La impunitat del franquisme, el mal moral concret del règim.
Com ja hem explicat alguna vegada la força de l’ètica republicana de Kant es troba tant en l’imperatiu categòric, que el podem entendre com sotmetre’s voluntàriament a les lleis universals que haurien de regir la societat humana, com en l’afirmació que «el mal moral inclou la característica, inseparable de la seva naturalesa, de contradir-se i destruir els seus propis propòsits (sobretot en relació amb altres canalles) i així va deixant pas, encara que lentament, al principi (moral) del bé».
Aquest principi d’autodestrucció del mal moral és una hipòtesi filosòfica que històricament té moltes proves empíriques a favor. Ens ha de portar en cada situació política concreta a cercar aquesta contradicció interna del mal moral concret.
Segurament, l’altra dia, Joan Tardà ens va donar una lliçó d’ètica kantiana quan va afirmar que la impunitat del franquisme (el mal moral concret) es el nucli originari de la corrupció del règim del 78 (que destrueix el seu propi propòsit de domini i enriquiment a partir dels recursos públics). A més hi va afegir una lliçó de metodologia sociològica quan va continuar dient que això era així perquè l’individu addicte al règim havia de pensar que si aquells crims tants grossos havien quedat impunes, llavors els fraus i robatoris que ell pogués fer eren pecata minuta que dins el sistema havien de quedar també impunes.