s’havia girat cap a ell, principalment si li anava mostrant el que passava i el forcés fent-li preguntes a respondre què és? No veus que ell es trobaria en destret i que es pensaria que el que veia abans és més veritable que el que li ensenyen ara?»
«Sí, i molt» -va dir.” Plató. La República. Llibre VII, 514a

Sentia una profunda desconfiança cap a la democràcia com a incapaç d’aconseguir la justícia social i de portar els individus cap al bé.

“Fixa’t també, va dir, en l’esperit indulgent de la democràcia, i el ‘no us preocupeu’ per l’esforç, i la indiferència que mostra per tots els bons principis que solemnement establíem en la fundació de la ciutat –com quan dèiem que, excepte en el cas d’algunes natures rarament ben dotades, mai no hi haurà un home bo que no hagi estat des de la seva infantesa habituat a moure’s enmig de coses belles i a fer-ne objecte d’alegria i d’estudi — de quina manera tant gran la democràcia trepitja totes aquestes bones nocions nostres sota els seus peus, mai no dedicant un sol pensament a les activitats que creen un estadista, i promovent als honors a qualsevol que afirmi ser l’amic del poble.
Sí, és d’un esperit poc noble.
Aquestes i altres característiques similars són pròpies de la democràcia, que és una forma encantadora de govern, plena de varietat i desordre, i repartint una mena d’igualtat tant als iguals com als desiguals.” República. 558B

Desconfiança que, tot sigui dit, també trobem a Mill.

“Avui dia, veiem els individus perduts entre la multitud. En política, és gairebé un lloc comú dir que és l’opinió qui, avui, dirigeix el món. L’únic poder digne d’aquest nom és el de les masses i el dels governs en tant que es fan els òrgans de les tendències i dels instints de les masses. I això val tant per a les relacions morals i socials de la vida privada com per els assumptes públics. Aquells les opinions dels quals passen per l’opinió pública difereixen segons els països: a Amèrica, és tota la població blanca; a Anglaterra, és principalment la classe mitjana. Però sempre formen una massa: una mediocritat col·lectiva. I, novetat més gran encara, la gent de la massa ja no pren les seves opinions dels dignataris de l’Església o de l’Estat, sinó d’alguns caps notoris i dels llibres. Les seves opinions resulten formades per homes molt semblants a ells que, per l’intermediari dels diaris, se’ls adrecen o parlen en el seu nom segons la inspiració del moment. No em queixo d’aquest estat de coses. No afirmo que res de millor sigui compatible per regla general amb la mediocritat actual de l’esperit humà. Però això no impedeix el govern de la mediocritat de ser un govern mediocre. Mai el govern d’una democràcia o d’una aristocràcia nombrosa no s’ha elevat, ni s’hauria pogut elevar, per sobre la mediocritat, ja sigui en els seus actes polítics o en les opinions, els talents o la mentalitat que produeix, si la multitud sobirana no s’hagués deixat guiar (com sempre ho ha fet en els seus millors moments) pels consells i la influència d’un home o d’una minoria més dotada i més instruïda.” J.S. Mill. On Liberty. C. III, §13

Ara bé, tot això no desqualifica la línia de solució de l’equació socràtica proposada per Plató. Dir que no tenia raó perquè era de dretes seria caure en les fal·làcies ad hominem (atacar la persona) i ad populum (adjudicar adjectius negatius al fet de ser de dretes). Dir que la solució de l’equació ha d’incorporar la condició que tothom la sàpiga resoldre és una fal·làcia de petició de principi sobre el concepte de solució; resulta clar que això no es demana de cap equació matemàtica.

Penso que la línia de solució proposada per Plató és troba en el centre del debat dels amants del saber (filosofia), i no del saber escolàstic sinó del compromès amb els problemes humans.

Igual que la teoria de jocs moderna, expressat en un altre marc teòric, en contra del que afirmava Mandeville, també la filosofia clàssica s’adona que sense superar l’egoisme que porta al “campi qui pugui” no és possible assolir la bona societat, la societat justa. Només les bones persones poden construir una societat bona, a cada forma de govern correspon un tipus d’individu, un tipus d’ànima.

“Hem de seguir el nostre antic pla, que adoptàvem amb vistes a la claredat, d’analitzar primer l’Estat i llavors continuar per l’individu. Començarem amb el govern basat en l’honor. — Per a tal govern no conec altre nom que timocràcia, o potser timarquia. Comparem amb aquest el caràcter de l’individu que s’hi correspon; i, després d’això, considerarem l’home oligàrquic; i llavors una altra vegada girarem la nostra atenció cap a la democràcia i l’home democràtic; i finalment, ens n’anirem i veurem la ciutat de la tirania, i una vegada més posarem la mirada en l’ànima del tirà, i intentarem arribar a una decisió satisfactòria..” Plató. República 545

Aleshores, per la filosofia clàssica, el punt d’arrencada i fonamental es troba dins l’ànima humana i considera que la solució es troba en la resolució de l’equació socràtica: virtut=saber=felicitat. Quins són els valors de les variables que satisfan l’equació?. Què em permet dir que ser bo vol dir també ser savi i feliç, que ser savi vol dir també ser bo i feliç, que ser feliç vol dir també ser bo i savi.

“De totes aquestes coses n’és principi i màxim bé el seny, i per aquest motiu el seny, origen de totes les altres virtuts, és més apreciable que la mateixa filosofia, i ens ensenya que no existeix una vida feliç sense ser al mateix temps assenyada, bella i justa; ni és possible viure amb seny, bellesa i justícia, sense ser feliç.
Ja que les virtuts són connaturals a la vida feliç, i el fet de viure feliçment va sempre acompanyat de la virtut.” Epicur. Carta a Meneceu §6.

Llavors cometre injustícia no és profitós ja que destrueix interiorment l’ésser humà:

“Doncs bé, a aquell qui afirma que cometre injustícia és profitós per a l’home i que obrar justament no produeix cap avantatge, repliquem-li que no està dient altra cosa que per a aqueix home és de profit alimentar i enfortir la bèstia polifacètica, així com al lleó i el que pertany al lleó, i afeblir en canvi i matar de fam l’home, de manera que aquest sigui arrossegat cap a on cadascuna de les dues parts el dugui, i que, en lloc d’acostumar-les a conviure amigablement l’una amb l’altra, hom els permeti que, lluitant entre elles, es mosseguin i devorin mútuament” Plató. República. Llibre IX. 588e

I aquí és on s’ha perdut el pensament occidental. Ha estat incapaç de resoldre aquesta equació; diria per una insuficient comprensió de l’ànima humana. I els seus models teòrics, per ignorància, parteixen d’una simplificació insostenible de l’individu.

Sra,

sé que vostè ja va fer una trucada al Sr. Rajoy per indicar-li quins eren els seus deures econòmics; i considero que ho va fer, entre altres coses, moguda per les seves concepcions ètiques. Penso que aquestes seves concepcions ètiques s’inspiren en gran part en el gran pensador Immanuel Kant, que tant vostè com jo admirem.

Deixi’m fer doncs una sèrie de consideracions a partir d’aquest pensament respecte de la situació que viu el meu petit país, Catalunya, que vol exercir el dret a l’autodeterminació.

“Dues coses omplen el meu ànim de creixent admiració i respecte a mesura que penso i aprofundeixo en elles: el cel estrellat sobre meu i la llei moral dins meu.” Crítica de la raó pràctica, Conclusió

Suposarem l’existència de la moralitat, és a dir, d’un regne regit per la llei moral dins la UE. És a dir, un regne on els éssers humans són lliures i iguals, no en el sentit material, però sí en el sentit espiritual. És a dir, un regne on no són obligats a actuar per la força, sinó per la raó; on han renunciat a l’instrument de la força i només accepten com a ciment de la societat la raó.

“La naturalesa racional existeix com a fi en si mateixa. Així es representa necessàriament l’home la seva pròpia existència, i en aquest sentit aquesta existència és un principi subjectiu de les accions humanes.Però també es representa així la seva existència tot ésser racional, justament a conseqüència del mateix fonament racional que té valor per a mi, per la qual cosa és, doncs, al mateix temps, un principi objectiu del qual, com a fonament pràctic suprem que és, han de poder derivar-se totes les lleis de la voluntat. L’imperatiu pràctic serà llavors com segueix: obra de tal manera que et relacionis amb la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com un fi, i mai només com un mitjà.” Fonamentació de la metafísica dels costums, cap. 2

Vostè sap que en aquest regne dels fins per aconseguir la felicitat, el benestar, primer ens n’hem de fer dignes

“Per consegüent, la moral no és pròpiament la doctrina de com fer-nos feliços, sinó de com fer-nos dignes de la felicitat.” Crítica de la raó pràctica, II, 2, 5

I ens en fem dignes si actuem moralment, és a dir, segons l’imperatiu: “actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal.” Fonamentació de la metafísica dels costums, cap. 2

En la societat no hi ha lleis naturals universals, com la llei de la gravetat, que determina la existència de les coses, tanmateix les lleis que establim per regular la societat han de ser lleis universals atenent a la raó, que obeïm perquè estem dotats de raó i que qualsevol dotat de raó -i guiat per ella- obeirà.

“Ja que la universalitat de la llei per la qual succeeixen determinats efectes constitueix el que s’anomena naturalesa en el seu sentit més ampli (atenent a la forma), és a dir, l’existència de les coses en tant que estan determinades per lleis universals, resulta que l’imperatiu universal del deure accepta aquesta altra formulació: obra com si la màxima de la teva acció hagués de convertir-se, per la teva voluntat, en llei universal de la naturalesa.” Fonamentació de la metafísica dels costums, cap. 2

Crec que el dret a l’autodeterminació dels pobles és una llei moral (una llei que ha de regular les relacions entre individus lliures i iguals en tant que estrictament racionals i no moguts per interessos ni condicionaments materials). Els ciutadans de Catalunya volen exercir aquest dret. Per impedir-ho caldrà abandonar el regne dels fins, de la moralitat i la raó, i entrar en el regne de les prohibicions per amenaces, per la por, per, d’una manera o altra, la violència. El Senyor Rajoy ja ho anunciat: no permetrà votar al poble de Catalunya el seu futur.

Ja fa temps, en unes altres circumstàncies, a principis del segle XVIII, uns avantpassats propers a vostè, també de llengua alemanya, ens van abandonar i les tropes castellanes i franceses van entrar a sang i foc a Barcelona, en van anorrear barris sencers, i van posar fi a les lleis i institucions del meu país.

No ens abandoni ara també vostè. Salvi (moralment) la UE que quedaria destruïda com a regne dels fins. Som un poble petit i desarmat, però en el regne dels fins aquestes consideracions no s’hi valen, primer hem de complir amb la moralitat per fer-nos dignes del benestar.

Sra. Merkel, Truqui al senyor Rajoy.

Atentament, un igual en el regne dels fins.

Comet Mill una fal·làcia de composició?

Una fal·làcia de composició consisteix a confondre les propietats de les PARTS d’un tot, amb les del TOT en ell mateix. “Cada ciutadà català és prest per la batalla, per tant, la societat catalana està presta per la batalla”. O bé, confondre i barrejar les propietats dels elements d’una col·lecció amb les propietats posseïdes pel conjunt dels elements, per la col·lecció. “La contaminació provocada per una indústria és molt més alta que la provocada per un simple cotxe particular. Per tant, no ens hem de preocupar gaire de la contaminació provocada per l’automòbil.”

Anem als textos de Mill:

«L’única prova que es pot donar que un objecte és visible, és que la gent de fet el veu. L’única prova que un so és audible, és que la gent el sent: i així de les altres fonts de la nostra experiència. De manera semblant, entenc que l’única evidència que és possible donar que una cosa és desitjable, és que la gent de fet la desitja. Si el fi que la doctrina utilitarista es proposa a si mateixa no fos reconegut, en la teoria i en la pràctica, que és un fi, mai res no podria convèncer cap persona que és així. Cap raó no es pot donar de per què la felicitat general és desitjable, excepte que cada persona, fins on considera que és realitzable, desitja la seva pròpia felicitat. Tanmateix donat que això és un fet, tenim no només tota la prova que el cas admet, sinó tota la que és possible exigir, per afirmar que la felicitat és un bé: que la felicitat de cada persona és un bé per aquesta persona, i la felicitat general, per tant, un bé per a l’agregat de totes les persones. La felicitat ha escrit el seu dret a ser un dels fins de la conducta, i consegüentment un dels criteris de la moralitat.» Utilitarianism, Chap. 4, §3

Seria clarament una fal·làcia de composició, si ho entenguéssim com que per cadascú la seva felicitat és un bé i que, per tant, per cadascú, la felicitat col·lectiva és un bé. Però Mill no diu això, diu que encara que per mi la felicitat col·lectiva no sigui un bé; la felicitat de cadascú, donat que cadascú desitja la seva felicitat, és un bé col·lectiu.

Però tota manera, hi ha una fal·làcia metodològica, de pensar que no existeixen els sistemes socials, que només hi ha una suma d’individus, oblida el que en sociologia s’anomenen els “efectes emergents”. Les lleis causals que poden fer que la recerca de l’enriquiment individual per part de tots i cadascun dels membres d’una societat pugui comportar l’empobriment general fins a la destrucció.

Ara bé, això no significa que Mill hagi d’acceptar que cada individu sigui només un egoista a la recerca de la seva felicitat. Per Mill la naturalesa humana és més complexa que això.

“Tampoc no hi ha cap necessitat inherent que un ésser humà sigui un egòlatra egoista, desproveït de tots els sentiments o preocupacions excepte d’aquells que es centren en la seva pròpia individualitat miserable. Vides ben superiors a això són suficientment comunes, fins i tot avui, com per donar suficient confiança en allò de què pot ser feta l’espècie humana. Genuïns afectes privats i un interès sincer pel bé públic són possibles, encara que en graus desiguals, en cada ésser humà pujat correctament”. Utilitarianism, Chap. 2, §17.

La qüestió es desplaça cap a la pregunta: Podem ser feliços?. És possible la felicitat, si anem a la recerca de la felicitat pròpia i de l’agregat?. Si jo em capfico a adormir-me, (efecte emergent) no aconsegueixo adormir-me.

Fal·làcia d’afirmació del conseqüent que afecta tot el raonament:

Si P → Q.

Q

? P

És com si afirméssim que “Tots els joves estudien. Estudies. Per tant, ets jove.”. Pots estar estudiant i no per això ets jove. És un confusió amb la regla d’inferència vàlida modus ponens que invalida totalment el raonament i que comportaria el suspens a 1er. de bat.

Fal·làcies de generalització precipitada i de composició que afecten la segona premissa, “tu culpes de tots els mals a Espanya” :

En el Simposi, diversos mals que han afectat i afecten Catalunya s’adjudiquen a diverses actuacions de diversos personatges lligats a l’Estat espanyol, però enlloc es diu que TOTS els mals (generalització precipitada) vinguin d’un TOT (composició), sinó d’unes actuacions ben concretes.

Puc dir que un equip té diversos mals jugadors (cosa que no vol dir que ho siguin tots), i això no vol dir que l’equip sigui dolent. Puc fins i tot ser un fervent partidari d’aquest equip, que el que jo vulgui sigui millorar-lo.

Fal·làcies ad hominem i ad populum:

Es tracta, no de discutir les afirmacions, sinó d’atacar la persona; en aquest cas adjectivant-la de “nazi” a fi de desvirutar les afirmacions [ad hominem] i a més promoure sentiments hostils cap a aquella persona en un determinat públic [ad populum].

El més pervers dels homes pot a vegades dir la veritat. Provocar determinades emocions “en la galeria” no és cap argument.

Les crítiques al liberalisme vénen també de Nietzsche:

“1. Quan per primera vegada vaig fer cap on habiten els homes, vaig cometre l’estupidesa dels eremites, la gran estupidesa: em vaig instal·lar al mercat.
I quan parlava a tothom, no parlava a ningú. I al vespre em feien companyia funàmbuls i cadàvers, i jo mateix quasi era un cadàver.
Però l’endemà al matí vingué a mi una nova veritat, i aleshores vaig aprendre a dir: «Què m’importen el mercat i la plebs i el xivarri de la plebs i les llargues orelles de la plebs!»
Vosaltres, homes superiors, apreneu això de mi: al mercat ningú no creu en homes superiors. I si hi voleu parlar, au! Però la plebs dirà fent l’ullet: «Tots som iguals.»
«Vosaltres, homes superiors», així parla la plebs tot fent l’ullet «no hi ha cap home superior, tots som iguals, l’home és home; davant Déu, tots som iguals!»
Davant Déu! Però ara aquest Déu ha mort. I davant la plebs no volem ser iguals. Vosaltres, homes superiors, aneu-vos-en del mercat!”. Així parlà Zarathustra. Part IV. Vom höheren Menschen, §1

Ara bé, la crítica de Niertzsche ve de la negació de l’equació socràtica de la filosofia clàssica:

“l’escàndol ha assolit el seu súmmum en Plató. De llavors ençà calia inventar també l’home abstracte i complet: l’home bo, just, savi, el dialèctic; en una paraula, l’espantall de la filosofia antiga; una planta separada del sòl; una humanitat sense cap instint determinat i regulador; una virtut «demostrada» per raons. Aquest és per excel·lència «l’individu» perfectament absurd, el més alt grau de la contranaturalesa…
En resum: La demostració dels valors morals va tenir per conseqüència crear el tipus desnaturalitzat d’home: l’home «bo», l’home «feliç», el «savi». Sòcrates és un monument d’una profunda perversió en la història dels valors.” La voluntat de poder, § 427- 438

L’equació socràtica, tal com bé diu Nietzsche, és «virtut=saber=felicitat». I el classicisme proposa uns valors d’aquestes variables que farien que l’equació es complís. El liberalisme es perd totalment en la recerca de la solució i ho abandona al mercat. Però Nietzsche nega l’equació mateixa i obre totalment les portes a l’irracionalisme que com diu Popper porta necessàriament a la violència.

“Es la meva ferma convicció que aquesta insistència irracional en l’emoció i la passió condueix, en última instància, a allò que només pot ser anomenat crim. Una de les raons d’aquesta afirmació resideix en el fet que aquesta actitud, que és en el millor dels casos de resignació davant la naturalesa irracional dels éssers humans i en el pitjor de menyspreu cap a la raó humana, ha de conduir a la utilització de la violència i la força bruta com a àrbitre últim de qualsevol disputa. En efecte, si es planteja un conflicte, això significa que les emocions i passions més constructives que podien haver ajudat en principi a salvar-lo, com el respecte, l’amor, la devoció per una causa comuna, etc., han resultat insuficients per resoldre el problema. Però, si és així, ¿què li queda aleshores a l’irracionalista com no sigui acudir a unes altres emocions i passions menys constructives, com la por, l’odi, l’enveja i, en última instància, la violència?” La societat oberta i els seus enemics. Cap. XXIV, sec. 3, §5

Una predicció arriscada: Quins seran els resultats de les eleccions de maig de 2014?

Per contrastar un model cal fer prediccions, i com més arriscades millor.

Heus aquí el model (versió 1.2-2013.12) que fa les prediccions de vot:

Model dinàmic de vots

QUÈ ÉS?

La plasmació de la taula «Intenció de vot/Record de vot» de l’enquesta del CEO corresponent a novembre de 2013. Un model basat en la dinàmica de sistemes que intenta mostrar com evolucionarà el vot a Catalunya en les eleccions al Parlament, si es mantenen els fluxos actuals de vots entre els partits.

COM FUNCIONA

He agafat com a punt d’arrencada [setup] els resultats de les eleccions del 2012. He agafat la taula «Intenció de vot creuada amb record de vot al Parlament de Catalunya» que donen les enquestes del CEO novembre 2013. He considerat els transvasaments de vots segons aquesta taula. He considerat que el nivell d’abstenció es mantindria. El pas d’indecisos/abstenció a vot l’he fet segons les noves proporcions que donaven els stocks dels partits després dels transvasaments de vot, ponderat per la fidelitat de vot segons la taula (línia diagonal). He agrupat sota NS tot el que no són els partits parlamentaris. He introduït la possibilitat del vot ocult (0-1) a través del boto lliscant «VotOcult/1_Discrep». Ho he projectat tot en el temps agafant com unitat 10: 10 tic-tac farien un any de transvasaments. Per poder comprovar els percentatges de vot en els botons lliscants he considerat els valors per 1 de cada passa o salt com de 1/10 del valor de la taula «Record». Exemple, el valor del botó lliscant «CiUversERC» és 0.0215, cosa que vol dir que en un any (10 tic-tac) CiU hauria transvasat 215 vots sobre mil a ERC, que és el valor que consta a la taula del «Record de vot».

COM UTILITZAR-LO

1. Primer de tot, trieu una velocitat més baixa (cursor anomenat «normal speed» i situat sobre el quadre negre);

2. A continuació cliqueu sobre [setup] per inicialitzar amb els valors de les últimes eleccions (sobre mil);

3. Després cliqueu sobre [go], controleu el nombre de PASSOS FETS que dóna l’etiqueta «ticks» i atureu, clicant altra vegada sobre [go] quan us sembli convenient. 10 passos equivalen a un any des de les últimes eleccions.

4. Després podeu continuar [go] o reiniciar [setup].

5. També podeu avançar un mes, clicant sobre [avança un mes]

COSES A EXPERIMENTAR

Podeu fer variar: la intensitat del transvasament de vots entre els diversos partits (botons lliscants), l’abast de l’abstenció (botó lliscant «NsversVOT»). Podeu introduir el vot ocult (botó lliscant «VotOcult/1_Discrep»). Examinar quin efecte tenen aquests canvis sobre els resultats.

AMPLIANT EL MODEL

El model no té present l’anàlisi de quins motius porten l’individu a prendre la decisió de vot, és una projecció a partir del que s’ha esdevingut. Queda pendent, doncs, aquest apropament a l’individu i l’estudi de si es mantindran les tendències. Serà versió 2.0 del programa.

Caldrà examinar com el combat ideològic influeix en les diverses cohorts de població i, en paral·lel, el posicionament dels partits polítics davant dels esdeveniments, i com tot plegat incideix sobre la decisió de vot.

Ara bé,

Cal fer notar que l’aplicació que hem fet de la taula «Record del vot» no dóna els resultats de l’enquesta d’intenció de vot que recull el mateix treball del CEO. Per tant, sembla que o bé la taula de «Record de vot» no és «sincera» o bé la taula d’intenció de vot no és «sincera». En definitiva cal encara afinar el model. Doncs, per què presentar-lo. Per cinc raons:

1. El model permet saber quin serà el vot si es mantenen les tendències actuals declarades.

2. El model permet investigar el resultat de les possibles variacions de transvasaments. Només cal moure els botons lliscants que regulen el transvasament de vots entre partits, NS, i el botó de l’abstenció, NsversVOT, així com el botó del vot ocult

3. En realitat, el saber avança examinat conjectures que declarem falses. Examinant què no funciona.

4. Potser sí que funciona bé i dona les previsions correctes.

5. Quan vinguin les properes eleccions podrem veure les errades del model, cosa que ens permetrà millorar-lo.

He investigat el resultat que es donaria tant si mantenim el vot ocult a 0, com si traslladem el boto lliscant a 1

Les previsions del model (sobre 1000) per les eleccions del maig 2014 (15 tic-tac) són:

La predicció de resultats dels diferents partits és, doncs, entre «% vots amb vot ocult 0» i «% vots amb vot ocult 1».

Els problemes que afronta l’ensenyament mitjà són diversos i complexos. Ja fa temps vaig intentar fer-ne una petita llista que podeu trobar aquí. Arribava a la conclusió que no disposàvem d’unes teories psicopedagògiques prou sòlides per poder inspirar una reforma educativa. D’aquí proposava una estratègia de diversitat d’iniciatives, de prova i error, de millora gradual, i d’escoltar l’experiència dels professionals que estan treballant a primera fila: el professorat.

Deixeu-me parlar des de la meva experiència. Els resultats decebedors de la reforma indiquen que aquesta té alguna cosa o moltes coses errònies. La reforma ha quedat falsada pels seus resultats i no voler reconèixer això des de les altes instàncies polítiques és un dels problemes afegits per trobar un camí de solució.

Deixeu-me recular, ni que sigui mentalment, a abans de la reforma. Teníem un BUP que anava força bé, teníem una formació professional que també funcionava força bé excepte en el seu primer curs, teníem un gruix de nens sense escolaritzar. La cosa racional hagués estat conservar allò que anava bé i tocar només allà on hi havia el problema. I el problema bàsic, en fer l’ensenyament obligatori fins als setze anys, eren aquests nens sense escolaritzar. Es va optar per un experiment que ha fracassat, l’ESO (potser es va triar aquest perquè era el més barat?).

Aquest tercer grup abans no escolaritzat, deixeu-me’n dir simplement grup 3, s’ha rebotat dins el sistema. Obligats a assistir a unes classes on els expliquen coses que no els interessen, que no entenen, una hora rere l’altra, per ells això es converteix en una espècie de tortura. Aleshores, si poden, destrossen la classe i posen el professorat en una situació de forta tensió en un grup classe on no hi ha un centre de gravetat al qual dirigir el discurs, cosa que redueix per a tots els grups d’alumnat, no només el tres, la possibilitat d’un ensenyament de qualitat.

Aquest grup 3 requeriria un tractament diferenciat, molts més recursos pràctics i una ràtio professor/alumne més baixa. La gent del departament de psicopedagogia, que són qui més els tracten, podria proporcionar moltes idees. Deixeu-me posar un exemple d’un tractament així que ha tingut resultats acceptables: les aules d’acollida.

Si hem de parlar de veritable igualtat d’oportunitats, aquest grup 3 té dret a una discriminació positiva, a dedicar-hi més diners que als altres grups. Aquest nens provenen de situacions socials i familiars difícils. No tenen un àmbit familiar favorable: tots sabem que el nivell educatiu dels pares es fonamental en el rendiment dels fills, per l’interès dels pares, per les converses que es tenen a casa, pels llocs que es visitaran. Ni tampoc social, socialment l’ensenyament s’ha tornat cada vegada més classista, a la meva època molts de nosaltres provinents de les classes treballadores, gràcies a l’ensenyament, hem ascendit socialment; això avui és excepcional.

Sense resoldre aquest problema del grup 3 no millorarem substancialment els resultats. Sospito que la gent del PP s’han adonat que aquest és el problema, però la seva solució no és la discriminació positiva, sinó la negativa, marginar-los i separar-los com més aviat millor del sistema per permetre millorar els grups 1 i 2.