L’enemic és el salafisme

Un monarca absolut pot ser bo o dolent, si és bo pot fer molt de bé, si és dolent molt de mal. Cal tenir molt present aquesta distinció, tot i que el problema de fons és el caràcter absolut del monarca. Aquest se situa per sobre de la llei i és el fonament de la llei, cosa que converteix els individus en súbdits.

En les religions monoteistes Déu és el monarca absolut, «islam» vol dir «submissió a Déu».

Preguntava Plató «la cosa pia, ¿és estimada pels déus perquè és pia, o al contrari, és pia perquè és estimada pels déus?»

En les religions Déu determina l’ordre ètic, el bé; o almenys el creient té la fe absoluta que la paraula de Déu concorda amb el bé. Tant en un cas com en l’altre la possibilitat de conflicte entre el bé i la paraula de Déu desapareix. Això el constitueix en monarca absolut al qual m’he de sotmetre.

Déu se situa per sobre dels drets humans. ¿Com jutgem de la relació entre la paraula de Déu i els drets humans?.

Kant: «el concepte teològic que dedueix la moralitat d’una voluntat divina absolutament perfecta (…) posaria necessàriament els fonaments d’un sistema dels costums que seria exactament el contrari de la moralitat».

I la moralitat és el fonament de la República, que podem interpretar com l’Estat on les lleis es sotmeten als valors de la llibertat i la igualtat, a la moralitat. L’Estat de dret és aquell que sotmet explícitament les seves lleis als drets humans i que crea un poder per vigilar l’executiu a fi que això sigui realment així. M’atreveixo a afirmar que el predomini de la religió en la política, en tant que el bé és el bé perquè Déu l’estima, és incompatible amb la república, amb l’estat de dret.

Tot i així, és important no confondre els dos monarques absoluts i procurar una aliança amb els sotmesos al Déu bo, sense oblidar que encara són súbdits morals i que el que ens cal és que esdevinguin ciutadans moralment lliures.

El nostre principal interès i solidaritat hauria d’estar amb tots aquells (en aquest cas especialment aquelles) que lluiten per defensar els drets humans en aquells països i entorns dominats per religions que demanen la submissió. Recolzar aquestes persones i la seva presència en els mitjans de comunicació hauria de ser l’objectiu prioritari. De ben segur aquestes persones podrien aportar-nos molt en la comprensió de què està passant aquí i allà.

Dit això, cal identificar l’enemic principal, aquells que prediquen el Déu que mana la violència per construir l’islam, el salafisme. Caldria prohibir a casa nostra tota manifestació del salafisme i perseguir els seus caps i seguidors. Caldria el boicot dels països declaradament salafistes com es va fer amb l’apartheid i Sud-àfrica, deixar de negociar econòmicament amb ells (el Barça hauria de demanar perdó per la seva vinculació amb Qatar), deixar de comprar el petroli a aquests països.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *