Superar àmpliament el 50%.

S’afirma que a l’independentisme li cal superar àmpliament la frontera del 50%.

La lluita ideològica la tenim malament. Els mitjans d’informació no espanyolistes no arriben a aquests sectors. Exemple: segons CEO 2017.3, només el 18,24 dels que es consideren espanyolistes s’informen amb els informatius de TV3, i aquest percentatge baixa al 11,42 entre els votants de C’s.

Els comuns no són la solució. Ja hem explicat altres vegades que el projecte dels comuns no suma amb l’independentisme, sinó que és un intent de invasió de l’espai catalanista difícilment integrable en la voluntat general (Rousseau). La seva idea de pluralitat i diversitat és paradoxal en la mesura que intenten realitzar-la en el nivell 1 d’articulació dels interessos socials, quan només pot ser un resultat en el nivell 2 com una articulació de la prèvia articulació política de les diverses sensibilitats. (I això els ha de portar, segons els manuals, a conductes obsessives, ximples i autistes).

Tampoc la solució ens vindrà dels que es consideren d’esquerres. L’opció Dante és minoritària entre els que es consideren tant o més espanyolistes que catalanistes, és suficient per arribar al 51%; però no per anar més enllà. Segons CEO, si mirem en aquests últims els contraris a la independència, veiem que, d’esquerra a dreta, el percentatge de contraris se situa homogèniament al voltant del 78%, no hi ha diferències entre l’esquerra i la dreta.

Ara bé, l’independentisme és la minoria àmpliament majoritària. L’única capaç de ser hegemònica encara que no majoritària (l’exemple de «Tabarnia» és ben il·lustratiu). L’hegemonia té a veure amb la societat civil, no amb l’Estat (Gramsci). Té a veure amb la construcció d’un bloc històric i amb la voluntat general (no necessàriament la voluntat de tots). Ofereix un pacte progressista que respon tant a la realitat i els interessos de cadascú com al interès general.

Ja fa uns quants anys explicàvem a Resistirem la suspensió de la Generalitat? (2) que «Plató considera que entre les classes populars predomina el desig. Dèiem, en la primera entrega sobre el tema, que calia una aliança entre el sentiment (sentit de justícia) i la raó (coneixement) per conduir el desig (afany de lucre) i portar endavant amb èxit els afers humans. I potser la primera condició és concedir al desig allò que li correspon, sinó aquest, que és molt rebel, pot fer descarrilar tot el projecte.»

El camí del bloc històric podria ser «l’hegemonia política a canvi de millores econòmiques». No qualssevol millores econòmiques sinó aquelles orientades als valors republicans, aquelles que donen als ciutadans més llibertat i més igualtat real i que els fan, per tant més lliures i coneixedors (llibertat real i coneixement es demanen mútuament).

Crec que, donada l’evolució econòmica present i futura, la Renda bàsica universal es presenta con l’instrument indispensable pels valors republicans (ni de dretes ni d’esquerres, exemple de Finlàndia amb govern de dretes). Seria, doncs, l’eina que podria consolidar el camí de la República real.

Caldria saber trobar des de la Generalitat les polítiques monetàries i fiscals que la farien possible.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *