El PSOE és part del problema, i no ho vol ser de la solució. (presoners dels escenaris IV)

La Senyora Celaa menteix, o no sap de què parla. Si no és conscient de que és l’Estat que “elles governen” qui atia el foc del conflicte a Catalunya l’hi deu faltar un bull; i si n’és, és tan cínica com l’Iceta, l’Albiol, i l’Arrimades, o els jutges que retorcen “torticerament” la legislació per perjudicar els presos polítics (i això també té nom: Lawfare, no s’ho han inventat ells), quan insisteix en culpar les víctimes dels crims del seu Estat. Mentre ampara les passejades de bandes d’ultres exibint armes blanques i molt d’odi.

Cada vegada sembla més clar que la part intel·ligent del PSOE ja s’ha jubilat, o va abandonar el partit fa temps.

El problema és que la ingent maquinària de propaganda que els fa de coral i amplificador a aquesta banda de cínics rematats ha aconseguit estendre una psicosi de conflicte civil, i alhora han transformat una lluita pels drets polítics de totes en un fals joc de suma zero, a través del mateix mecanisme que ha impulsat la reacció masclista contra els avenços del feminisme: instal·lant la idea de que els drets de les dones resten d’uns suposats drets dels homes, com si el patriarcat no fos una llosa per totes.

De la mateixa manera, propaguen als quatre vents que l’autodeterminació els resta drets als que no són partidaris de la ruptura, i fins hi tot als habitants de la resta de la península, obviant que quan els drets no són compartits, deixen de ser drets per transformar-se en privilegis; cert que tant poca autodeterminació tenen ells com nosaltres, però el fet de pertànyer a la majoria, els dóna certs privilegis, com en el cas dels homes, i dones, que se senten còmodes amb el patriarcat.

No és defensable que les catalanes meresquem més drets que ningú pel fet de ser-ho, el que ens crema és que veiem alguns dels nostres drets permanentment conculcats, pel simple fet de ser catalanes, de no dissoldre’ns en la majoria com reclamava Unamuno, tants i altres.

Drets polítics, sí, i culturals també, sinó com s’entén que el castellà sigui oficial i estigui integrat a Catalunya i en canvi el català estigui prohibit de facto en alguns àmbits de l’administració, en el conjunt del territori espanyol, i fins hi tot porti problemes expressar-s’hi en alguns punts dels Països Catalans, per posar només un exemple.

En tot cas, el que posen en evidència les recents declaracions de Pedro Sánchez i altres elements del seu gabinet, és que són conscients que ni governen ni tenen cap autoritat; per més que s’esmercin a negar la realitat, no podran arreglar la imatge internacional que va deixar l’actuació de l’Estat contra el primer primer d’octubre; imatge que acabarà de retratar la venjança judicial contra la Generalitat i el Parlament, en la qual no estan disposats o no poden fer marxa enrere; tampoc negar la simbiosi de la màfia pròpia amb les estructures de l’Estat; ni corregir la destrossa que l’aplicació del 155 va causar amb la seva inestimable ajuda.

Ni cal dir que menys hi pot fer per evitar que la guerra dels clons entre els partits de l’extrem dret del tauler polític avanci permanentment per les espones dels discursos més autoritaris amb l’aplaudiment entusiàstic de la immensa majoria de mitjans de comunicació de difusió estatal.

Per això transpiren tanta desesperació les paraules del president espanyol a New York, o les de la ministra-portaveu intentant imitar els millors moments de la seva antecessora al càrrec. Saben que sense el suport dels independentistes no es menjaran els torrons a la moncloa, i alhora, que no tenen res a donar. Tenen molt mala peça al tauler.

Ens mereixem ser lliures. Almenys d’ells.

Joan-Arnal Boy

Aprenent de diletant

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *