Quan era jove, a la universitat, recordo discussions al bar de la facultat de ciències on defensava la independència de Catalunya per poder decidir, nosaltres com a país, com i quanta sobiranía cedíem a Europa, i que per aquest pas no ens calia un intermediari que ens maltractava i no ens volia entendre.
Han passat vint-i-cinc anys, i la cosa segueix gairebé igual. Gairebé. Per sort el clam independentista ha crescut i ara som molts els que volem un canvi total de les relacions amb l’Estat Espanyol. Amb l’estat, no amb aquesta cosa que no se sap ben bé que és que n’hi diuen Espanya.
Un dels arguments de la por és que si ens separem de l’estat Espanyol la Unió Europea ens farà fora com a empestats de l’edat mitjana. A l’hora de la veritat però ningú sap que passarà. Enlloc dels tractats es preveu com fer fora un territori de la Unió, enlloc es preveu com expulsar ciutadans europeus de la Unió…
Vull creure que finalment serà una decisió política dels diferents estats capdavanters de la Unió. Com s’han resolt els conflictes dins la UE des dels inicis. Potser per això el ministre Margallo fa trobades amb ambaixadors europeus, i la majoria d’estats guarden un discret silenci.
I si finalment ens fessin fora, que ens podria passar? Ser com Noruega? Com Suïssa? Com Liechenstein? Com Andorra? Com Islàndia? Aquesta possibilitat cada cop em fa menys por. La Unió que tenim no és la unió dels pobles europeus somniada, ni uns estats units d’Europa, és una suma d’estats que s’espien i vigilen entre ells i que recelen dels possibles avanços del veí..
Us deixo una versió simpàtica de l’himne d’Europa.
Diumenge 6 d’octubre de 2013
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!