ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

Si no m’estimes, em (et?) mato.

Amb la llum del teu mirar,
has omplert la meva vida.
Si em volguessis estimar,
ma il·lusió fora complida.
I viuria tan content,
que en mon rostre s’hi veuria
la llum de l’agraïment
i a tothora et cantaria
una cançó pels teus ulls
que jo mateix et faria;
una cançó pels teus ulls
perquè enmig de tants esculls
fossin ells la meva guia.

Rosó, Rosó llum de la meva vida,
Rosó, Rosó, no desfacis ma il·lusió.

Presoner en tots moments
de la teva veu tan clara,
que allunya els mals pensaments
i la bondat sols empara.
Perquè és fresca i és suau
i és un doll de poesia
i s’assembla a n’el cel blau
que al cor ens dóna alegria.
Doncs ja que em tens presoner
un dia i un altre dia,
i jo m’hi trobo tant bé,
Roser la meva Roser,
vulgues fer-me companyia.

 

En donar-se públicament i alt uns qualificatius totalment contraris als estàndards de l’amor-passió, les dones de la CUP demostren la seva força i posen en qüestió aquest amor-passió contra el qual es rebel·len. Ens cal, als homes i dones, proposar uns models alternatius de relació, lluny d’aquest amor-passió presentat una i altre vegada en cançons i pel·lícules, i expressat en la cançó.

La dona ha d’omplir la vida de l’home, ha de ser la llum de la seva vida, allunyar-lo dels mals pensaments, donar-li alegria, fer-lo presoner un dia i un altre. I tot això amb la llum del seu mirar i amb la seva veu tan clara, fresca i suau. L’amor-passió està proposant a la dona una tasca impossible i, a més, a través de les seves característiques físiques. La frustració està assegurada. Però l’home no estima la dona real. Estima aquesta dona que ell ha construït, irreal i impossible. Més, l’home vol, estima la passió que aquesta dona és capaç de provocar-li: “no desfacis ma il·lusió”. La vol com a objecte capaç de provocar-li la passió: “vulgues fer-me companyia”.

La dona s’ha de sentir culpable per no aconseguir-ho. ¿I, a més, si resulta que aquesta dona que desperta aquesta passió desfà ma il·lusió i no vol fer-me companyia?. La meva vida ja no tindrà llum, serà buida, trista, plena de mals pensaments. ¿Hi té dret aquesta dona a rebutjar-ho i a provocar tal destrucció?. ¿No tindré dret a assetjar-la i obligar-la a viure l’amor-passió?

I si es juga a aquest amor-passió, una vegada aconseguit, serà molt difícil mantenir-lo. Arribats a aquests cims, resultarà molt difícil baixar a la dura realitat. Si hem de baixar, potser serà millor, d’una manera o altra, la mort.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de L'ésser humà per Joan Juhé i Mas | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent