Després d’uns dies veient proliferar banderes espanyoles als balcons, cotxes i camions amb preocupació, ahir vaig presenciar un fet extraordinari: a Barcelona hi va haver la manifestació més gran de la història de Catalunya. I aquesta impressionant manifestació tenia un clar caràcter independentista.
Poc ens ho haguéssim pensat la militància de l’esquerra independentista que això podria esdevenir-se en la lluita de la transició fins ara, quan deiem no a la Constitució espanyola, o quan vam dir no al darrer estatut que es va aprovar en referèndum que no deixava de ser un intent de renovar el nostre “encaix” o més ben dit, la nostra submissió a Espanya.
Hi ha hagut un canvi important en el sentiment de la gent. Hi ha col·laborat moltíssim, com diu en Lluís Gabaldà, la prepotència de la caverna espanyola que cada cop que fan o diuen alguna cosa creen més independentistes. La societat catalana en general s’ha afartat de les diferents agressions patides recentment, especialment la retallada de l’estatut però també d’altres, i els que han liderat la resposta a les agressions i el sentiment que calia anar més enllà i replantejar-se la relació Catalunya-Espanya, han sigut el que s’anomena “societa civil”, o dit d’altra manera, els partits polítics del parlament en lloc de canalitzar i liderar aquest sentiment han sigut mers espectadors de fenòmens com el de les consultes o el creixement de la indignació per la sentència i no han tingut més remei que apuntar-se al carro després.
I així ha acabat la cosa, que gairebé tots els partits parlamentaris, inclòs el PSC, s’han vist “obligats” a sortir al carrer en una manifestació que ha acabat sent un clam d’independència. Qui ens ho havia de dir fa un temps, tant a nosaltres com sobretot, a ells! Tots aquests partits parlamentaris han hagut de fer un gir cap al sobiranisme davant les exigències de cada cop més sectors de la societat catalana que ahir van esclatar de forma indiscutible i clara.
Això sí, pensem que ara mateix l’únic que els interessa als qui ocupen cadires al parlament és qui s’endurà els vots del sentiment expressat ahir, i jugaran a veure qui és més “sobiranista”. Però espero que la gent que hi havia ahir a la manifestació hagi après la lliçó que el poble pot anar per davant d’aquests partits, que no n’hi ha prou en votar cada quatre anys, i que cal que la motivació per anar ahir a la manifestació la tinguin per fer altres coses cada dia de l’any, si realment volen avançar cap a la independència. Aquesta lluita la guanyarem al carrer, als nostres pobles i ciutats, als nostres llocs de treball, als llocs d’estudi, a les associacions, en la lluita del dia a dia.
I recordar que el nostre país no s’acaba al territori retallat per l’estatut i l’autonomia, que els Països Catalans van de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. Però bé, aquest és un altre tema: no tothom que hi havia a la manifestació veia el futur del nostre país de la mateixa manera. El més destacable és el fet que el sentiment independentista ha esclatat amb una força demolidora.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si, tot això està molt bé, però més enllà de consignes fàcils l’esquerra independentista té poca cosa a oferir al poble català.La gent vol solucions i coses concretes i des de l’esquerra independentista no tenim ni una cosa ni l’altre. De vegades va bé mirar-se menys al melic.