Acció individual i acció col·lectiva
Si mirem la composició de classes comparativa segons l’escala de espayolisme-catalanisme i ho comparem amb l’aplec més proper a Podem que podria passar a votar independentista veurem:
|
Situació laboral |
Cat (6-10) |
Españ (0-5) |
EsqEspNS |
|
Empresari |
3,44 |
2,56 |
3,25 |
|
Autònem sense treballadors |
8,27 |
4,72 |
7,04 |
|
Assalariat c. indefinit |
34,52 |
28,72 |
30,13 |
|
Assalariat c. temp |
5,53 |
8,24 |
7 |
|
Treb. cooperativa |
0,35 |
0,14 |
|
|
Jubilat |
26,15 |
27,2 |
25,76 |
|
Aturat |
8,64 |
13,71 |
10,08 |
|
Pensionista no ha cotitzat |
4,7 |
5,44 |
7,54 |
|
Busca 1a feina |
0,54 |
0,14 |
|
|
Estudiant |
3,54 |
3,45 |
1,5 |
|
Feina domèstica |
2,91 |
4,48 |
3,79 |
|
Baixa |
1,25 |
1,19 |
3,91 |
Entre els catalanistes hi ha més treballadors amb contracte indefinit, més autònems, més empresaris que entre els espanyolistes. Entre els espanyolistes hi ha més jubilats, més aturats, més treballadors amb contracte temporal que entre els catalanistes. També aquí els que es donen un 5 esp-cat, es consideren d’esquerres i no saben què votaran es troben entre els valors propis de catalanistes i espanyolistes. Els catalanistes tenen més possibilitat d’aturar el país, si s’ho proposen.
En una societat econòmicament avançada com la catalana (i encara més entre els catalanistes d’acord amb la taula anterior) l’acció col·lectiva té uns costos més elevats pels individus participants. Aquesta societat permet a molts lluitar per desenvolupar, i aconseguir-ho en graus força acceptables, la pròpia individualitat. Posar en perill aquesta propietat individual (en sentit aristotèlic) en el marc de l’acció col·lectiva (la lluita per la república) no és una qüestió fàcil.
La relació entre acció individual i acció col·lectiva és molt complexa (com ja hem remarcat en aquest blocs diverses vegades) i en cap cas és automàtica. La dinàmica de sistemes, la teoria de la decisió racional, la teoria de jocs han evidenciat elements importants d’aquesta relació; però més marcant les dificultats que esgotant el tema. Aquí hi entraria a més el problema de la identitat entesa com l’assimilació del patrimoni històrico-social de la societat. I finalment l’esforç individual d’autoconeixement i millora.
Mentre el mal públic no afecti els interessos individuals costarà anar més enllà. Això em porta a fer la hipòtesi que els individus catalans tant més (o menys) es rebel·laran com més (o menys) vegin afectades aquelles condicions socials que afecten la possibilitat i les consecucions del seu desenvolupament individual. Quan quedi afectada directament i immediatament la pròpia construcció individual, quan el mal públic afecti directament el bé individual.