Les aigües turbulentes

Avui és 8 de març, un bon dia per recuperar una entrevista que Vilaweb va fer el 15 de febrer passat a Cristina Casol, la diputada de Junts que va haver de passar a ser “no adscrita” (el grup mixt del Parlament) com a resultat final d’un assumpte per un possible assetjament per raó de gènere. S’escau comentar-la justament avui, doncs.

La cosa venia de discrepàncies ideològiques i de disciplina de partit: Casol era una nouvinguda al món de la política i, com ella mateixa va explicar, li va sorprendre al principi i no va saber encaixar després els mètodes del dia a dia de la política, amb les seves dinàmiques de funcionament, amb un rerafons constant de baixeses i misèries. Un episodi concret de trencament de disciplina de vot (horresco referens en la partitocràcia que domina avui els parlamentarismes català i estatal), unit a l’adscripció de Casol al sector de Junts més allunyat de l’antiga Convergència (digueu-li Borrassista, esquerrà o com vulgueu), van determinar que la diputada del Segrià (però que viu a Bellpuig) fos ben aviat una peça a abatre, metafòricament parlant, per part del pinyol o nucli dur de Junts. En aquest panorama s’hi van barrejar, explica Casol, alguns episodis i comportaments que podrien tenir un biaix masclista, que s’han d’agafar amb pinces; primer, perquè respecte dels fets només sabem la versió d’ella mateixa, i per tant de part; i segon perquè inevitablement es fa difícil discernir el grau de masclisme o de persecució per raó de gènere que hi pugui haver rera un comentari, una relació personal, una conducta d’aïllament o encara més una (pressumpta) agressió psicològica.

Després d’alguns tràmits i gestions interns, tant a la Cambra catalana com al partit, la denúncia per assetjament masclista va quedar en no res i el pitjor és que Casol va acabar sent expulsada del grup parlamentari. Casol, en l’entrevista i en la defensa personal que ha fet del seu cas, argumenta que “hi ha hagu una persecució masclista perquè ideològicament penso de manera diferent”, és a dir entén que com que hi han hagut diferències estrictament polítiques, disfressa com “masclista” la persecució de què ha estat objecte. Ho defensa de manera poc convincent al meu entendre: “si jo hagués estat un home, no m’ho haurien fet” o “fer referència a la meva vestimenta o a la manera que tinc d’actuar, que a un home no els hi farien”, simples suposicions o, en tot cas, aquesta constant victimització que porta els col·lectius (parlem de gènere, però podriem parlar de races o d’altres condicions de les persones) a veure constants atacs pel fet de pertànyer-hi. Més enllà de les evidents situacions d’injustícia que es segueixin produint, es tracta d’una postura còmoda i em recorda una mica aquesta situació que s’ha fet realitat els darrers anys en el món de l’educació: els nens se saben sobreprotegits i poden fer el que vulguin perquè de cap manera se’ls castigarà una indisciplina, una desobediència o un mal resultat acadèmic; és molt còmode també, això.

¿Creu Casol que si hagués estat un home no l’haguessin acabat apartant? Dubto molt que el partit hagués actuat diferent, de manera que no crec que hi hagi un trasfons masclista en l’assumpte. Es tracta de dues qüestions diferents: les discrepàncies polítiques (que en part comparteixo) i les possibles actituds masclistes en el si del grup parlamentari (que, com queda dit, no puc jutjar per no conèixer-les de primera mà), diferents però que mai no es tenien que haver barrejat. Un funcionament més sa de la democràcia segurament no hauria expulsat una diputada d’un grup i en tot cas de cap manera ningú ho justificaria amb un assetjament per raó de gènere; un assetjament per raó de gènere que, en un funcionament més sa de la democràcia, s’hauria tractat i resolt amb més serietat i rigor de l’emprat en el cas Casol. Però bé, és el que hi ha.

En el Dia de la Dona Treballadora és un bon moment per recordar a les dones (i als homes) que no tot s’hi val en nom d’una causa tant justa com és el de la igualtat de gèneres precisament perquè se li pot tornar en contra. No tot és masclisme. No sempre és masclisme. Que la víctima d’una injustícia, d’una agressió o d’una situació simplement desagradable o fora de lloc sigui una dona no les torna, de manera automàtica, en específicament masclistes. Poden haver-hi, i de fet hi ha en molts casos, altres circumstàncies o motivacions de molt més pes. No vegem fantasmes quan són una altra cosa. No abusem dels conceptes. No els desnaturalitzem. La causa feminista, la causa de la igualtat d’homes i dones, es mereix més rigor del que sembla percebre’s les darreres dècades.

[Imatge: Vilaweb]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!