El Xató Pica

El dilema del presoner és una d’aquelles situacions idealitzades proposades des de l’acadèmic àmbit de la “teoria dels jocs” per il·lustrar i mirar de preveure un procés de presa de decisions; la proposta situa dues persones, per separat, davant d’un xantatge policial que vol extreure’n una confessió, a ambdues els prometen lliurar-se de la pena culpant a l’altre, amb l’objectiu que s’acusin, condemnant-se, mútuament; si es mantenen en silenci potser no hi ha cas i el jutge les deixa en llibertat, o se’n surten amb una condemna mínima, però, estan incomunicades, no poden saber quina ha estat la decisió de l’altre; en aquesta tessitura s’assumeix que s’acaben acusant entre elles, i pagant la pena màxima. No deixa de ser un “joc de trolley”. Amb aquest plantejament es va fer un concurs força entretingut fa uns anys a Tv3, que es deia “sis a traïció”.

Simplificant-ho molt, el que planteja l’actual situació política és un escenari semblant, amb l’afegit que per alguns la presó no és cap plantejament teòric, sinó la circumstancia real.

El galàctic govern Sanchista, no sols persisteix en la repressió judicial dels independentistes, sinó que cínicament també protegeix les derives extremes d’energúmens amb sou públic, tot mantenint viva l’amenaça de la violència i l’esforçada necropolítica* que l’hi van llaurant per l’extrem dret PP i C’s, la vella recepta de l’anticatalanisme com a estratègia per garantir la unitat de l’Estat.

Del discurs d’aquests dos no cal ni parlar-ne, més enllà de que, contradient allò que cantava Serrat, han posat remei a la realitat, gormands de fets alternatius, però ni en això són originals, Chuck Norris ja va guanyar al Vietnam ell sol als vuitanta. Això sí, ara en diuen “Fake”, que queda millor a “l’insta”.

Mentrestant qualsevol noció de mínim comú denominador de justícia s’esfuma i esdevé una autèntica quimera quan, la mateixa fiscalia que amenaça els mossos (sic) per identificar gent que es prepara al carrer per una guerra, manté l’anterior govern català a la presó i l’exili, amb l’excusa d’una violència inventada que només desitgen ells.

D’aquesta anti-ètica Orwell en deia “dobleparlar” i “doblepensar”, en un impagable article que profèticament titulava “descubriendo el pastel espanyol” de 1937. I posteriorment ho feu servir com a base de la neollengua totalitaria de la seva novela 1984.

I crec que era Tucídides que deia que ningú que cregui que pot treure un guany d’una guerra evitarà d’anar-hi.

No hi han renunciat, la venjança de la judicatura, els comandos “de pràctiques” paramilitars amb el seu joc de rol en viu de “la guerra dels llaços” i les demés provocacions constants en són la prova, volen sang per tenir l’excusa definitiva per aplicar obertament l’esquema del tristament famós “Plan ZEN” (Zona Euskadi Norte), però aquesta vegada a Catalunya.

Montserrat Tura, entre altres, insisteix molt en que el tracte penal que es dona als considerats criminals dona la mida del grau de civilització d’una societat, a Arnaldo Otegi la “feina” d’acabar amb ETA l’hi van pagar amb més de 8 anys de presó.

El canvi de govern a l’Estat es va sustentar en una vaga promesa que tot això canviaria, almenys en part, però s’ha limitat a portar els presos polítics a Catalunya, reblant el clau de la humiliació, ara son presos sota custòdia del govern que els ha substituït a la Generalitat, en compliment de les ordres desproporcionades la justícia espanyola.

La jugada, falsament humanitària, busca normalitzar la repressió, mantenir les amenaces per desmobilitzar socialment l’independentisme i portar fins al final la suspensió de l’autogovern sotmetent les institucions i la política catalana dins els magres marges d’acció d’una legalitat esborradora.

No han entès res, si s’entesten en igualar la Generalitat amb el govern d’una autonomia o reduir la cultura catalana a una expressió d’espanyolitat, o de pur regionalisme com ho pot ser el llançament de cabres des d’un campanar. Però sobretot si es pensen que la gent no té memòria i tenen la barra de demanar que oblidem els presos, l’exili, les agredides, i assistim contentes a les expressions públiques d’odi i catalanofòbia que fa anys que són moda i provablement fan la funció, entre altres, de substitutius de la xenofòbia al pobre estranger més comú d’altres societats… més “doblepensar”.

Els representants polítics independentistes es troben en un escenari sense solució bona, les alternatives aparents són, sostenir un govern que manté les polítiques de l’extrema dreta catalanòfoba però depèn dels vots independentistes o deixar-lo caure, amb el risc que torni l’extrema dreta catalanòfoba a encapçalar el govern, o en tot cas els que hi ha ara, que tampoc semblen entendre res. Sense perdre de vista que, quan es tracta de segons què, entre ells ho tenen clar: l’enemic som nosaltres.

Ben pensat, més que un dilema del presoner estem en un escenari en el que veiem un tramvia sense frens i no és realment a les nostres mans decidir a quina andana plena de gent anirà a petar, exactament la perspectiva que ens va dur a sortir al carrer a plantejar una alternativa possible.

Ara sabem que no només no ens deixaran arreglar-ho, sinó que qualsevol excusa serà feta servir en contra nostra… hauríem d’anar pensant en saltar del tren i buscar altres vies; ens mereixem ser lliures (almenys d’ells).

Joan-Arnal Boy Martínez

Estudiant per diletant. UPF

*necropolítica: política que busca provocar mort.