ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

Arxiu de la categoria: Ètica

L’enemic és el salafisme

0
Publicat el 31 d'agost de 2017

Un monarca absolut pot ser bo o dolent, si és bo pot fer molt de bé, si és dolent molt de mal. Cal tenir molt present aquesta distinció, tot i que el problema de fons és el caràcter absolut del monarca. Aquest se situa per sobre de la llei i és el fonament de la llei, cosa que converteix els individus en súbdits.

En les religions monoteistes Déu és el monarca absolut, «islam» vol dir «submissió a Déu».

Preguntava Plató «la cosa pia, ¿és estimada pels déus perquè és pia, o al contrari, és pia perquè és estimada pels déus?»

En les religions Déu determina l’ordre ètic, el bé; o almenys el creient té la fe absoluta que la paraula de Déu concorda amb el bé. Tant en un cas com en l’altre la possibilitat de conflicte entre el bé i la paraula de Déu desapareix. Això el constitueix en monarca absolut al qual m’he de sotmetre.

Déu se situa per sobre dels drets humans. ¿Com jutgem de la relació entre la paraula de Déu i els drets humans?.

Kant: «el concepte teològic que dedueix la moralitat d’una voluntat divina absolutament perfecta (…) posaria necessàriament els fonaments d’un sistema dels costums que seria exactament el contrari de la moralitat».

I la moralitat és el fonament de la República, que podem interpretar com l’Estat on les lleis es sotmeten als valors de la llibertat i la igualtat, a la moralitat. L’Estat de dret és aquell que sotmet explícitament les seves lleis als drets humans i que crea un poder per vigilar l’executiu a fi que això sigui realment així. M’atreveixo a afirmar que el predomini de la religió en la política, en tant que el bé és el bé perquè Déu l’estima, és incompatible amb la república, amb l’estat de dret.

Tot i així, és important no confondre els dos monarques absoluts i procurar una aliança amb els sotmesos al Déu bo, sense oblidar que encara són súbdits morals i que el que ens cal és que esdevinguin ciutadans moralment lliures.

El nostre principal interès i solidaritat hauria d’estar amb tots aquells (en aquest cas especialment aquelles) que lluiten per defensar els drets humans en aquells països i entorns dominats per religions que demanen la submissió. Recolzar aquestes persones i la seva presència en els mitjans de comunicació hauria de ser l’objectiu prioritari. De ben segur aquestes persones podrien aportar-nos molt en la comprensió de què està passant aquí i allà.

Dit això, cal identificar l’enemic principal, aquells que prediquen el Déu que mana la violència per construir l’islam, el salafisme. Caldria prohibir a casa nostra tota manifestació del salafisme i perseguir els seus caps i seguidors. Caldria el boicot dels països declaradament salafistes com es va fer amb l’apartheid i Sud-àfrica, deixar de negociar econòmicament amb ells (el Barça hauria de demanar perdó per la seva vinculació amb Qatar), deixar de comprar el petroli a aquests països.

Concedir la funció de “dictador”.

0

La llei és una entitat abstracte producte dels humans, no té una existència pròpia. La llei depèn d’una sobirania i aquesta pot decidir sobre ella i anul·lar-la, si cal. En l’època clàssica, en l’antic republicanisme, en les situacions crítiques que posaven en perill la pròpia supervivència com a subjecte polític (guerres exteriors o interiors, civils, especialment), les assemblees populars eren sobiranes i decidien si es trobaven en un «estat d’emergència» que requeria, per un període limitat renovable, habitualment sis mesos, la suspensió temporal de la normalitat jurídica i la concessió a un magistrat o a un consell de magistrats del poder per prendre les seves decisions al marge de la llei. Donaven a aquests magistrats la funció de «dictador» (d’una manera temporal). Demanar en aquestes situacions el compliment estricte de la llei seria vist com un acte de col·laboració amb l’enemic.

No era una tirania, no era cap privilegi, sinó més aviat una carga. El dictador estava obligat a retre comptes dels seus actes tan aviat acabava en l’exercici de la seva autoritat. A més, durant el seu mandat es trobava sota la vigilància dels tribuns de la plebs.

Unió Europea i Imperi romà

0

Actes com l’atemptat de Londres, viscuts des dels autors són actes religiosos i per poder-los combatre en les seves raons profundes cal enfocar-los en aquest sentit. Un acte religiós en benefici de l’estat islàmic.

«L’objecte del sacrifici és la seva mateixa persona que, com a resultat de la consagració, passa del domini comú al religiós. Aquest objecte en tant que oblació ha de ser destruït totalment o parcialment; la seva vida ha de resultar destruïda/ofertada. El sacrificant és també ell mateix, de manera que rep els afectes del sacrifici i adquireix un caràcter de gràcia especial i/o de sortida d’un estat de pecat. Però aquest sacrifici irradia, a més i sobretot, en benefici de tota la comunitat de creients. El sacrifici no és gratuït, se n’espera un gran benefici i es fa en interès de la comunitat, de l’islam.»

Com s’ha generat aquesta actitud religiosa? Per entendre-ho hem d’anar als països en què pensen els autors. Molts d’aquests països tenen governs islamistes moderats. Agafem, per exemple, Turquia i veurem com Erdogan pretén basar la seva legitimitat en el fet d’enfrontar-se a l’imperialisme occidental-cristià. Proposo que el sentiment que hi ha darrera l’afirmació d’un imperialisme occidental-cristià i les vivències que s’hi relacionen és la font que busquem.

Si sumem l’àmbit geogràfic de la construcció europea tancada en ella mateixa com a fortalesa, com s’expressa en el tracte que dóna als refugiats, amb el fracàs de les primaveres àrabs i en general la fallida d’aquests estats, i considerem que geogràficament hi ha un continu entre els països europeus, des del nord passant pel sud i la mediterrània, fins aquests països àrabs, tindrem el marc precís que provoca el conflicte.

Afirmo que la construcció europea erra el marc geogràfic en què és possible la construcció d’un ens polític estable, reeixit, promotor de pau, benestar i justícia. La construcció de la EU hauria de mutar en la construcció d’un ens pensat per un espai semblant al que va ser l’àmbit geogràfic de l’Imperi romà. I, potser, no només com a espai geogràfic, sinó també inspirat en una ideologia semblant. La ideologia dels gestors de l’imperi romà va ser l’estoïcisme. Caldria per a l’administració una certa recuperació de la doctrina estoica.

Crec que un projecte semblant trencaria les dinàmiques perverses en què ens trobem actualment. Una de les condicions imprescindibles seria la laïcitat dels estats (àrabs), això pressionaria contra la islamització i a favor de l’intercanvi cultural. Volen venir a Europa, doncs, construïm Europa allà, això crearia un horitzó d’esperança.

Cuba en el dilema

0

El primer valor de la República és la llibertat. La llibertat com a característica d’una societat que afavoreix el creixement individual, noves etapes superiors d’individualització i de la vida. El segon valor de la República és la igualtat. Aquesta es deriva de la llibertat en tant que expressa que ningú no té el poder per impossibilitar la llibertat dels altres o, dit d’altra manera, determinats nivells de desigualtat impossibiliten la llibertat.

El fracàs de les societats de socialisme real, inclosa Cuba, consisteix en construir una igualtat en conflicte amb la llibertat. En aquesta situació, empíricament podem observar (casos països de l’Est) que, a la llarga, si l’individu ha de triar entre una llibertat mancada i una igualtat mancada, tria la llibertat mancada.

Cuba ha d’afrontar el mateix dilema. Situats en aquesta tria, i davant de l’atac previsible de les forces del capitalisme, de les gran empreses multinacionals, l’Estat cubà caurà i corre el perill de ser saquejat com va passar amb l’antiga URSS. Com evitar-ho?.

El camí de sortida consisteix a passar les propietats de l’Estat cubà al poble amb diverses figures. Repartides les terres, els mitjans de producció, entre el poble, l’expropiació d’aquest poble serà molt més difícil.

Hi ha activitats econòmiques que el mercat no pot gestionar eficientment, com la sanitat, la seguretat social, el sistema financer o l’educació, aquestes han de quedar dins l’àmbit públic.

Però fora d’aquest sectors, a partir del nivell de consciència moral del poble cubà, caldria passar les empreses a altres barreges de formes de propietat impulsant un determinat sistema de mercat: propietat cooperativa, propietat municipal, regional, propietat privada individual.

I en aquest procés recuperar la lluita política i ideològica pels valors republicans genuïns. Una llibertat que demana igualtat, i una igualtat que afavoreix la llibertat.

 

 

Algunes acotacions a «Pessimisme i passió» de J. Ramoneda.

0

Aquest escrit va ser fet, però no publicat, en el moment que J.Ramoneda va fer el seu article. Pot ser interessant contrastar les afirmacions que allà es feien amb la realitat posterior.

1. VANES CREENCES

Després del previsible no de la CUP a Mas (l’única sorpresa és que hagi trigat tant i hagi estat tan ajustat),

[no hi ha hagut NO del que és estrictament la CUP, el NO ha vingut dels grups organitzats d’extrema esquerra]

ara toca entonar les absoltes del procés

[no cal córrer tant a donar la rendició de 1.900.000 persones]

i buscar caps de turc, perquè quan s’opera en nom de béns superiors

[no hi ha dins el procés béns superiors, sinó voluntat democràtica de llibertat, de manera que a partir de la sobirania s’ha proposat un referèndum (denegat) i s’està disposat a acceptar plenament el seu resultat]

es necessiten traïdors per justificar els entrebancs. André Glucksmann deia que el desconcert palpable de la seva mare, quan ja era gran, li va ensenyar, sense dir una sola paraula, fins a quin punt les conviccions entusiastes acaben en cruels decepcions

[no calen conviccions entusiastes? com ara els drets humans?].

Ara toca donar el procés per mort: ho fan a Madrid amb entusiasme, però sense tenir-les totes, l’han enterrat ja un pilot de vegades i ha tornat a reaparèixer. I ho fan certes veus del sobiranisme amb un fatalisme que ja resulta tòpic: una vegada més l’enemic era a casa, ens ho hem liquidat nosaltres mateixos.

[no es dóna per liquidat res, s’intenta fredament entendre i acceptar la realitat. I la realitat és el 48% front 11% i el 39% i que l’enquesta del CEO de novembre ja donava majoria absoluta de vots als partits independentistes. I aquests vots anaven sobretot a la CUP. La radicalitat democràtica és el secret del procés. Llavors va canviar el caminar de la CUP i del NO tranquil es passà a les decisions sense consultar les assemblees (on mai ha sortit votat el No a Mas com a condició determinant) i al fracàs de les negociacions imputable també a CDC (supremacisme) i ERC (oportunisme). Ara bé, tampoc és cosa extraordinària, estem explorant terra desconeguda. Les dificultats de construir un moviment democràtic del 90% per fer front a l’oligarquia catalana i espanyola del 10% i per aconseguir pacíficament la sobirania són reals i representen una experiència novedosa, sense parell a Europa.]

El caràcter ciclotímic del procés, passant sense solució de continuïtat de la fase de l’entusiasme infundat a la fase del pessimisme irritat, no és cap trastorn psicològic nacional. És el fruit d’una estratègia equivocada perquè s’ha fonamentat en unes expectatives que en cap moment han estat reals. I quan això passa, quan es fa creure que l’objectiu està a l’abast de la mà, i s’encadenen les fites decisives sense que s’albiri l’arribada a destí, la frustració és natural i inevitable. La independència s’allunya, la independència queda en l’aire, diuen els diaris. No, ni més lluny ni més a prop que el dia abans de la decisió de la CUP. Mai ha estat a la cantonada. Una elemental lectura de les relacions de forces permetia veure-ho des del primer moment.

[a quines correlacions de forces es refereix, potser a les imposades per les forces antidemocràtiques, les amenaces, els insults i l’ús de la força? No serà als vots, perquè en això, en vots, guanyàvem. Es refereix potser a les mateixes correlacions de forces que van imposar la reforma del franquisme contra la ruptura? aquelles que van portar a alguns, en nom del realisme, a abdicar dels principis i permetre l’enriquiment sense precedents de l’oligarquia espanyola i la més gran desigualtat, més que sota el mateix franquisme?]

[Quan hom lluita per la democràcia, no té assegurada la victòria, però la seva lluita encara que acabi en derrota, el fa fort internament i el dignifica. Haurà mostrat les correlacions de forces reals i les dificultats més enllà de la teoria no contrastada perquè altres puguin agafar el relleu dés d’un nou punt superior. Rendir-se, com per exemple va fer Siritza en l’enfrontament amb la Troika, debilita el valor d’un mateix. «fiat iusticia, pereat mundus» com recordava el filòsof republicà I. Kant.]

Alguns, pocs, des del mateix món independentista, ho varen dir sempre, altres ho han descobert ara i sembla que no es recordin de la seva contribució a inflar el globus. L’espiral del silenci es va imposar i molta gent s’ho va acabar creient. Però no n’hi ha prou de creure-s’ho perquè les coses passin. La fe té a veure amb els miracles, no amb la rugosa realitat de la política. I aquesta diu que per assolir la independència queda moltíssim camí per córrer, que el capital electoral acumulat, encara que hagi crescut molt els últims anys, no és suficient.

[què falta per ser suficient? un 2% el 27S, però amb unes enquestes que ja donaven el 52% a l’octubre. O potser, altra vegada no està parlant de vots, sinó d’imposició per la força?]

Que la lògica d’excepció està esgotada. I, per tant, que el temps de les llistes úniques i de la reducció monotemàtica de la política a la independència ja no dóna més de si.

[En el marc de l’autonomisme recentralitzat i els seus cops d’estat (Tejeros i Constitucionals) quina política és possible sinó la de la rendició explicita o implicita?]

Els que encara segueixin prometent la desconnexió per d’aquí divuit mesos estaran venent fum, i els que vulguin repetir coalicions com Junts pel Sí, o no s’han adonat del que ha passat o busquen desesperadament refugi per les seves pròpies debilitats. Si fer govern ara era tan decisiu per a la sort del procés, ¿per què el president Mas no deixa pas a un altre que pugui fer-lo possible? ¿O és que ell és més important que el procés?

[les dificultats que ja hem reconegut no ens porten a la rendició, al nihilisme, sinó a cercar una superació dialèctica, en la comprensió racional dels pros i contres, de les dificultats i els objectius. Un projecte democràtic, interclassista, en el qual totes les classes socials que hi participin puguin sentir-se respectades i reconegudes requereix molta saviesa política i la construcció d’uns difícils equilibris i llaços de confiança]

2 . SÀVIES PASSIONS

És incomprensible que durant tres mesos s’hagi volgut creure, contra tota lògica, que la CUP acabaria donant el sí. I que Mas es tanqués la porta a qualsevol altra opció amb la inefable declaració de secessió del Parlament de Catalunya.

[declaració de radicalitat democràtica proposada per la CUP, sense la qual és impossible superar el marc autonòmic i avançar en la construcció de la sobirania]

Conscientment o inconscientment tot s’ha fet per arribar allà on hem arribat. No és casualitat. És la conseqüència natural d’un procés conduït des de la ficció que érem a tocar del destí final. Una ficció que servia per mobilitzar el personal i per tapar moltes misèries que apareixien pel camí, però a la qual tard o d’hora li havia d’arribar el seu moment catastròfic. Aquell moment en què el desagradable principi de realitat diu que queda molt per fer, que el trajecte és llarg i costa amunt i tot es frena de cop. I aquest moment, paradoxalment, va ser el 27-S.

[el 27-S va indicar que quedava molt per fer. Com desfer la força de l’espanyolisme entre certs sectors socials com a Nou Barris o al Baix Llobregat, on van optar clarament per l’espanyolisme dretà de C’s. Però va mostrar també que anàvem caminant i que ho podíem aconseguir amb l’aprofundiment de la democràcia. El 27S va representar també una derrota d’aquells, CSQEP, que proposaven terceres vies per enfrontar al sobiranisme. Ara EnComúPodem ha rectificat en part aquesta posició, no representa una rendició, però no representa una línia d’avançada, sinó una posició de retirada defensiva al marc d’abans del cop d’estat, via Tribunal Constitucional, contra el pacte polític constitucional. Aquest nou/vell marc polític, diguem-ne federalista, és avui tan ple de contradiccions que sembla orientat, més aviat a la resignació, a un allargament en el temps fins a la seva extinció-redefinició-a-la-baixa]

Ja fa temps que a la política —i a la creació d’opinió— s’hi troba a faltar, a un cantó i l’altre, aquella peculiar capacitat per la distància que ens ajuda a alliberar-nos dels paranys dels tòpics i del sentit comú, a discernir quan arriba el veritable moment d’oportunitat i a no confondre’l amb la il·lusió. Aquesta virtut la donen tres sàvies passions de l’ànima definides per Joan Fuster en el seu Diccionari per a ociosos. L’escepticisme, únic correctiu a la badoqueria, sempre sensible al que és concret. El cinisme, figura a la qual no s’oposa el virtuós sinó el purità i el crèdul. I l’egoisme, el souci de soi que diria Michel Foucault, que dóna fonament al coratge de la veritat.

[El que cal aplicar a la política, com a tot allò que aspira al saber, és l’esperit de la investigació científica, les hipòtesis agosarades en constant procés de rectificació que han de demostrar la seva força en la transformació de realitat d’acord amb els objectius morals de la humanitat]

Els molt rics es fan més rics i no paguen impostos.

0

Ara que s’exposen les dades esgarrifoses de la desigualtat social i que mostren com pels rics no hi ha crisi, sinó polítiques econòmiques que fan que s’enriqueixin a les esquenes de la gran majoria, cal recordar que una de les explicacions d’aquest enriquiment són les diverses reformes fiscals que han promogut aquestes desigualtats, les retallades i l’enfonsament de l’estat del benestar

Una part de la situació catastròfica de les finances de la Generalitat s’explica pel resultat de la balança fiscal entre l’Administració Central i Catalunya, 15.006M€.

Però aquesta no és tota l’explicació. L’altra part de l’explicació es troba en els ingressos fiscals com a % del PIB.

presF2

Catalunya té una de les pressions fiscals més baixes de la UE, és a dir, és un dels llocs on els rics paguen menys impostos, i així no es podrà mantenir, a la llarga ni a la curta, l’Estat del benestar.

La diferència (que seria encara més alta per Catalunya) de la pressió fiscal d’Espanya respecte la mitjana de la UE és de 45,2 – 37,8 = 7,4 punts respecte el PIB. Considerant un PIB català de 200.000 M€, aquesta diferència de 7,4 representen 14.800 M€, és a dir, pràcticament la mateixa quantitat que el dèficit fiscal.

Més greu encara, el dèficit fiscal respecte l’Administració central, si es manté el valor absolut de les inversions a Catalunya, deriva de l’endeutament de l’Estat espanyol (com explica Sala i Martín). Si no hi ha endeutament, no hi ha aquests 15.000 M€. L’única font real i que no depèn dels mercats per accedir als milions que necessitem és la convergència amb Europa en impostos. Sense una reforma fiscal que faci que els qui tenen els diners paguin els impostos que corresponen a un país avançat dins la UE no hi pot haver polítiques reals per revertir les desigualtats creixents. .

Petites aportacions a una proposta d’acord entre la CUP i JxSí.

0
Publicat el 8 de gener de 2016

Deixeu-me començar agafant-me a la filosofia de Plató per fer la reflexió d’avui: CDC i la CUP han fet una anàlisi errònia de la situació d’interacció: Eh CUP!! eh CDC!! que no ens trobem en el dilema del gallina. Per superar la situació de guerra dels sexes entre CDC i la CUP cal avui que l’ànima(amb racionalitat pròpia) del sentiment, la virtut de la qual és la valentia (i el vici la covardia), es posi al servei de la raó, que ha de ser capaç de conduir en equilibri les nostres vides.

Primer faré una proposta en aquest sentit, però segurament més enllà de les possibilitats dels homes de la caverna: Amb homes de la caverna el procés cap a la independència fracassarà.

Si volem una solució estrictament racional de la negociació, que d’acord amb la CUP durarà fins a les 24h del dia final, podem demanar a un professor o consell de professors experts en teoria de jocs, que n’hi ha al nostre país, que ens estableixin l’equilibri de Nash (el pacte racional-just donada la força de cadascú) per l’estructura d’interrelació entre els jugadors. Els jugadors accepten sotmetre’s a aquest veredicte de la raó. Seria un bon exemple de la superació del segrest de la política per la passió (vegeu: Denis de Rougemeont – «L’amour et l’Occident»).

Anem, segonament, a una proposta igualment, o més, difícil, però més assequible pels homes de la caverna. Primer cal reconèixer per ambdues parts l’error d’interpretació: no ens trobem en el dilema del gallina sinó en la guerra dels sexes, i en una guerra dels sexes mol avançada en l’estratègia egoista de suma 0. A aquestes alçades, la relació de parella s’ha deteriorat molt fins el punt que potser ja prefereixen el trencament. La guerra dels sexes no és un joc de suma 0, hi ha la possibilitat de col·laboració en què tots dos jugadors obtenen més de 0.

Si la parella vol recomposar la situació, primer de tot, tots dos s’han de demanar perdó pel mal que s’hagin pogut fer, entenent que cadascú s’ha vist empresonat per una situació molt i molt complexa, Les dificultats en les negociacions entre JxSí i la CUP són objectives i no deriven d’una mala fe dels seus actors.. A continuació cal acceptar el desig de l’altre, cap d’ells pot imposar les seves preferències a l’altre que ha d’acceptar encara que no les comparteixi. Cadascú s’ha de dir: Podem trobar un punt d’equilibri on accepto les teves preferències a canvi que tu acceptis les meves. Quines són doncs les preferències de l’altre?.

JxSí vol l’investidura de Mas, la CUP ho ha d’acceptar. La CUP vol la garantia que CDC no acabarà traint i instrumentalitzant el procés i que abandona l’atac neoliberal contra l’estat del benestar (un pla de xoc de veritat). JxSí ha de donar aquestes garanties. Cap dels docs jugadors fins ara ha fet concessions serioses (i doloroses per ell) en aquests sentits (vegeu també l’article de Paluzie sobre el pla de xoc).

Ara mateix, la CUP, en la quietud de la seva consciència, ha de proposar l’acceptació del candidat de JxSí. JxSí ha de proposar com a primer debat del Parlament la discussió d’un nou Pla de xoc on votarà a favor del Pla que proposin les forces d’esquerra CUP, CSQEP i ERC (vegeu Santiago Sobrequés – «Societat i estructura política de la Girona medieval»,  pàg. 107).

 

El deure de decidir.

0
Publicat el 1 de gener de 2016

Quin significat podem donar a l’expressió: “teniu el deure de decidir”?

 

D’entrada no és possible decidir no decidir, vegeu És possible decidir no decidir?. I, a més, no és possible negar el dret a decidir sense negar la llibertat. Per tant, la CUP tenen el dret a decidir i hauran de decidir, vulguen o no vulguen.

La qüestió clau no es troba en la paraula “decidir”, sinó en la paraula “deure”. Per reflexionar sobre aquesta paraula podem tornar al nostre amic I. Kant, una de les grans fites divisòries en la història de la ètica.

Per Kant no hi ha res incondicionalment bo, excepte la bona voluntat. Aquesta bona voluntat es caracteritza perquè el seu únic mòbil és el compliment del deure per amor al compliment del deure. La conducta moguda per ella obeeix a la intenció de complir amb el deure. Si prenc una decisió perquè em beneficia, per evitar-me un mal o, fins i tot, perquè sóc de naturalesa amable, si actuo a partir de les meves inclinacions egoistes o altruistes, la meva voluntat no arriba a ser pròpiament bona. En aquestes circumstàncies, en últim terme, és la natura qui pren la decisió, és la màquina (químico-biològica) determinista qui actua i jo no actuo d’acord amb la llibertat, no actuo com a home (lliure).

Es tracta, doncs, d’actuar d’acord amb el deure per amor al deure. Per tant, si «teniu el deure de decidir», no podeu decidir tirant una moneda a l’aire, o perquè és el més convenient per la CUP, o, a nivell individual, desfent-se de la responsabilitat del deure, decidir en nom de l’obediència a altres instàncies. Cal decidir Sí o No d’acord amb el deure, per amor al deure.

 

I com determino el meu deure?. El deure és presenta com l’obediència a una llei que és universalment vàlida per a tots els ésser racionals. La màxima a partir de la qual decideixes Sí o NO ha de ser com una llei de la naturalesa en la societat humana, mai s’ha de transgredir, per tant he de voler que sigui obeïda per tots els éssers humans en tant que éssers racionals lliures i iguals.

 

«Teniu el deure de decidir»: Heu de decidir d’acord amb uns principis que no responguin als vostres interessos com a CUP, ni a l’atzar, sinó als principis que han de regir les societats humanes en tant que formades per éssers racionals lliures i iguals.

Publicat dins de Ètica | Deixa un comentari

La CUP davant una cruïlla.

0

Hi ha qui confon la república democràtica amb el mercat polític i no són capaços de sortir del marc ideològic d’aquest mercat polític. En el mercat polític, els partits polítics esdevenen empreses polítiques i no hi ha cap concepte de bé comú més enllà del mercat polític de les majories electorals. Ni cal el concepte de Bé, perquè els mecanismes del mercat el proporcionen automàticament, tant en l’àmbit econòmic com polític. Però això és un sistema liberal, no una república democràtica.

Si anem als clàssics republicans del segle XVIII, Rousseau o Kant, trobem tota una altra cosa. No hi trobem la confusió del bé amb la voluntat de la majoria, sinó que precisament el problema fonamental de la república és la realització del Bé. Que per Rousseau és la voluntat general i per Kant la voluntat pura.

Rousseau: «Hi ha sovint molta diferència entre la voluntat de tots i la voluntat general: aquesta darrera només considera l’interès comú; la primera té en compte l’interès privat i és, únicament una suma de les voluntats particulars»

Kant:«Actua com si la màxima de la teva acció hagués d’esdevenir, per la teva voluntat, una llei natural general»

Aleshores el problema d’una república democràtica és construir aquesta voluntat general o pura. Una democràcia liberal que oblida aquesta voluntat pot esdevenir un despotisme (per exemple el Reino de España i una tendència general dels estats europeus actualment).

La democràcia és el millor instrument per a construir la voluntat general. La voluntat general és el sobirà, a ella tots ens sotmetem lliurement, llavors tenim la república democràtica; però si no es construeix la voluntat general, qui ha de tenir la sobirania? a qui ens podem sotmetre lliurement?.

Tot partit polític realment democràtic ha de tenir com a objectiu la seva participació a construir aquesta voluntat general. La CUP afirma implícitament, a través d’expressions com «governem-nos», «poder popular», «la decisió a l’assemblea», la seva decisió a construir aquesta voluntat general.

Igual com en l’àmbit científic tenim teories científiques que resulten de la confrontació pública de les diverses hipòtesis proposades i sotmeses a comprovació rigorosa; en l’àmbit polític d’una república democràtica, els diversos grups polítics haurien de representar les diverses hipòtesis en comprovació, a través del lliure debat polític, la lliure organització de les diverses sensibilitats i les diverses accions de govern, per construir la voluntat general.

Ara bé, el que s’ha vist en l’assemblea del 27D és que actualment dins la CUP conviuen dues hipòtesis de treball que tendeixen a no poder-se desenvolupar plegades, de manera que cadascuna en particular hauria de demostrar per separat la seva vàlua en la construcció de la voluntat general.

El moment clau en què això va aparèixer en tota la seva cruesa va ser després de la segona votació, quan la mesa va comunicar els resultats. Els partidaris de l’opció del NO, guanyadora per molt poc, van aplaudir com havien fet anteriorment després de la primera votació, mentre els partidaris de l’opció del SI es van mantenir en silenci. Però aquesta segona vegada el silenci es va trencar, els crits d’independència van agafar força, però lluny de convertir-se en un crit unànime d’independència, les veus de l’altre sector és van alçar amb crits de «anticapitalistes» com a resposta als qui cridaven «independència». Finalment, en saber-se el resultat final d’empat del Sí i del No, els crits d’independència van ser seguits només per una part dels assistents, mentre apareixien alguns xiulets.

Davant d’aquests fets, és una necessitat que la gent de la CUP es plantegi seriosament la seva contribució a la voluntat general, ja que aquesta situació esdevé insostenible i, si es manté, resulta preferible avançar cap a un divorci d’ambdues hipòtesis, de manera que cadascuna pugui desenvolupar la seva força, la seva veritat i la seva contribució a la voluntat general.

El fracàs de la Cimera del clima de París i I. Kant

0

Respecte al canvi de model requerit per fer front al canvi climàtic, els Estats es troben en una estructura de relacions tipus dilema del presoner. Tots poden veure quin és l’interès col·lectiu, però el seu interès privat és contrari a aquest interès col·lectiu. En aquestes situacions, per poder assolir l’interès col·lectiu, es requereix l’establiment d’una autoritat amb prou poder per forçar els individus a escollir l’interès col·lectiu. A la cimera de París no s’ha establert aquest tipus d’autoritat legal amb poder sobre els Estats.

A més, si algun Estat compleix els compromisos, això representa espai pels altres per no complir-los, cosa que portarà el primer a repensar-se els seus esforços. El resultat esperable de la cimera de París és un increment general de les emissions, tal com ha passat respecte a totes les cimeres anteriors.

I no és ignorància, quan realment importa, per exemple en els acords de liberalització del comerç i de la inversió, s’estableixen mecanismes per sancionar els països que no respectin les regles establertes, no existeix encara res de semblant en termes de lluita contra les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Imaginem ara, un individu o un Estat, que fa aquesta mateixa anàlisi, però que és deixa inspirar o influenciar per la filosofia de I. Kant. Què ha de fer?.

Primer de tot, ja no hem plantejaré res més, si em considero a mi mateix i a l’ésser humà dins el grup de les màquines vivents, amb un comportament complex però no diferent qualitativament al de la caiguda d’una pedra per la llei de la gravetat. Si per contra em considero un individu lliure, aquesta llibertat es basa completament en la racionalitat en ella mateix, en la raó pura, i llavors aplicaré l’imperatiu categòric:

“actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal.” Fonamentació de la metafísica dels costums, cap. 2

En la societat no hi ha lleis naturals universals, com n’hi ha a la natura on la llei de la gravetat, per exemple, determina la existència de les coses. Tanmateix les lleis que establim per regular la societat han de ser lleis universals atenent a la raó, que tots hem d’obeir perquè estem dotats de raó, i que qualsevol dotat de raó -i guiat per ella- obeirà.

D’acord amb això, només puc voler que esdevingui llei universal la màxima: «deixa als teus fills i néts un planeta en iguals o millors condicions de com l’has trobat» ja que amb la màxima contraria, l’existència de la societat humana sobre el planeta esdevé impossible. Per tant, adoptaré una conducta sostenible, comptaré amb detall les meves emissions de CO2 i les reduiré fins als nivells que demanaria la màxima esmentada.

Que tràgic!!. Perquè això, hem dit, donarà l’oportunitat als amorals, a les màquines vivents, als altres Estats no basats en el dret, a augmentar els seus nivells de contaminació.

Però Kant continua: «el mal moral conté la característica, inseparable de la seva naturalesa, de contradir-se i destruir els seus propis propòsits». És a dir, que si el propòsit d’aquestes màquines vivents és la màxima felicitat (com a satisfacció dels desitjos), el resultat serà la seva desgràcia. Almenys jo, guiant-me per la raó pura, no procuro la meva desgracia.

Tota manera, la destrucció del planeta anirà endavant.

Però Kant continua: «a través de l’antagonisme dels homes sorgeix l’harmonia dels homes, fins i tot contra la seva voluntat» […] I aquí ve la qüestió essencial: «allò que el mecanisme de la naturalesa fa en relació al fi que la raó humana imposa com a deure» […] «i com la naturalesa subministra la garantia que allò que l’home hauria de fer segons les lleis de la llibertat, però que no fa, queda assegurat que ho farà». Segons Kant, no ho tenim tot perdut, la naturalesa, el bé, juga al nostre costat, cal saber veure i explicitar aquests mecanismes, en molt casos terribles, que podem esperar portaran els homes, malgrat ells, cap a la realització del bé col·lectiu.

 

 

 

Publicat dins de Ètica | Deixa un comentari

Un escenari injust.

0

Un dels orígens de la dialèctica hegeliana és I. Kant. Per Kant el mal moral conté la característica, inseparable de la seva naturalesa, de contradir-se i destruir els seus propis propòsits.

Concretament al seu llibre La pau perpètua proposa anomenar fórmula transcendental del dret públic (condició racional necessària sense la qual no pot existir) la següent proposició:

«Són injustes totes les accions que es refereixen al dret d’altres homes i els principis de les quals no suporten ser publicitats»

És a dir, si fent públic el principi que guia la meva acció, l’objectiu que perseguia amb l’acció resulta arruïnat perquè provoca indefectiblement l’oposició de tothom, aquest principi i l’acció que en deriva són injustos.

Suposem ara un grup polític, diguem-ne Q, que proposa a un altre grup polític, diguem-ne C, que mantingui la ferma oposició al candidat M fins després d’unes eleccions generals, ja que després ells s’abstindran i no caldrà ja votar a favor del candidat M perquè surti elegit, donat que llavors el candidat M podrà sortir escollit amb els vots del propi grup i no caldran eleccions anticipades.

És just per part del grup Q fer aquesta proposta?. Seria just per part del grup C acceptar aquesta proposta?.

Seria injust perquè si ara es fa pública aquesta proposta, provocaria l’oposició de tothom, pel tacticisme i la manca de credibilitat negociadora que manifestaria, i especialment del grup del candidat M que trencaria les negociacions amb C, i segurament llavors ni Q ni C es podrien abstenir, ni M acceptar al seva abstenció que no donaria cap suport sòlid i de confiança. Ens trobaríem, doncs, abocats a allò que es volia evitar, les eleccions anticipades.

Si apliquem la fórmula de Kant, resulta que fer aquesta proposta i actuar d’acord amb aquesta proposta és injust. I així comença la corrupció de la democràcia que porta els grups a derivar en simples empreses polítiques mogudes pels interessos de la pròpia empresa política: la injustícia ens porta a la llarga a l’autodestrucció.

 

Bondat i religió (2)

1

Sant Pau afirma que tots els homes necessiten el socors de Déu, ja que la Humanitat tota ha pecat. Tots els no creients estem sota condemnació. Els passos que han conduït a la caiguda són clars: una vegada vam conèixer Déu (Rom 1:19-20), però en no adorar-lo i servir-lo, les nostres ments es van enfosquir (Rom 1:21-22). La ceguesa espiritual ens va conduir a la idolatria – v. 23, i la idolatria ens va portar a la corrupció moral.

 

«La indignació divina es revela * des del cel contra tota la impietat i la injustícia dels homes * que ofeguen la veritat amb el seu obrar injust. * 19 Parlo dels qui coneixen allò que podem saber de Déu, perquè Déu mateix els ho ha fet conèixer. * 20 D’ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s’han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades. * Per això no tenen excusa, 21 ja que, tot i conèixer Déu, no l’han glorificat ni li han donat gràcies tal com es mereix. Ben al contrari, s’han refiat de raonaments inútils, i el seu cor insensat s’ha omplert de foscor. *
22 Presumint de savis, * s’han tornat necis, * 23 i han bescanviat la glòria del Déu immortal per imatges d’homes mortals, d’ocells, de quadrúpedes i de rèptils. * 24 Per això Déu ha permès que seguissin les seves pròpies passions * i els ha deixat a mercè de les impureses amb què profanen el seu propi cos.
25 Han bescanviat la veritat de Déu per la mentida, * venerant i adorant les criatures en lloc del Creador. Que ell sigui beneït pels segles. Amén! * 26 Per això Déu els ha deixat a mercè de passions vergonyoses. Les dones han canviat l’ús natural del sexe per un ús contra natura, 27 i igualment els homes, deixant la relació natural amb la dona, s’han encès de passió els uns pels altres i han comès actes infamants homes amb homes. * Realment, han rebut la recompensa que mereixia el seu error!
28 I encara, com que han refusat de reconèixer Déu, Déu els ha deixat a mercè d’uns criteris rebutjables, que els porten a fer allò que no és correcte: 29 s’han omplert de tota mena d’injustícia, dolenteria, avarícia i maldat; se’ls veu plens d’enveja, homicidis, baralles, enganys, malícia; són murmuradors, 30 calumniadors, enemics de Déu, insolents, orgullosos, vanitosos, llestos per a fer el mal, rebels als pares, 31 gent sense seny ni lleialtat, sense cor ni compassió. 32 Tots aquests coneixen bé el decret de Déu segons el qual els qui actuen així mereixen la mort; però no solament es comporten d’aquesta manera, sinó que encara aplaudeixen els qui fan com ells.». Sant Pau. Carta als Romans

 

Necessitem el socors diví, també ens ho indica sant Agustí, ja que el dany del pecat original fa absolutament necessària la gràcia divina per poder fer el bé i viure d’acord amb els manaments. Tots els humans no creients són necessàriament malvats.

Aquest tret de la pròpia maldat, i la de tothom, impossible de superar sense l’ajuda divina, més la revelació divina del bé, Bondat i religió (1), a través dels llibres inspirats o dictats per Déu fan que, per les dues grans religions monoteistes, els no creients estiguin condemnats, representin el mal i se situïn, per tant, en una categoria humana inferior respecte del bé. D’aquí, per no veure’s abduït pel mal, la por terrible d’aquest creient a perdre el suport diví i el sotmetiment, més o menys radical, a la voluntat divina. D’aquí el menysteniment, més o menys accentuat, de l’infidel inferior, necessàriament malvat, que no es sotmet a la voluntat divina que s’identifica amb el bé.

Qualsevol cosa que pugui posar en dubte aquesta visió de la realitat serà rebutjada amb força, fins el punt de desenvolupar trets psicòtics de construcció d’una segona (altra) realitat.

 

Bondat i religió (1)

1

Primer de tot, una acció direm que es bona perquè compleix una sèrie de condicions i no pas solament perquè algú l’estimi. Seguim Sòcrates:

«la cosa pia, ¿és estimada pels déus perquè és pia, o al contrari, és pia perquè és estimada pels déus? […]

I sembla, Eutifró, que en preguntar-te jo què és la pietat no vulguis aclarir-me la seva essència, sinó que t’acontentis parlant d’un accident que sofreix, que és d’ésser estimada per tots els déus; però no dius allò que és realment. No m’ho ocultis doncs, si et plau; comença de bell nou pel començament, i digues-me què és la pietat, bé sigui estimada pels déus o bé tingui alguna altra propietat accidental; car sobre això darrer no estarem en desacord. Digues-me, doncs, per favor, què és la pietat i què la impietat.» Eutifró, 10c-11c

Les religions tendeixen a reduir la qüestió de la bondat o maldat d’una acció al fet que Déu ho determina així i no desenvolupen, doncs, una reflexió sobre la bondat com a tal i esdevenen així molt ignorants sobre la bondat. Disposen d’uns llibres on figura quines accions són bones i quines dolentes, i es remeten sempre a aquests llibres. És com si en un llibre de física tinguéssim al solució de tots els problemes proposats al final del llibre i ens limitéssim a relacionar cada problema amb la seva solució que figura al final del llibre, però no desenvolupéssim la resolució del problema per ell mateix. ¿Diríem que aquesta persona sap física perquè sap la solució dels problemes proposats, quan és incapaç de resoldre cap problema? Crec que diríem que no sap física en absolut.

Difícilment una persona religiosa pot ser bona persona si no té idea de què és la bondat i es limita a seguir els dictats del seu Déu. Si vol un diàleg, hauria d’argumentar la bondat de l’acció a banda de les seves propietats accidentals, com que és estimada pels déus.

A més, limitar-se a seguir els dictats de Déu, comportarà debilitar la raó per manca d’exercici i això et convertirà en profund ignorant de tu mateix. I de resultes, en profund depenent de la figura de Déu, sense la qual aquest individu es trobarà en una total desorientació vital.

 

Una certa esquerra espanyolista i cosmopolita.

0

Vèiem en un apunt anterior que una part important del problema per guanyar suports a l’independentisme és l’espanyolisme realment existent dins la societat catalana. L’espanyolisme és el problema. Aquest espanyolisme que surt a les enquestes no és el mateix segons els sectors socials. Un d’aquests espanyolismes és el que va lligat a una certa pàtina d’internacionalisme que podríem anomenar cosmopolitisme, molt present entre certa gent que es considera d’esquerres.

Jugarem amb un model que tracta entre d’altres amb els Cosmopolites.

Suposarem uns individus que es distribueixen en ètnies o cultures diferents. Aquests individus quan es troben amb un altre individu poden: cooperar (C) o no-cooperar (N).

Això dóna quatre possibilitats en creuar les variables:

Cooperar amb els de la mateixa cultura

No-cooperar amb els de la mateixa cultura

Cooperar amb els de diferent cultura

No-cooperar amb els de diferent cultura

 

I d’aquí obtenim quatre estratègies possibles pels individus:

  1. Cooperar amb els de la mateixa cultura i No-cooperar amb els de diferent cultura (CN). En direm etnocèntrics
  2. Cooperar amb els de la mateixa cultura i Cooperar amb els de diferent cultura (CC). En direm altruistes
  3. No-cooperar amb els de la mateixa cultura i No-cooperar amb els de diferent cultura (NN). En direm egoistes
  4. No-cooperar amb els de la mateixa cultura i Cooperar amb els de la mateixa cultura (NC). En direm cosmopolites

Ara anem a estudiar els cosmopolites, aquells que cooperen amb individus d’altres cultures, però no amb la gent de la seva pròpia. La pregunta és en quines condicions aquesta estratègia s’imposa com a més profitosa pels individus, en quines condicions és l’estratègia guanyadora?.

Per fer-ho he adequat un model amb ordinador on s’enfronten aquestes estratègies. Podem anar donant valors a les variables que determinen el model i observar què passa.

Les variables bàsiques que he considerat són: El cost de donar (jo coopero), el guany de rebre (l’altre coopera) i el nombre de cultures o ètnies diferents.

He executat repetidament el programa i cal dir que anant provant i canviant valors, els cosmopolites sempre perdien i, per tant, no n’hi hauria d’haver … i no obstant en el món real n’hi ha.

Finalment he trobat la combinació que més els afavoreix: Primer, cal situar el cost-de-donar amb un valor més alt (0.06) que el guany-en-rebre (0.03), amb això altruistes i etnocèntrics queden derrotats i guanyen els egoistes i cosmopolites. Segon, cal reduir les ètnies-diferents a dues, amb això els cosmopolites sovint guanyen fins i tot els egoistes (en totes les simulacions intervé l’atzar).

Intentem interpretar el món dels cosmopolites: Són individus que els costa molt donar d’ells mateixos i que no valoren gaire tot el que els altres els poden donar. A més el seu món de relacions personals real és un món molt uniforme, en ell la diversitat queda reduïda a dos.

Podeu accedir al programa i experimentar aquí. Si allà feu corre la finestra, trobareu més informació sobre el programa al final de tot.

Acabar amb la corrupció requereix canviar l’entorn social

0

Ja vam parlar de la corrupció a El delicte fiscal en la Segona Restauració Borbònica. Tornarem a insistir-hi pels efectes que pot tenir en l’equilibri de forces dins el procés cap a la independència.

Hi ha qui enfoca la corrupció com una qüestió d’individus corruptes en unes circumstàncies constants. Eliminant els corruptes, sense tocar les circumstàncies, ja estaria arranjat. No és aquesta l’evidència empírica ni la posició de la sociologia. Més aviat hem de considerar que la tendència a la corrupció és constant en totes les societats i que el que varia són les circumstàncies, i que, per tant, són aquestes circumstàncies les que expliquen un grau més elevat o mes baix de corrupció.

Quines són aquestes circumstàncies?. Si, utilitzant el paradigma accionista, partim de l’anàlisi sociològica de la corrupció, trobem que cal considerar el conjunt de circumstàncies exteriors que precedeixen i envolten immediatament la realització de l’acte de corrupció, tals que fan que aquest acte resulti més o menys realitzable, més o menys profitós i més o menys arriscat.

Realitzable. Igual que el fet que si l’heroïnòman no troba droga en el mercat s’haurà de resignar a l’abstinència, i això ens mostra que hi ha d’haver l’oportunitat. Les polítiques neoliberals han creat les oportunitats a la corrupció, amb la concessió de la gestió dels serveis públics a empreses privades amb beneficis garantits. La relació d’amiguets entre els càrrecs que han d’adjudicar la concessió i els de l’empresa concessionària obre oportunitats a la corrupció. Concessions a porta tancada, amb difícil control real de la informació, obre oportunitats a la corrupció.

Profitós. Igual que si hi ha una forta demanda d’automòbils en el mercat dels cotxes robats, el seu preu pujarà i els lladres de cotxes esdevindran més actius. Bons negocis provocat per la forta demanda de contractes blindats (elits extractives) faran els corruptes més actius. Resulta clar també que si els policies fracassen a detenir els delinqüents i, quan aquests són jutjats, surten amb penes petites o indults, els corruptes esdevindran més actius. Hi ha un càlcul costos-beneficis que fa profitós el delicte, poca probabilitat de ser enxampat i, en tot cas, poca pena a complir.

Poc arriscat. La presència, l’exemple i l’ajuda dels col·legues contribueix a facilitar el delicte, només cal pensar en la delinqüència juvenil. Hi ha d’haver una organització social que faci que el delicte resulti poc arriscat. En aquest sentit han d’existir una sèrie de solucions típiques, solucions ja construïdes i provades en la seva eficàcia, una espècie d’aprenentatge de programes per delinquir.

Això és el que ens diu la sociologia en la seva anàlisi sobre la delinqüència com a fenomen social. Si realment es vol eliminar la corrupció, caldrà, doncs, eliminar aquestes circumstàncies exteriors que ens han portat a la corrupció; modificar el balanç entre avantatges i inconvenients, i construir-ne d’altres que la dificultin.

Ara per ara, però cal reconèixer que no són només uns individus aïllats, sinó tota una part d’una classe social i una part dels que detenen el poder polític els que es trobaven o es troben implicats en la corrupció.