Hem d’analitzar l’individu per aprofundir en la decisió que prendrà. Dèiem que com a hipòtesi de l’estructura psicològica humana, partiríem de la hipòtesi platònica sobre la ment humana. Entendrem la decisió de l’individu com el resultat de la intervenció de tres forces: el sentiment, el desig i la raó. El sentiment té a veure amb la indignació davant la injustícia i pot derivar contraposadament en cinisme o en valentia, la raó té a veure amb la recerca de la veritat i pot derivar contraposadament en ignorància arrogant o coneixement prudent, el desig té a veure amb la satisfacció dels impulsos fisiològics i pot derivar contraposadament en intemperància o moderació. Cadascun d’aquests personatges té les seves raons, i no es deixa convèncer fàcilment.
Farem el símil d’aquestes forces amb les forces polítiques d’un parlament per poder utilitzar la teoria dels jocs simples. El desig només pot governar l’individu si disposa de majoria absoluta sobre el sentiment i la raó, és a dir, no forma coalició amb els altres, li cal debilitar-los, reduir-los per poder ell governar: convertir l’individu en un cínic i un ignorant mogut per l’afany de diner. L’indicador del poder del desig és l’afany de diner, com a instrument per satisfer-los.
La raó tota sola és incapaç de governar l’individu. Raó i sentiment només poden governar l’individu si formen coalició i, entre els dos, tenen majoria absoluta. Per Plató la democràcia no és possible perquè precisament en la majoria del poble raó i sentiment sumats no arriben a la majoria absoluta.
L’equilibri de forces entre els tres grups no és estàtica, hi ha eleccions cada vegada que prenem una decisió important. Si prenem la decisió correcta, raó i sentiment s’enforteixen, agafen més pes relatiu, i per contra si ens deixem emportar per les raons de l’enriquiment debilitem la raó i el sentiment.
Continuarà.