ambFilosofia

Aquest escrit va ser fet, però no publicat, en el moment que J.Ramoneda va fer el seu article. Pot ser interessant contrastar les afirmacions que allà es feien amb la realitat posterior.

1. VANES CREENCES

Després del previsible no de la CUP a Mas (l’única sorpresa és que hagi trigat tant i hagi estat tan ajustat),

[no hi ha hagut NO del que és estrictament la CUP, el NO ha vingut dels grups organitzats d’extrema esquerra]

ara toca entonar les absoltes del procés

[no cal córrer tant a donar la rendició de 1.900.000 persones]

i buscar caps de turc, perquè quan s’opera en nom de béns superiors

[no hi ha dins el procés béns superiors, sinó voluntat democràtica de llibertat, de manera que a partir de la sobirania s’ha proposat un referèndum (denegat) i s’està disposat a acceptar plenament el seu resultat]

es necessiten traïdors per justificar els entrebancs. André Glucksmann deia que el desconcert palpable de la seva mare, quan ja era gran, li va ensenyar, sense dir una sola paraula, fins a quin punt les conviccions entusiastes acaben en cruels decepcions

[no calen conviccions entusiastes? com ara els drets humans?].

Ara toca donar el procés per mort: ho fan a Madrid amb entusiasme, però sense tenir-les totes, l’han enterrat ja un pilot de vegades i ha tornat a reaparèixer. I ho fan certes veus del sobiranisme amb un fatalisme que ja resulta tòpic: una vegada més l’enemic era a casa, ens ho hem liquidat nosaltres mateixos.

[no es dóna per liquidat res, s’intenta fredament entendre i acceptar la realitat. I la realitat és el 48% front 11% i el 39% i que l’enquesta del CEO de novembre ja donava majoria absoluta de vots als partits independentistes. I aquests vots anaven sobretot a la CUP. La radicalitat democràtica és el secret del procés. Llavors va canviar el caminar de la CUP i del NO tranquil es passà a les decisions sense consultar les assemblees (on mai ha sortit votat el No a Mas com a condició determinant) i al fracàs de les negociacions imputable també a CDC (supremacisme) i ERC (oportunisme). Ara bé, tampoc és cosa extraordinària, estem explorant terra desconeguda. Les dificultats de construir un moviment democràtic del 90% per fer front a l’oligarquia catalana i espanyola del 10% i per aconseguir pacíficament la sobirania són reals i representen una experiència novedosa, sense parell a Europa.]

El caràcter ciclotímic del procés, passant sense solució de continuïtat de la fase de l’entusiasme infundat a la fase del pessimisme irritat, no és cap trastorn psicològic nacional. És el fruit d’una estratègia equivocada perquè s’ha fonamentat en unes expectatives que en cap moment han estat reals. I quan això passa, quan es fa creure que l’objectiu està a l’abast de la mà, i s’encadenen les fites decisives sense que s’albiri l’arribada a destí, la frustració és natural i inevitable. La independència s’allunya, la independència queda en l’aire, diuen els diaris. No, ni més lluny ni més a prop que el dia abans de la decisió de la CUP. Mai ha estat a la cantonada. Una elemental lectura de les relacions de forces permetia veure-ho des del primer moment.

[a quines correlacions de forces es refereix, potser a les imposades per les forces antidemocràtiques, les amenaces, els insults i l’ús de la força? No serà als vots, perquè en això, en vots, guanyàvem. Es refereix potser a les mateixes correlacions de forces que van imposar la reforma del franquisme contra la ruptura? aquelles que van portar a alguns, en nom del realisme, a abdicar dels principis i permetre l’enriquiment sense precedents de l’oligarquia espanyola i la més gran desigualtat, més que sota el mateix franquisme?]

[Quan hom lluita per la democràcia, no té assegurada la victòria, però la seva lluita encara que acabi en derrota, el fa fort internament i el dignifica. Haurà mostrat les correlacions de forces reals i les dificultats més enllà de la teoria no contrastada perquè altres puguin agafar el relleu dés d’un nou punt superior. Rendir-se, com per exemple va fer Siritza en l’enfrontament amb la Troika, debilita el valor d’un mateix. «fiat iusticia, pereat mundus» com recordava el filòsof republicà I. Kant.]

Alguns, pocs, des del mateix món independentista, ho varen dir sempre, altres ho han descobert ara i sembla que no es recordin de la seva contribució a inflar el globus. L’espiral del silenci es va imposar i molta gent s’ho va acabar creient. Però no n’hi ha prou de creure-s’ho perquè les coses passin. La fe té a veure amb els miracles, no amb la rugosa realitat de la política. I aquesta diu que per assolir la independència queda moltíssim camí per córrer, que el capital electoral acumulat, encara que hagi crescut molt els últims anys, no és suficient.

[què falta per ser suficient? un 2% el 27S, però amb unes enquestes que ja donaven el 52% a l’octubre. O potser, altra vegada no està parlant de vots, sinó d’imposició per la força?]

Que la lògica d’excepció està esgotada. I, per tant, que el temps de les llistes úniques i de la reducció monotemàtica de la política a la independència ja no dóna més de si.

[En el marc de l’autonomisme recentralitzat i els seus cops d’estat (Tejeros i Constitucionals) quina política és possible sinó la de la rendició explicita o implicita?]

Els que encara segueixin prometent la desconnexió per d’aquí divuit mesos estaran venent fum, i els que vulguin repetir coalicions com Junts pel Sí, o no s’han adonat del que ha passat o busquen desesperadament refugi per les seves pròpies debilitats. Si fer govern ara era tan decisiu per a la sort del procés, ¿per què el president Mas no deixa pas a un altre que pugui fer-lo possible? ¿O és que ell és més important que el procés?

[les dificultats que ja hem reconegut no ens porten a la rendició, al nihilisme, sinó a cercar una superació dialèctica, en la comprensió racional dels pros i contres, de les dificultats i els objectius. Un projecte democràtic, interclassista, en el qual totes les classes socials que hi participin puguin sentir-se respectades i reconegudes requereix molta saviesa política i la construcció d’uns difícils equilibris i llaços de confiança]

2 . SÀVIES PASSIONS

És incomprensible que durant tres mesos s’hagi volgut creure, contra tota lògica, que la CUP acabaria donant el sí. I que Mas es tanqués la porta a qualsevol altra opció amb la inefable declaració de secessió del Parlament de Catalunya.

[declaració de radicalitat democràtica proposada per la CUP, sense la qual és impossible superar el marc autonòmic i avançar en la construcció de la sobirania]

Conscientment o inconscientment tot s’ha fet per arribar allà on hem arribat. No és casualitat. És la conseqüència natural d’un procés conduït des de la ficció que érem a tocar del destí final. Una ficció que servia per mobilitzar el personal i per tapar moltes misèries que apareixien pel camí, però a la qual tard o d’hora li havia d’arribar el seu moment catastròfic. Aquell moment en què el desagradable principi de realitat diu que queda molt per fer, que el trajecte és llarg i costa amunt i tot es frena de cop. I aquest moment, paradoxalment, va ser el 27-S.

[el 27-S va indicar que quedava molt per fer. Com desfer la força de l’espanyolisme entre certs sectors socials com a Nou Barris o al Baix Llobregat, on van optar clarament per l’espanyolisme dretà de C’s. Però va mostrar també que anàvem caminant i que ho podíem aconseguir amb l’aprofundiment de la democràcia. El 27S va representar també una derrota d’aquells, CSQEP, que proposaven terceres vies per enfrontar al sobiranisme. Ara EnComúPodem ha rectificat en part aquesta posició, no representa una rendició, però no representa una línia d’avançada, sinó una posició de retirada defensiva al marc d’abans del cop d’estat, via Tribunal Constitucional, contra el pacte polític constitucional. Aquest nou/vell marc polític, diguem-ne federalista, és avui tan ple de contradiccions que sembla orientat, més aviat a la resignació, a un allargament en el temps fins a la seva extinció-redefinició-a-la-baixa]

Ja fa temps que a la política —i a la creació d’opinió— s’hi troba a faltar, a un cantó i l’altre, aquella peculiar capacitat per la distància que ens ajuda a alliberar-nos dels paranys dels tòpics i del sentit comú, a discernir quan arriba el veritable moment d’oportunitat i a no confondre’l amb la il·lusió. Aquesta virtut la donen tres sàvies passions de l’ànima definides per Joan Fuster en el seu Diccionari per a ociosos. L’escepticisme, únic correctiu a la badoqueria, sempre sensible al que és concret. El cinisme, figura a la qual no s’oposa el virtuós sinó el purità i el crèdul. I l’egoisme, el souci de soi que diria Michel Foucault, que dóna fonament al coratge de la veritat.

[El que cal aplicar a la política, com a tot allò que aspira al saber, és l’esperit de la investigació científica, les hipòtesis agosarades en constant procés de rectificació que han de demostrar la seva força en la transformació de realitat d’acord amb els objectius morals de la humanitat]