ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

Anàlisi del moment polític actual amb teoria de jocs (i 3)

Després d’establir, en els apunts anteriors, l’arbre del joc, les estratègies i els ordres de preferències, anem ara a determinar la matriu de pagaments del joc post27O.

Per construir-la, hem d’obtenir la situació final a què ens porta cada encreuament entre estratègies. Quan hi ha més d’una situació terminal en una casella, indica que la situació terminal real depèn d’una “tria de la Història” entre elles. Heus aquí la taula:


A continuació cal calcular el pagament que correspon a cada situació final. La probabilitat que assignem a les diverses «tries de la Història» condicionaran aquests càlculs, ja que adjudiquen una probabilitat a les situacions afectades. Quan l’encreuament d’estratègies porta a més d’una situació final com a possibles, tot depenent de la tria de la Història, cal sumar els valors d’aquestes situacions prèviament ponderades per la seva probabilitat, en el ben entès que la suma de probabilitats és 1.
Per exemple, per [s16-s17] tenim que, per la Generalitat, el valor és: 3 (valor ordinal de s16) * P(s16) [probabilitat que es produeixi s16] + 9 (valor ordinal de s17) * P(s17) [probabilitat que es produeixi s17]. A més P(s16)+P(s17)=1. Igualment feríem ara per l’Estat espanyol.
Ara bé, els resultats d’aquests càlculs depenen de la probabilitat de victòria que considerem en l’enfrontament per desobediència amb l’Estat espanyol. Considerem, per exemple, 30% de victòria, 70% de derrota, la taula seria la següent (dins de cada parèntesi, el primer valor correspon a la Generalitat i el segon a l’Estat) :


Ens queda ara l’últim pas, analitzar la taula resultant d’aquests supòsits. Per la Generalitat podem eliminar les estratègies 1 i 4, ja que la 2 guanya o empata sempre amb la 1, i la 3 guanya sempre la 4. La tria entre les estratègies 2 i 3 depèn de la tria de l’Estat espanyol. Reduïdes les estratègies de la Generalitat a dues, la 2 i la 3, l’Estat té com a estratègies dominants la 2 i la 4 que guanyen a totes les altres i empaten entre elles. Posats en aquesta situació, la Generalitat tria l’estratègia 3 (obeir-debilitant) que guanya a la 2 davant les estratègies 2 i 4 de l’Estat (155 / oferta segons resultats electorals/ x).
Ara bé, el factor determinant, que fa racionalment canviar la tria, és la possibilitat de victòria en l’enfrontament desobedient amb l’Estat: per sobre del 42% de probabilitat de victòria (58% de derrota), l’estratègia 2 (desobeir) resulta guanyadora. Amb aquestes probabilitats, l’Estat espanyol es veu obligat a triar entre pactar el Dret a l’autodeterminació o la repressió i li resulta més útil triar la negociació, les estratègies 6/8.

Com hem dit, la tria racional depèn de la capacitat de victòria que adjudiquem a la mobilització i la resistència passiva davant el grau de violència de l’Estat. La tria actual del Govern de la Generalitat, suposat que sigui l’estratègia 3 (obeir-debilitant), mostra la por davant la violència de l’Estat i la minsa confiança en la capacitat de resistència real de la població. Aquest és el punt que hauríem d’estar discutint: podem derrotar l’Estat amb la resistència passiva en les condicions actuals? En tot cas, com podem enfortir aquesta capacitat de resistència?.

Per la meva banda, ja des que vaig obrir aquest bloc per tractar el tema del moviment independentista català, amb les anàlisis realitzades he arribat sempre a la conclusió que sense començar a fer efectius, reals, els principis republicans de llibertat i igualtat no podem guanyar. Amb una situació a Catalunya on, segons l’última ECV (Enquesta de Condicions de Vida),  214.000 famílies tenien ingressos per sota dels llindars de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) catalana, o fins  a 402.000 famílies estaven per sota del llindar de risc de pobresa de Catalunya, i on la RGC de moment beneficia només 27.000 famílies, parlar de llibertat i igualtat ha de sonar a mofa per aquestes famílies. La Renda Bàsica Universal esdevé una aposta imprescindible per la República.

Ens podem preguntar també quins són els factors de pertinença a unes determinades classes socials dels nostres polítics que expliquen la seva avaluació de la capacitat de resistència. Igualment ens podem fer la mateixa pregunta pels altres actors del procés cap a la independència.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Joan Juhé i Mas | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent