El salafisme ara omple la seva ment.

«Pilot, mestre, metge, col·laborador d’una ONG. Com s’ha pogut esvair, això? Què us ha passat? En quin moment…? Què fem perquè passin aquestes coses? Éreu tan joves, tan plens de vida. Teníeu tot una vida davant… i mil somnis per fer realitat.»

Hem de procurar entendre els atemptats de Barcelona (o de tantes altres ciutats …) des dels mateixos actors. Hem de ser capaços de descobrir els mecanismes mentals que els porten a la seva decisió d’atemptar. Hem d’entrar dins la seva ment.

La religió ara omple la seva ment. S’han d’entendre, doncs, des de la religió, i concretament, des de la seva religió, el salafisme.

L’experiència religiosa és essencialment irracional en el sentit que no pot ser definida, no pot ser reduïda a conceptes, només pot ser mostrada, examinada i proposada a l’esguard d’altri. Aquest element irracional, qadoch en hebreu, hagios en grec, sanctus/sacer en llatí, és el què la sociologia anomena numen (presència de la divinitat, d’allò sagrat).

L’activitat religiosa s’expressa per certs actes, separats o lligats, realitzats en aïllament o en grup, els ritus. A través d’aquests ritus l’actor religiós busca d’entrar en contacte amb allò numènic, per influenciar-lo, per obrir-s’hi i per donar-li les gràcies. Hi ha tres gran categories de ritus: els pelegrinatges, les pregàries i els sacrificis.

Diria que els atemptats de Barcelona, des del punt de vista dels executors, pertanyen a la categoria dels sacrificis. En el sacrifici distingim tres elements: una consagració, el sacrificant i la realitat sobre la qual vol irradiar el sacrifici.

L’activitat religiosa produeix espontàniament grups: associabilitat. Les religions universals tenen un missatge de salvació que es dirigeix a tots els homes, és a dir, a l’Home com a tal, i no als homes en tant que pertanyents a un grup social o nacional. L’islam es fonamenta sobre la idea de comunitat global que aplega tots els creients més enllà de les seves diferències profanes. Segurament, per la majoria dels creients la religió és una forma de tradició, d’integració dins el grup local, de protecció i seguretat; però per una minoria, per alguns d’aquests nois, la religió és una necessitat irresistible, com la companyia per d’altres, i per aquestes persones no són suficients les pràctiques religioses habituals ofertes en el marc dels grups locals (la mesquita), senten una necessitat d’una associabilitat pròpia i superior que els proporciona identitat.

A aquests joves, sense sentir com a pròpia cap identitat profana, ni la del país on han nascut ni la del país dels seus pares, qui els proporciona la identitat és la religió, pertanyen a la comunitat global, l’islam, que aplega tots els creients per distants que es trobin en l’espai o diferents en el posicionament social.

Aquestes persones estaran disposades a realitzar un sacrifici (ritus religiós) que resulti en benefici de la comunitat global i que al mateix temps els enlairi a un estat de gràcia en l’experiència numènica. El sacrifici que els demani el salafisme.

Una part de l’objecte del sacrifici és la seva mateixa persona (el fidel) que, com a resultat de la consagració, passa del domini comú al religiós. L’altra part són els infidels que en tant que oblació han de ser destruïts totalment o parcialment; la vida d’aquests i la pròpia ha de resultar destruïda/ofertada (recordeu en la tradició jueva-cristiana-islàmica el sacrifici d’Abraham oferint el seu propi fill, Isaac segons la religió jueva, o el seu fill gran Ismael segons l’Islam). El sacrificant, qui oficialitza el ritus, és ell mateix que realitza l’atemptat, de manera que rep els afectes del sacrifici i adquireix un caràcter de gràcia especial i/o de sortida d’un estat de pecat (molts d’ells havien comés delictes anteriorment en un context d’una vida de pecat). Però aquest sacrifici irradia, a més i sobretot, en benefici de tota la comunitat de creients. El sacrifici no és gratuït, se n’espera un gran benefici i es fa en interès de la comunitat, de l’islam (que en àrab significa submissió a Déu), en l’intent de recuperar la doctrina i la força original d’aquesta fe.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *