La riera
Em costa veure algun capítol de La riera, perquè quan sento aquest nom em dolen les rieres reals del Maresme. Unes realitats que eren i haurien pogut ser, però que ja no són rieres.
Segles d’intervenció humana i especialment d’aquests últims anys han anat deteriorant i finalment anorreant el paisatge propi d’una riera. Destrucció de la vegetació pròpia, encaixonades o convertides en canyers, amb abocaments incontrolats aquí i allà, finalment convertides en una trista imatge d’elles mateixes fins a portar-les al cobriment i a la desaparició en els trams urbans.
Queda alguna mostra del que hauria pogut ser en el magnífic parc del tram final de la “riera” de Sant Pol o a la part alta d’aquesta mateixa “riera” més enllà de Sant Cebrià. Queda el nom que ja no es refereix a la cosa mateixa, sinó més aviat a canyers, cursos sorrencs sense cap encís o avingudes cobertes de ciment.
Al Maresme no existeix una cultura de les rieres, en el sentit d’entendre-les, respectar-les i procurar-ne el desenvolupament i el gaudi a partir d’aquesta comprensió i respecte.