Espai de Dissidència

En aquesta sequera informativa d’agost, una de les poques coses ressenyables és l’ofensiva mediàtica contra els controladors aeris. Fa alguns mesos el govern trencà el conveni que mantenia amb els treballadors i imposà unes condicions draconianes (que implicava ampliar la jornada i retallar el salari) en un gest que hagués estat delictiu si això hagués succeït en una empresa privada. Tanmateix, i en el context en què els empresaris-tipus-Díaz-Ferran salten d’alegria per haver imposat la seva agenda de reformes, bona part dels mitjans de comunicació (la majoria en mans de grans empreses, i per tant, poc afectes als drets dels treballadors) van començar una campanya en la qual s’atiava l’odi popular contra els controladors aeris i les seves organitzacions sindicals (per cert, uns sindicats el principal delicte dels quals és la seva independència).
Entremig l’àmplia contaminació informativa, el principal argument per desautoritzar aquells que eviten catàstrofes aèries era que eren uns “privilegiats”. Aquest adjectiu és un dels clàssics que s’utilitzen per carregar contra tots aquells treballadors que, només en teoria, tenen la feina assegurada (com si el dret al treball digne, i per tant, assegurat, no estigués contemplat a la Constitució). Es tractava així de posar la ciutadania (la majoria de la qual treballa o voldria fer-ho) contra uns treballadors, i així evitar parlar de les formes i continguts totalitàries del ministre Blanco).
“Privilegiat” és un mot que s’utilitza contra tot aquell treballador que està disposat a protestar contra una determinada injustícia i que empra el recurs de la vaga (dret, per cert, també recollit a la Constitució) com a mesura de pressió. Tanmateix, aquest és un recurs argumentatiu fals i inapropiat.
Si fem una lectura històrica, “privilegi” s’ha d’entendre com a dret d’un determinat col·lectiu a restar exempt de determinades obligacions fiscals o jurídiques. Així, la noblesa estava exempta de pagar impostos i contribucions, o de treballar, que sí havien de fer la majoria dels “vils” o “pagesos”. També tenien el dret a ésser jutjats per tribunals especials de nobles, de manera que si un aristòcrata matava un criat, resultava pràcticament impossible que el crim es castigués.
Existeixen privilegiats actualment? Sí. Es tracta de tots aquells que viuen una vida opulenta sense haver de treballar. Es tracta, per exemple, de rendistes, inversors, especuladors, o determinats empresaris i alts executius que cobren per posar el seu cul en la cadira d’un consell d’administració. Es tracta d’aquells que, a la pràctica, estan exempts de pagar impostos perquè l’estat els tolera les SICAV. Estan exempts d’ésser jutjats pels seus crims administratius, com es demostra amb Millet-Montull, o les atzagaiades no jutjades de Díaz-Ferran.
La revolució francesa es féu per acabar precisament amb aquest tipus de privilegis. Per acabar amb la insolència criminal dels poderosos. Encara que també per un objectiu revolucionari. Atès que l’estat estava en fallida tècnica, calia suprimir els privilegis fiscals de la noblesa i que paguessin els seus impostos com la resta de mortals.
És clar, que en una situació de dèficit important, sempre és més fàcil i rendible utilitzar el típic recurs del boc expiatori sota la forma dels pressumptes privilegis d’uns treballadors anomenats controladors aeris.
En una època en què bona part dels periodistes actuen com Maria Antonieta, no està de més rellegir alguns discursos de Robespierre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!