ambFilosofia

Votar no pot ser l’objectiu final. És més important el debat polític que ens acosta a la veritat i a l’aclariment de les consciències.

Criteris bàsics, mínims i acceptables per tothom del procediment (postulats):

1er. (U) Siguin quines siguin les ordenacions dels electors respecte dels candidats s’ha de poder extreure una ordenació social de candidats.

2on.(I) Si les preferències dels electors respecte de dos candidats qualssevol estan fixades i donen com a resultat una preferència social d’un candidat respecte l’altre, modificar les preferències individuals respecte d’altres candidats no ha de modificar la preferència social respecte dels dos candidats fixats.

3er. (D) Totes les preferències dels electors valen igual, cap d’ells té la possibilitat d’imposar als altres les seves preferències.

4t. (P) Si tothom prefereix el candidat x al candidat y, socialment s’ha de preferir el candidat x al candidat y.

Arrow demostra matemàticament que és impossible trobar un procediment que respectant els quatre criteris bàsics (U, I, D, P) doni una ordenació social a partir de les ordenacions individuals. És a dir, qualsevol procediment imaginable vulnera algun dels quatre criteris bàsics o postulats.

Votar no pot ser l’objectiu final. És més important el debat polític que ens acosta a la veritat i a l’aclariment de les consciències.

El sistema basat en «votar persones» representa utilitzar un sistema inspirat en el determinisme per realitzar la democràcia. A través del vot determinem qui ens ha i qui no ens ha de governar. Ja hem vist que el sistema fracassa, El sistema de votar persones és pervers.. Quedaria la pregunta de si fracassen TOTS el sistemes deterministes. Un altre dia ja discutirem el famós teorema d’impossibilitat d’Arrow.

No caldria també considerar que la democràcia només és realitzable a través d’un sistema indeterminista, és a dir, que incorpora l’atzar com a eina bàsica? No caldria examinar amb més cura sistemes indeterministes que s’aplicaren en altres temps als Països catalans (arrabassats el 1714) o a la Florència del Renaixement, o a l’Atenes clàssica?

Votar persones, en la mesura que el sistema requereix costoses campanyes electorals, reprodueix les desigualtats econòmiques, tendeix a guanyar qui inverteix més diners, i més quan els poders econòmics ja han preparat el camí a través del control dels mitjans de comunicació. Els partits polítics necessiten crèdits que els proporciona la banca, i que després misteriosament en molts casos són perdonats.

Votar persones crea polítics professionals. Persones especialitzades en la política que monopolitzen el coneixement dels fils que mouen el sistema. Persones que depenen de la política perquè ja no tenen altre forma de guanyar-se la vida per mantenir el nivell social assolit. Persones que adjudicaran contractes econòmics milionaris i que, per això, rebran propostes de comissions il·legals.

Votar persones crea infantilisme polític en la resta de la població. Com que ja hi ha qui fa política per mi, no hi ha pràctica política, no hi ha coneixement polític. Les companyes polítiques, com la publicitat, es dirigeixen al sentiment i al desig que permet convèncer més fàcilment al consumidor de la política, sense demanar-li un esforç seriós de comprensió.

Votar persones, en concentrar el vot en els grups que tenen possibilitats, tendeix a eliminar la diversitat de propostes polítiques. I en fer això procura la mediocritat de tot el sistema. Sabem que sempre els gran canvis comencen per minories, perquè la veritat no es mostra de manera fàcil.

Votar persones tendeix a eliminar la representació dels diferents, que sempre són minories, com a molt tolerades per la majoria.

Votar persones exigeix líders, que com a superhomes se’ls demanarà suplir totes les deficiències del sistema i ser capaços de fer allò que no pot fer el sistema: assegurar la preponderància de la política sobre la crematística i els interessos de l’aparell burocràtic general i del partit.

Per tot això i tantes altres coses, el sistema de votar persones té un pendent natural cap a l’oligarquia i la subordinació al poder crematístic, que només es podrà contenir momentàniament quan es doni una forta mobilització social que promogui polítics virtuosos 100%, pràcticament «sants» més enllà de les possibilitats d’un ciutadà normal, i per tant més enllà del govern del poble normal, més enllà de la democràcia.

Un ésser viu requerirà en primer lloc un cert estat estacionari que s’aconseguira amb l’obtenció, elaboració i utilització de substàncies estructurals, així com també amb l’obtenció de l’energia necessària per als canvis, el que s’anomena metabolisme. Tanmateix, les unitats dels ésser vius acaben degradant-se, per perdurar caldrà la reproducció i el creixement. A més donats els constants canvis de l’entorn caldrà la capacitat d’adaptació i evolució. Qualsevol cosa que reuneixi aquestes condicions podem anomenar-ho «vivent».

Afirmo que sobre els humans s’ha constituït una nova forma de vida, uns éssers que no tenen forma humana, ni animal, però que s’han apropiat de la biosfera i obtenen l’energia directament dels humans. Són «els mercats».

S’apropien de més i més substàncies i hàbitats del Planeta transformant-los en mercaderies; actualment estan arribant ja a necessitats bàsiques dels humans com la sanitat, l’habitatge, l’ensenyament, potser l’ultim esglaó de resistència serà la sexualitat, la reproducció de la mateixa espècie humana dominada per «els mercats» i intentant ser reduïda a mercaderia-prostitució.

Els mercats es transformen, creixen i es reprodueixen: passen de capital-diner a capital-productiu i d’aquí a capital-mercaderia, i tornen a començar el cicle com a capital-diner crescut.

Els mercats obtenen l’energia dels humans, imposen la seva llei i obliguen els humans a estar amatents a les seves necessitats. Han creat fins i tot una casta sacerdotal de fidels servidors i creients: els capitalistes, i especialment la casta d’aquells que de més a prop els serveixen: els banquers crematístics.

Les doctrines neoliberals són només la justificació ideològica del domini de «els mercats», la ideologia dels col·laboracionistes, dels fidels servidors dels ocupants (enemics de l’espècie humana).

K. Marx analitza aquesta submissió a «els mercats» i com la suposada llibertat del “laissez faire” porta a l’esclavatge individual i de l’espècie.

Dèiem, Lluny del cinisme, que «L’actitud d’esquerra la caracteritzarem com de confiança en l’ésser humà, pensen que “l’ésser humà és bo, és la societat que introdueix la maldat”. L’actitud de dretes la caracteritzarem com de desconfiança en l’ésser humà, pensen que “L’ésser humà és dolent, és la societat que ha de contenir aquesta maldat”. Ara bé, tant dretes com esquerres estan disposades a veure què passa, a resoldre el seu conflicte pacíficament, amb raons.»

Seguint  Plató.

Com es produeix el pas de l’oligarquia a la democràcia?. Doncs perquè les classes populars comencen a veure la riquesa d’aquesta oligarquia com a il·legítima i aquests oligarques com uns idiotes. No els suporten. Estem en transició cap a la democràcia.

Al règim democràtic correspon l’home democràtic. Què és primer l’home o el sistema?. L’ou o la gallina?. La gallina incipient. Els sistemes no són persones, són els individus que realitzen el sistema. Per tant, l’home democràtic incipient ha de ser primer. Com és l’home democràtic?.

En un article anterior, Ser de dretes i liberal, avui, no és gaire racional, dèiem que podem entendre la democràcia com un sistema que resol el conflicte entre el pensament de dretes i d’esquerres, el conflicte entre individu i societat, entre bondat i maldat de l’ésser humà. I aquesta superació del conflicte ideològic permet separar ideologia i poder, i així aïllar la dreta oligàrquica i antidemocràtica. En tenim força evidència empírica, per exemple a casa nostra amb la introducció de la democràcia municipal a través dels sistema d’insaculació. És alliçonador veure, segons explica Sobrequés en el seu llibre «Societat i estructura política de la Girona medieval», com a Girona les classes populars cedeixen a les classes superiors (en el món medieval) la implementació del nou sistema. Les classes populars fan les parts dels pastís, però donen a triar primer les classes superiors. Pura saviesa.

L’home demòcrata supera l’oposició ideològica dretes-esquerres, pensa que l’individu és responsable, no només el sistema. El que s’ha dit i escrit aquí a VilaWeb al voltant del tancament de Canal 9 il·lustra força bé la nova manera de pensar. Hi ha responsabilitat individual, i això ens porta a preguntar-nos per l’ànima humana, per la maldat de l’ésser humà i la seva superació, per la construcció de la llibertat interior de la persona. Ser de dretes avui dia és molt racional, imprescindible. La democràcia contempla i busca superar la feblesa humana. Tornem a Sòcrates i a la filosofia clàssica.

Ecología política, capitalismo actual y políticas de pleno empleo

El sistema funcionava. Entendre la crisi (2). Per què cau el treball?

Segon factor. Consum i inversions.

Quan s’han endeutat els últims possibles, els primers encara continuen endeutats. Aleshores no es pot augmentar el mercat?. El problema, tanmateix, es pot solucionar. Recordem que els beneficis han anat a la classe empresarial, que poden augmentar el mercat invertint en nous projectes empresarials orientats al consum dels nous rics.

Mirem-ho de més a prop. Arriba un moment que l’endeutament dels assalariats comporta una disminució del seu consum, per tant, les empreses lligades a aquest tipus de consum sí que començaran a tenir problemes. Aquestes empreses han guanyat diners que ara no poden invertir directament en l’empresa. Han d’invertir en nous projectes empresarials orientats als nous rics o bé exportar capitals via el mercat financer. ¿Pot el consum dels nous rics i les inversions necessàries compensar la baixada del consum dels assalariats, mentre aquests paguen els deutes?. Caldrà que una quantitat considerable d’individus passin a dinar dues vegades, posseir dos iots, quatre cotxes, tres cases, fer quatre viatges amb creuer a l’any. Una societat molt més desigual, dual, però sense crisi, sense baixada del PIB, sense destrucció de les classes mitjanes.

Era possible, però calia, utilitzant termes termodinàmics, un procés reversible, un procés on totes les variables importants del sistema varien lentament de manera que en tot moment el sistema es troba prop de l’equilibri. La realitat és que el procés ha seguit un camí irreversible, proper a l’explosió, amb canvis sobtats del valor de les variables. Per seguir un procés reversible hagués calgut que l’augment del consum dels rics ( posem 1/3 de la població), anés en paral·lel i en consonància a la baixada de consum dels altres (posem 2/3 de la població), evitar que el consum d’aquests 2/3 s’ensorrés. Haguessin calgut augments de salaris moderats especialment en aquells sectors més endeutats, de consum més local, i augment moderat de la despesa pública en els sectors que podien compensar el sorgiment dels desequilibris.

El procés es va descontrolar i esdevingué irreversible.

Continuem amb la nostra aproximació a una reproducció sistemàtico-temporal de la crisi que estem patint. Situàvem la causa de la crisi no en la crematística (el diner) sinó en l’economia (les coses i el treball). El sistema va començar a fer fallida perquè va baixar la feina, provocant que el diner creat pels bancs s’esfumés. Tanmateix les nostres autoritats econòmiques, expertes crematístiques però ignorants econòmiques, no van saber entendre què estava passant i van adoptar una sèrie de mesures que només han agreujat la situació.

Per què de sobte comença a baixar la feina?

Un primer factor és el desequilibri entre importacions i exportacions.

Vèiem en el primer post sobre el tema, Entendre la crisi (1), que pels bancs les sortides de Disponible(diner) es compensaven amb les entrades, dins el sistema bancari estatal i en proporció als clients de l’entitat.

Però què passa amb les importacions entre estats? Aquestes evidentment representen ingressos en el país exportador, per tant en un banc estranger (no és una compensació mútua entre comptes de la Caixa). Un desequilibri entre exportacions i importacions per part d’un país ja no és una compensació entre comptes corrents d’entitats del mateix país, exigirà la utilització de diner real pels pagaments. Evidentment si hi haguessin bancs europeus, quan el comerç és essencialment entre països europeus, no hi hauria el problema. D’on vindrà el diner real? Del país exportador. És el cas d’Espanya i Alemanya. Comprant coses a Alemanya el diner ja no tornava, marxava a Alemanya. Aleshores, els bancs alemanys van començar a prestar diner a la banca espanyola pel seu negoci immobiliari. Diners que s’haurien de tornar.

Quan la banca espanyola ha de començar a tornar aquests crèdits, necessita diner real que marxarà cap a Alemanya.

I aleshores, quan caldria augmentar les exportacions per buscar un equilibri amb les importacions, és decisiva l’economia i no la crematística, són decisives les coses valuoses i ben fetes; on és llavors el corredor del mediterrani que es necessitaria? De què serveix l’aeroport de Castelló, o els AVE’S infrautilitzats dissenyats amb criteris espanyolitzadors? On és la política de suficiència energètica que ens estalviaria la immensa sortida d’euros per comprar el petroli, el gas i l’urani?.

Un article molt interessant: Ecología política, capitalismo actual y políticas de pleno empleo (Una visión postkeynesiano-marxista del decrecimiento)

Evidentment l’expressat en els dos articles anteriors, Entendre la crisi (2), només són hipòtesis producte de les meves lectures i reflexions. Traduir-ho a hipòtesis econòmiques comprovables no és la meva tasca i ja hi ha economistes que ho desenvolupen.

Però sí que podem afirmar que el mercat no s’autorregula. En tenim evidència empírica amb el col·lapse del sistema i evidència teòrica amb la complexitat de les preguntes i amb la manca de respostes.

Per altra banda és evident que el mercat no és una persona i que per tant no pren decisions, qui pren les decisions davant dels problemes són aquells que tenen poder en el mercat, i qui dóna socialment poder en el mercat són els diners i les institucions polítiques; decideixen en el mercat, posem pel cas, els senyors directius de les empreses de l’IBEX 35 i de la Troika (CE, BCE, FMI).

I aquests senyors que prenen les decisions estan dotats de suficients coneixements i de teories contrastades?, i els seus objectius reals són els que col·lectivament decidiríem? I ells mateixos són immunes a la corrupció que genera el poder?

Afirmo que la resposta a aquests interrogants és No. En tenim força evidència tant pels errors en les seves decisions, com per les seves explicacions infantils i interessades, com per la seva implicació en assumptes de corrupció (només cal recordar noms dels seus responsables i repassar la seva trajectòria).

Tot plegat manifesta que no tenim control sobre el nostre futur col·lectiu en tant que determinat per les variables econòmiques. No hi ha democràcia econòmica. Més enllà de la recepta concreta, penso que aquesta és la causa social profunda i última de la crisi, la manca de democràcia econòmica.

Ara em direu, i què és això de la «democràcia econòmica»? Hi estic d’acord. Com a constructe mental, com a referent, és un punt borrós; com a intensió, com a característiques explícites, pràcticament inexistent; com a extensió, com a real, inexistent.

Però alguna cosa podem afirmar: que la condició primera i necessària és coneixement econòmic per part del poble, que el poble sigui capaç d’entendre la crisi. Sense aquest enteniment no ens podem veure capaços de decidir, ens cal la majoria d’edat econòmica. Ens calen els Carl Sagan o els Hawking de l’economia i ens cal la voluntat i l’esforç del poble, de nosaltres, d’entendre-ho. Ens hi va el nostre futur.

Establerta la barra lliure per aplicar el sistema que explicàvem, Entendre la crisi (1),  tots els bancs i caixes crematístics es veuen obligats a jugar al joc de guanyar-clients/no-perdre-clients i concedir tants crèdits o hipoteques com permetin els equilibris comptables a fi de no quedar fora del festí.

La implementació d’aquest sistema comporta una època de fort creixement econòmic i guanys capitalistes extraordinaris. Tot i el creixement econòmic, els salaris resten estancats, però no els ingressos de la població que augmenten gràcies al crèdit. Genial!!. L’empresa augmenta el marge de benefici sense augmentar salaris, i no obstant no tenen problemes per col·locar les mercaderies en el mercat gràcies al crèdit en massa.

Davant l’èxit, gradualment s’aplica la recepta a més i més sectors de la població, classes treballadores qualificades, empreses, treballadors sense qualificació, nou vinguts,…

Per què col·lapsa el sistema?

-Perquè no es modula bé l’entrada i sortida del sistema creditici?. És a dir que quan s’han endeutat els últims possibles, els primers encara continuen endeutats, i aleshores no es pot augmentar el mercat?. No. Perquè recordem que els beneficis han anat a la classe empresarial, que poden augmentar el mercat invertint en nous projectes empresarials orientats al consum dels nous rics.

-Per inversions improductives tipus aeroport de Castelló?. No. Simplement aquestes inversions canalitzen l’excés de capacitat productiva i són pagats entre tots, representen simplement «béns» econòmics imposats pel poder polític. Què més improductiu que els tancs i avions que permeten a Hitler superar la crisi econòmica?

-Habitatges sobrevalorats?. No. Si hem de regalar els diners o fer obres de caritat als constructors, això només canvia de mans el poder de decidir en el mercat. La Marató de TV3 només canvia les inversions, no les elimina.

Recordem que el que fa real el diner creat és el fet de tornar els crèdits, de pagar els terminis de les hipoteques, el treball de la població; per tant, mentre la gent no es quedi sense feina el sistema ha de funcionar. Més endeutament simplement m’obliga a treballar més en una espècie de sistema feudal en què els senyors són els bancs. El sistema col·lapsa perquè la gent comença a quedar-se sense feina i, aleshores, no pot pagar els deutes. Però per què de sobte comença a baixar la feina?

D’entrada del no res, només amb operacions comptables. Anem a veure-ho:

En el balanç d’una empresa podem distingir l’Actiu del Passiu. En el Passiu hi ha els recursos monetaris que hem invertit en l’empresa, en l’Actiu hi ha allò en què hem invertit aquests recursos. En el Passiu hi trobem recursos no exigibles o Capital i recursos exigibles (que els haurem de tornar). En l’Actiu hi trobem Immobilitzat (edificis), Realitzable (mercaderies i clients) i Disponible (diner).

Suposem la concessió d’una hipoteca de 200.000€ per part d’un banc.

Assentaments:

Com veieu tot és qüestió d’equilibris comptables. No cal que el banc tingui els diners, de fet no té els diners. Al final hi ha uns beneficis de 200.000€ (import dels interessos) sense que el banc hagués de disposar de diner en metàl·lic, ni donar-ne.

De fet qui fa real aquest diner creat pel banc és el treball de l’hipotecat amb el pagament dels terminis, mentre aquest tingui feina o bé el puguin desnonar amb els preus dels habitatges pujant, al banc li interessa donar quantes més hipoteques millor, sense límits per les pròpies reserves de capital, sinó només pels equilibris comptables, que li seran tant més favorables com més clients tingui.

I això potser per dues raons: que Plató és el primer a encetar en profunditat la major part dels problemes filosòfics, i segona raó, que moltes de les crítiques a Plató es troben ja a Plató mateix o, millor dit, les trobem posades en algun personatge dels seus diàlegs.

Hi ha però una excepció, hi ha un problema filosòfic que no apareix a Plató, ni a la filosofia clàssica, és l’anàlisi de la mercaderia, del valor d’ús i del valor de canvi, del diner, de la plusvàlua  i del capital. L’excepció és, doncs, Karl Marx. La filosofia de Karl Marx no es pot dir que siguin notes a peu de pàgina dels llibres de Plató perquè enceta una reflexió que en profunditat no es troba en cap pensador anterior.

Certament Aristòtil ja fa la distinció entre economia i crematística. L’economia tracta de l’adquisició dels béns necessaris per a la vida i útils per a la casa i l’estat. La crematística gira entorn del diner i com augmentar-ne la possessió. Però no va gaire més enllà.

Fixeu-vos que parlo de Marx com a filòsof, no com a economista. Què fa la filosofia?.

Acceptarem que la investigació científica comença per les hipòtesis i que les lleis científiques no es poden extreure inductivament de la observació, que no és possible observar res de profit sense hipòtesis prèvies. El text potser més cèlebre que ho explica és aquest de Bertrand Russell:

«La història del gall d’indi inductivista

En el primer matí a la granja avícola, aquest gall d’indi va descobrir que l’hora del seu menjar era les 9 del matí. Tot i això, com que era un bon inductivista, no va treure conclusions precipitades. Va esperar fins que va haver recollit una gran quantitat d’observacions del fet que menjava a les nou del matí i va fer aquestes observacions en una gran quantitat de circumstàncies: en dimecres i dijous, en dies freds i calorosos, en dies plujosos i solejats. Finalment, la seva consciència inductivista se sentí satisfeta i va fer una inferència inductiva per concloure: “Sempre menjo a les 9 del matí”. Però s’errà. La conclusió que havia extret per via inductiva resultà ser indubtablement errònia, ja que el dia 24 de desembre (vigília de Nadal) a les nou del matí aparegué el pagès que, en comptes de donar-li menjar, va tallar-li el coll. »

I d’on venen les hipòtesis?. Com arriben els científics a les seves hipòtesis?. Aquí la filosofia hi juga un paper, no en el sentit de proposar-nos hipòtesis científiques, sinó en el sentit d’indicar-nos cap a on hem de mirar per obtenir les hipòtesis.

Exemple. La reflexió filosòfica sobre els components de la matèria havia ja suggerit l’atomisme a l’antiguitat, a Demòcrit i a Epicur, però fins al segle XIX aquesta mirada no es pot concretar en hipòtesis científiques. El platonisme es troba darrera el sorgiment de la revolució científica al Renaixement. Ho vèiem també de Descartes en un anterior post: Llibertat.

Marx suggereix als científics una mirada filosòfica sobre l’economia a partir de la qual es puguin construir hipòtesis científiques rigoroses i valuoses. Resulta clar que la majoria d’economistes no han acceptat la mirada de Marx, potser per això es troben en el fracàs i descrèdit actual.

Cal recuperar i desenvolupar la mirada filosòfica de Marx sobre l’economia per poder construir les hipòtesis econòmiques que avui necessitem.

Per què l’augment de la venda de cotxes és una mala notícia econòmica?.

Perquè el model de mobilitat basat en el cotxe privat és insostenible. Tant per la salut, com per l’eficiència, com per les butxaques dels ciutadans.

Per la salut ho veiem en els alts índexs de contaminació de l’àrea metropolitana de Barcelona, que no es podrà solucionar sense restringir dràsticament l’ús del cotxe privat (la indústria ha fet ja notables i reeixits esforços). Ho veiem també en els costos en accidents de trànsit que comporta el model.

Per l’eficiència perquè no és possible físicament, no hi prou espai geogràfic per absorbir l’ingent flux de vehicles privats en les hores clau, i les pèrdues de temps per retencions resulten inevitables.

Pels recursos consumits. Estem ja en una època d’escassedat de recursos en relació a la creixent població del planeta. El model malbarata l’espai i resulta en un esquarterament del territori i en unes ciutats impedides en les seves possibilitats. Malbarata també l’energia tant per la quantitat consumida com pel tipus de recurs consumit, un petroli que ja ha superat el seu pic i entrarà en increments de preu imprevisibles.

Recursos materials escassos que, per altra banda, haurien de tenir absoluta prioritat per invertir en la reconversió energètica cap a les energies renovables. La societat futura necessitarà maximitzar la producció sostenible d’energia.

Per què la baixada de visites als museus és una mala notícia econòmica?

Perquè va en contra de l’economia possible. El sistema capitalista millora constantment la seva base tecnològica, és a dir, produeix més amb menys gent. En aquests moments, per exemple, els USA ja han assolit els nivells de producció d’abans de la crisi, però amb 6 milions de treballadors menys. Allibera constantment persones de l’agricultura i la indústria, fa falta menys gent per produir més. Això hi ha qui ho veu com que la feina serà un bé inevitablement escàs. No té perquè ser així, si amb el creixement personal, si sortint de la caverna, comencem a desitjar més béns culturals i acceptem una disminució en el consum de béns materials, es pot crear mercat i llocs de treball en expansió. Les empreses de demà s’assemblaran més a “1714, El Preu de la Llibertat” que a la SEAT.

Plató i en general la filosofia clàssica maldava per trobar una solució a l’equació socràtica i avançava línies de solució. La filosofia occidental no troba cap línia de solució i demostra una incomprensió profunda cap al classicisme.

Descartes es pot considerar el pare de la filosofia moderna i en ell trobem ja aquesta situació:

Menyspreu cap a la filosofia clàssica:

«comparava els escrits dels antics pagans, que tractaven dels costums, amb uns palaus molt superbs i magnífics, però que estaven construïts sobre la sorra i sobre el fang. Aixequen molt enlaire les virtuts, i les fan semblar preferibles a totes les coses que hi ha en el món; però no ensenyen prou a conèixer-les, i sovint allò a què donen un nom tan bell no és altra cosa que insensibilitat, orgull, desesperació o parricidi.» Descartes. Discours, I, 1

A Plató no hi ha jo, Descartes afirma el jo com a substància:

«Què sóc, llavors? Una cosa que pensa. I què és una cosa que pensa? És una cosa que dubta, que entén, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que imagina també, i que sent. Sens dubte no és poc, si tot això pertany a la meva naturalesa. I per què no hauria de pertànyer-li? Potser no sóc jo el mateix que dubta gairebé de tot, que entén, tanmateix, certes coses, que afirma que són només aquestes les veritables, que nega totes les altres, que en vol conèixer d’altres, que no vol ser enganyat, que imagina moltes coses -fins i tot contra la seva voluntat- i que en sent també moltes altres, per mitjà dels òrgans del seu cos?» Meditacions metafísiques, II

A Descartes el que pertany pròpiament al jo són només l’enteniment o «facultat de jutjar i distingir la veritat de la falsedat, que és pròpiament el que anomenem enteniment o raó, és naturalment igual en tots els homes» i la voluntat que «consisteix només que, en afirmar o negar, i en pretendre o evitar les coses que l’enteniment ens proposa, obrem de manera no constreta per cap força exterior»

Tota la resta prové del cos, particularment les passions (els sentiments i els desitjos). Les passions a Descartes no són ànima com a Plató, no són racionals, són mecànics, pura química diríem avui, vénen de fora de l’ànima. Per tant no hi ha cap diàleg amb ells, el jo simplement els ha de dominar, com també hem dominar la Natura reduïda a un determinisme mecànic.

«que en lloc d’aquesta filosofia especulativa que s’ensenya a les escoles, se’n pot trobar una altra de pràctica, per la qual, coneixent la força i les accions del foc, de l’aigua, de l’aire, dels astres, dels cels, i de tots els altres cossos que ens envolten, tant precisament com coneixem els diversos oficis dels nostres artesans, els podríem utilitzar de la mateixa manera per a tots els usos en els quals són apropiats, i així fer-nos com amos i posseïdors de la naturalesa.».Discurs, VI, §2

«ART. 148. Que l’exercici de la virtut és un remei suprem contra les passions.
Ara bé, atès que aquestes emocions interiors ens afecten de més a prop i tenen, per tant, molt més poder sobre nosaltres que les passions amb què concorren, i de les quals difereixen; és cert que, amb la condició que la nostra ànima tingui sempre amb què acontentar-se en el seu interior, tots els trastorns que vénen de fora seu no tenen cap poder per perjudicar-la; sinó que més aviat serveixen per augmentar la seva alegria, en el fet que, veient que no pot ser ultratjada per ells, això li fa conèixer la seva perfecció. I per tal que la nostra ànima tingui així de què sentir-se contenta, no necessita sinó seguir exactament la virtut. Ja que qualsevol que ha viscut de tal manera que la seva consciència no li pot retreure que mai no hagi deixat de fer totes les coses que ha jutjat que eren les millors (que és el que anomeno aquí seguir la virtut), en rep una satisfacció que és tan poderosa per fer-lo feliç, que els més violents esforços de les passions no tenen mai prou poder per enterbolir la tranquil·litat de la seva ànima. ». Tractat de les passions, II, §148

Així no és possible construir una societat ecològicament sostenible ni trobar cap solució a l’equació socràtica, on a Plató es basa en una harmonia entre sentiment, desig i raó (tots ells ànimes o dotats de raó) que anomena justícia. Així no és possible la llibertat interior per construir-se un mateix i sortir de la caverna, i sense individus lliures no hi ha societat lliure.

Avui vivim la crisi final d’aquest pensament occidental, però no tenim encara un pensament alternatiu. Potser el classicisme podria ajudar-nos a trobar-lo.

En un institut de secundària un pare va a queixar-se al professor-tutor del seu fill perquè aquest ha tingut un conflicte amb un company d’origen marroquí. En el transcurs de la discussió, el senyor amb un to agressiu matisa la seva queixa amb la següent expressió: “estos moros nos quitan el trabajo y encima tenemos que aguantar que hijos, que no tienen educación, molesten a los nuestros. Yo soy enyesador, de los que hay pocos, y ahora me he quedado sin trabajo porque esos moros, que no saben del oficio, trabajan por una miseria y sin contrato.”

En una classe de 4t d’ESO, un alumne es dirigeix espontàniament als companys que té al voltant i els explica què comportarà, segons ell, la independència de Catalunya. Comença per dir que aquells que estan a favor diuen moltes mentides, perquè s’inventen la història i el que passarà seran coses com aquesta:”ahora si mi abuelo, que vive en Andalucia se pone muy enfermo, o se muere, mi padre puede coger el coche y marcharse corriendo, en cambio si dan la independència, como habrán fronteras, no podrá”.

Ens semblin bé o malament, totes les actituds tenen el seu raonament darrera. L’actitud racista del primer exemple, no li semblarà racista al protagonista, sinó simplement basada en fets objectius i comprovables. Combatre aquesta actitud exigirà discutir els seus arguments, fer-li veure que efectivament té tot al dret a tenir feina, però que erra el tret de qui són els culpables del fet que ell no tingui feina.

Perquè l’espanyolisme posa i posarà tant l’accent en les fronteres?.

Desmuntada la fal·làcia de la fi del món, de la por pels efectes econòmicament catastròfics de la independència de Catalunya, l’argumentació que ara pot fer efecte és la de la pèrdua individual de drets, provocada, entre altres coses, per la dificultat de relació amb familiars i amics que quedaran a l’altra banda de la «frontera», quan a més ells, en tant que treballadors immigrants que se senten espanyols, han contribuït tant com el que més, amb el seu treball, a la riquesa de Catalunya. Combatre aquesta actitud exigirà discutir els seus arguments d’una manera comprensible i convincent.