Independentisme: es pot superar el 50%?

Per superar el 50% cal fer recular a casa nostra l’espanyolisme. Ideologia que disposa, entre altres coses, de la majoria de les televisions que es veuen al Principat i de la majoria del mitjans en paper. No ho aconseguirem només amb la batalla ideològica feta en inferioritat de condicions. La prova són els esdeveniments repressius ja esdevinguts i que no han modificat substancialment la presència i influència de l’espanyolisme. No és una qüestió només de discursos i valors.

Deixeu-me citar aquí el concepte d’hegemonia ètico-política de A.Gramsci:

«El fet de l’hegemonia pressuposa, indubtablement, que es tingui en compte els interessos i les tendències dels grups sobre els quals l’hegemonia serà exercida, pressuposa la formació d’un cert equilibri de compromís, és a dir, que el grup dirigent faci sacrificis d’ordre econòmico-corporatiu.»

Anem a veure la distribució segons la situació laboral dels que es declaren independentistes i unionistes. Utilitzarem l’últim baròmetre del CEO:

Primer per files. Indica el percentatge de cada categoria (empresaris,…) que diu Sí i diu NO:


Els millors resultats per l’independentisme s’assoleixen entre els treballadors amb contracte indefinit, entre els treballadors amb contracte temporal i després entre els autónems i baixa. En les altres categories guanya l’unionisme.
Els millors resultats per l’unionisme s’assoleixen entre feina domèstica, aturats, jubilats, estudiants, empresaris.

Ara anem a veure el percentatge que representa cada categoria dins el Sí i el NO:


És a dir, els treballadors amb contracte indefinit són el grup hegemònic dins l’independentisme, representen el 38,99%. Els jubilats són el grup hegemònic dins l’unionisme (34,76%)

Ajuntant les dues visions, i considerant la insuficiència de les pensions, resulta clar que, deixant de banda els empresaris, el vot unionista es recull entre persones que ho estan passant malament des del punt de vista econòmic. I que la classe treballadora (amb feina) és el nucli del vot independentista.
I si ara recollim l’afirmació gramsciana que cal que «el grup dirigent faci sacrificis d’ordre econòmico-corporatiu» per obtenir l’hegemonia ètico-política». Crec que això ens porta a afirmar que per superar el 50% cal comprometre’s a establir la Renda Bàsica Universal (RBU) i que sense això tota la resta no serà suficient, queda en paraules sense un compromís, un sacrifi real.
Per què la RBU, que és incondicionada i per a tothom, i no una renda condicionada com la Renda Mínima Garantida?.
Perquè l’experiència ens indica que les rendes condicionades no arriben a la majoria que teòricament hi tindrien dret, provoca despeses i problemes burocràtics a les Administracions i els afectats viuen les peticions un una dosi d’humiliació.
Perquè la RBU, un dret i no caritat, torna la dignitat a tothom, simplifica les Administracions, permet als individus desenvolupar el seu projecte de vida (un dret que esmentava el President Torra com intrínsec a la República) i ajudaria les empreses del sector dels mitjans de consum a iniciar la sortida de la crisi econòmica (segona condició explicada en tuit anterior sobre la crisi).
La RBU és una reivindicació transversal, hi ha persones de tots colors que la defensen, és bàsicament una reivindicació republicana contra les creixents desigualtats que fan la societat insostenible. Deixar la seva reivindicació en mans alienes, seria com posar-se de costat davant la reivindicació de la jornada de 8 hores, a principis del segle passat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *