A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

ZORAN MUSIC a la Pedrera: de la foscor a la llum

Sense categoria

L’obra de Zoran Music torna a encarar-nos amb els episodis més terribles i els àmbits de gran devastació -però també d’ascensió al paradís- del segle passat. Els seus continguts ens estremeixen, i la seva qualitat resulta subjugant. De Dachau a Venècia -que podeu veure fins al 18 de maig a la Pedrera- és com la recerca de la llum a partir de la pesantor de la tenebra. Una de les millors exposicions que he vist els darrers temps, d’un artista que aquí sembla que encara és tot un descobriment.
La primera que me’n va parlar va ser la Isabel, i la Pia va insistir-hi. Com que les dues són ben properes a l’art -l’una, des de la pràctica; l’altra, des de l’estudi-, no vaig tenir dubte de fer cas de la recomanació, i encara més si vaig veient que de les successives mostres que organitza la Fundació Caixa Catalunya no n’acostumo a sortir defraudat pràcticament mai.

Zoran Music, nascut el 1909 a Gorizia -població de l’antic territori austrohongarès, avui enclavada a Itàlia-, establí les primeres connexions artístiques en contacte amb dos grans referents culturals europeus com són Viena i Praga. Estudià després a Zagreb i anà posteriorment a Madrid atret per dos grans mestres com El Greco i Goya. També residí durant un temps a Barcelona fins que, en esclatar la Guerra Civil, es traslladà a la regió balcànica de Dalmàcia -on participà en les seves primeres exposicions col·lectives- i finalment a Venècia, fins que fou deportat al camp de concentració de Dachau, prop de Munic. 

Allí dibuixà clandestinament la terrorífica realitat que l’envoltava i que tan bé expressen, sobretot, els apilaments de cadàvers. Són apunts que, a partir del 1970 i mitjançant la invocació de la memòria -quan l’artista ja havia tornat a Venècia i s’havia instal·lat a París-, inspiraren un dels cicles de Music més coneguts: l’intitulat, significativament, No som els últims. A la Pedrera podreu admirar-ne algunes peces significatives, que us faran patir relativament -és còmode veure imatges d’un camp de concentració des del pis principal d’un dels dos grans monuments gaudinians del passeig de Gràcia, amb prou cal·lefacció si fa fred-, alhora que posen al vostre abast els cims més ominosos de l’horror humà.

El contrapunt a tanta barbàrie són les pintures i dibuixos d’ambient venecià, resolts, com les obres anteriors, amb una tècnica molt depurada. La llum no hi és nítida, ja que les aproximacions a Venècia són fetes, sovint, des de l’opacitat, però assoleixen la superació de la foscor i la distància de la crueltat dels paisatges de la mort. Aquestes peces precedeixen les últimes grans sèries del pintor -mort a la ciutat dels canals ara fa tres anys-, que tenen com a protagonista la figura humana, inclosos els Autoretrats o els retrats amb l’esposa, la pintora veneciana Ida Barbarigo.

El poder creatiu de Zoran Music -una gran descoberta entre nosaltres, insisteixo, i crec que això ho pot compartir qui hagi visitat o visiti la mostra- es complementa amb els seus escrits i amb fragments del llibre-entrevista amb el creador, a càrrec de Jean Clair i Michael Peppiat. Com que el primer dia que vaig veure les obres no portava paper i llapis -i les expos de la Pedrera ja deveu saber que són de franc, diguem-ho tot-, vaig tornar-hi una altra vegada per tal de repassar les peces en conjunt però, sobretot, per anotar uns quants textos.

Sobre Dachau:

“La meva experiència de la mort havia transformat la meva experiència de la vida. Només m’interessaven les imatges si estaven reduïdes a la seva essència”.

“Jo no sabia que tornaria a pintar cadàvers. És un tema que ressorgeix quan tots els altres temes han esdevingut impossibles. Quan ja no puc pintar les coses que m’agraden de la vida”. 

Sobre el sentit de l’art:

“Solament em necessito a mi mateix. El dibuix és el lloc de les meves meditacions, de la meva soledat. Quan dibuixo, escric de manera inconscient les meves memòries”. 

I la citació lapidària:

“Tota la meva pintura ha girat entorn d’un únic tema: el del paisatge desèrtic que és la vida”. 

Pintar a l’entorn de l’Holocaust deu suposar una experiència trasbalsadora, però l’esclat de la vida torna, finalment, a imposar-se. Venècia n’és la metàfora, en aquest cas, i Zoran Music, un gran mèdium. Aneu a l’encontre de la seva obra i ja m’ho sabreu dir.

   

  1. Resulta molt engrescador en Zoran Music i llúcida a frase: “Pintar cadàveres quan els altres temes han esdevingut impossibles, quan no es poden pintar (dir) les coses que agraden de la vida” Bona nit

  2. Hola, Joan,
    No tan sols acabo de veure amb molta emoció l’exposició d’en Music sinó que he estat buscant informació sobre ell. Em sembla brutal. Poca gent ha aconseguit transformar la terrible experiència dels camps en ART, ja que molts no han traspassat el límit del documental (ben necessari, d’altra banda). Feia temps que l’obra d’un artista plàstic no em posava els pèls de punta.
    No tan sols m’emociona el fet artístic en sí -l’obra- sinó que també intueixo una sortida digníssima de l’estancament “esteticista” de l’art. L’art és compromís i sofriment, com cal.

Respon a Victòria Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.