Algunes reflexions sobre «Pactes contra natura…» de Joan Ramon Resina

Joan Ramon Resina afirma que ERC i JxC es troben en una relació del dilema del presoner i afirma que la solució és ensenyar l’altre a cooperar, «castigant sistemàticament les deslleialtats de l’altre» i reprenent el joc de «bon tarannà». És a dir, començo sempre a cada nova situació amb l’estratègia de col·laboració; però em passo a la no-col·laboració si l’altre primer s’hi passa. Però Joan Ramon Resina fa trampa, perquè ell sap que la lògica endimoniada del dilema del presoner fa que caiguem altre vegada en l’estratègia no-cooperativa. No hi ha solució cooperativa al dilema del presoner. Per això Hobbes proposa com a sortida el Leviathan, un poder exterior sobirà que obliga a cooperar. Per això el liberalisme afirma la necessitat del mercat i dels drets de propietat individual.

Ara bé, la Teoria de Jocs a l’ús, i concretament la manera de presentar el dilema del presoner, pot ser considerada un irracionalisme de l’estil de l’afirmació de D.Hume «la raó és i no ha de ser altra cosa que l’esclava de les passions». És a dir, no es planteja si l’ordre de preferències (NCCCNN≻CN) que dona lloc al dilema del presoner és racional o no, i per què es dona, l’agafa simplement com a dada. No es planteja la racionalitat dels fins, que resulten llavors determinats per les passions. I com que l’ésser humà és un ésser teleològic, que es representa objectius, llavors, l’ésser humà resulta bàsicament irracional. Aquest irracionalisme comporta una concepció de l’ésser humà sense profunditat psíquica, que no pot reflexionar i actuar sobre les preferències dels ordres de preferències, no pot situar-se, diríem, en el metallenguatge, no pot fer gramàtica com va fer P. Fabra, s’ha de limitar a parlar i a constatar com es parla. Aquest irracionalisme veu la fisiologia de l’ésser humà com un determinisme. Però el fet que l’acció del subjecte es desenvolupi en el context de coercions (fisiològiques i sociològiques), d’elements que ha d’acceptar com a dades que se li imposen, no vol dir que es pugui fer del seu comportament una conseqüència exclusiva d’aquestes coercions.

Concretament l’assoliment de la república demana un procés col·lectiu d’aprenentatge moral. L’assoliment d’un sobre-jo capaç de capgirar l’ordre egoista que porta al dilema del presoner. Demana una participació política que sigui autotèlica, que porti la recompensa en ella mateixa, valuosa i satisfactòria en ella mateixa. El procés mateix és allò que compte. El que compte és assolir aquesta superioritat moral socialment assumida, de manera que llavors la mateixa col·lectivitat rebutja i desaprova les preferències que donen lloc al dilema del presoner.

Autoestima. El procés de sobirania nacional mostra una dialèctica pròpia. Hem passat dues etapes necessàries: L’intent de Pasqual Maragall d’un Estatut que reconegués els drets nacionals: fracassat. L’intent d’avançar llei a llei fins a assolir la sobirania: fracassat. I ara ja ho sabem, amb proves empíriques, que aquests camins porten al fracàs. Però ho hem intentat i ho havíem d’intentar. El dret a l’autodeterminació en el marc d’estats suposadament democràtics no es pot exercir unilateralment, s’ha de negociar l’exercici d’aquest dret. Però quan hem demostrat que l’altra banda no vol negociar, que en això no és un estat democràtic, tenim el dret a exercir el dret a l’autodeterminació d’una manera unilateral.

I llavors es planteja en tota la seva cruesa el problema del poder que és causa i no efecte. Eixamplar la base demana poder, la sobirania demana poder. I aquí tenim el problema ara i aquí: com assolim el poder?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *