A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Voldria arribar als 100 ANYS i escapar-me per la finestra, però…

Un cop enllestida la seva lectura, no m’estranya gens el gran èxit internacional assolit per aquesta novel·la del suec Jonas Jonasson, editada originalment l’any 2009. Com es diu certerament en una frase que La Campana destaca en la contraportada, ens trobem en “Un viatge delirant per la història del segle XX que fa petar de riure”

I sí, molt ens fan riure i ens entretenen les aventures de l’Allan Karlsson, però també ens submergeixen, d’una manera plaent, en la deriva d’un temps que jo sempre sento com “el meu segle”… tot i que intenti discórrer amb dignitat pel XXI.

Les meves filles m’havien regalat aquesta obra del periodista i escriptor suec, també autor d’una altra novel·la traduïda igualment al català, L’analfabeta que va salvar un país. Llegir-la constituïa, doncs -a part de l’oportunitat d’endinsar-me en les literatures nòrdiques, tant de moda als darrers anys-, un cert imperatiu moral… I l’experiència -portada també al cinema- ha valgut, certament, la pena.  Vegeu-ne el tràiler:

La curiosa trama policíaca que formen les aventures i desventures de l’Allan i alguns amics seus -elefanta inclosa- té gràcia. Però la vàlua de la novel·la rau, sobretot, en la centenària trajectòria del murri Karlsson, un suec expert en explosius al qual la política no l’interessa gens, però que tindrà l’ocasió de tractar, com qui no fa la cosa, mites del temps d’ahir com l’emblemàtic Winston Churchill

L’arriscat Harry S. Truman

El bàrbar Ióssif Stalin

L’imperial Mao Zedong

El convuls Charles De Gaulle

…i d’altres, un tal -i sinistregeneralísimo Franco inclòs. Tot plegat, com una paròdia interessant i ben divertida d’una època de penalitats que derivaria progressivament en un benestar relatiu que, si ara no s’ha estroncat del tot, sí que ha derivat en la incertesa d’aquests temps líquids. La qual cosa, al nostre suec -sempre a punt de prendre una copeta d’aiguardent-, potser li semblaria excelsa. O potser no…

La lectura d’aquesta obra ha coincidit lleument, en temps de vacances, amb la visita ocasional a una residència per a persones grans, inaugurada fa pocs anys en un plaent entorn de poble. El que ara us descric no ho podria dir, certament, de totes les internades i tots els internats, però a les modèliques instal·lacions hi vaig descobrir més d’un símptoma de definitiva decadència i de lògics patiments, i hi vaig veure alguna escena que, per poc sensible que siguis, t’impressiona, i molt!

Per això m’he decidit a fer -un cop em jubili- l’anomenat testament vital    http://www.eutanasia.ws/documentos/Testamento_vital/TV%20CATAL%C3%80%202010.pdf. I és que no vull, en la mesura del possible, patir més del compte, ni tampoc fer patir massa el meu entorn immediat. Voldria arribar -sí!- als 100 anys, i fins i tot, si s’escaigués, escapar-me per la finestra, però…

…deixem-ho així, per ara. I ja veurem fins on seré capaç d’arribar en el temps de descompte que, generalment -però no sempre- la vida ens atorga.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.