Suposarem que el cartell diu això:
«Qualsevol individu d’ideologia neofranquista serà contrari a la celebració del referèndum». Formalment, (x) (Nx →¬Fx).
Si d’aquí pretenc afirmar (x) (¬Fx →Nx), «qualsevol contrari al referèndum és un neofranquista», cometo la fal·làcia d’afirmació del consegüent. És com si de l’afirmació «si plou, el carrer està mullat» pretengués derivar que «si el carrer està mullat, plou».
És a dir, tenir ideologia neofranquista és condició suficient però no necessària per ser contrari al referèndum. En cap cas, doncs, s’afirma que sigui condició necessària.
Fins aquí l’expressió en un llenguatge formal de la causalitat. Intentem ara l’anàlisi causal mateix. Podem distingir tres casos:
Si diem que «Qualsevol individu d’ideologia neofranquista serà contrari a la celebració del referèndum», ens trobem en el primer cas en què “ser neofranquista” comparteix amb altres condicions el fet que cadascuna d’elles per separat és suficient per provocar ser contrari al referèndum.
Si tenen alguna cosa en comú o no aquestes diverses actituds, a banda de provocar el mateix posicionament, ja seria una altra discussió.
Ara bé, sembla que certs artistes i intel·lectuals precisament s’han agafat a això últim, cosa de la qual el cartell no en diu res, i han de justificar, amb una certa agressivitat, que no tenen res en comú amb d’altres condicions suficients que també provoquen el rebuig al referèndum.