A la brasa i al caliu

No sé si dins del Sistema Solar -o d’un altre sistema, o d’una altra galàxia- teniu el vostre. Jo sí: el meu planeta, des de fa mil·lennis, és Júpiter. Potser pel nom, que m’atreu decididament -ah!, la fascinació pels noms, pels sons…-; potser per una altra debilitat que sento també des de sempre: la del món de l’antiga Roma, on Júpiter -el Zeus grec- era el pare dels déus de la mitologia…

És el planeta més gran del nostre Sistema i el cinquè per la seva distància al Sol. El seu diàmetre fa 11 vegades el de la Terra, i la seva òrbita se situa a 750 milions de quilòmetres -com qui diu a la cantonada- de l’ astre rei, entre les òrbites de Mart i Saturn.

La seva característica més destacable és la Gran Taca Vermella, un enorme anticicló situat en les latituds tropicals del seu hemisferi sud. L’altre dia vaig anar-hi a fer una excursió…

Més singularitats: és el planeta amb el nombre més gran de satèl·lits coneguts, un total de 63. Però n’hi ha 4 que destaquen, els anomenats galileians, perquè els va descobrir aquell geni de Pisa -perseguit pel Papat i la Inquisició- que es deia Galileo Galilei… Són Ió, Europa, Ganimedes i Cal·listo.

Com que Europa ja me’l conec -i força, darrerament vaig visitar un subsatèl·lit on hi mana la deessa Merkel-, aquest cop em vaig decidir per anar a Ganimedes. La resta els deixarem per a una altra excursió…

Generalment, Júpiter és el quart objecte dels que més brillen al cel que contemplem des del terrat casa, el camp o algun pujol. Va després del Sol, de la Lluna i de Venus. Tot i que -quines coses que tenen els astres!- Mart és més brillant que Júpiter, i el meu astre, més brillant que Venus. 

I és que no es pot comprendre el sistema solar sense comprendre abans Júpiter. El Sol representa el 99,8% de la massa de tot aquest sistema, i Júpiter, que té el doble de massa que tots els altres planetes junts,  representa gairebé tota la resta. Sapigueu doncs, humans, que la seva gravetat ho afecta tot: des de la posició del cinturó d’asteroides, fins a les òrbites dels altres planetes nostrats…

En fi, tornem a la Terra. I anem de nou a Europa; concretament, a Catalunya, nació mil·lenària situada en el marc d’uns arriscats Països Catalans i captiva -encara- d’un Estat arrogant dit Espanya. Entrem a Barcelona, la seva inquieta capital, i tirem cap al renovat barri del Poblenou…

Hi trobarem una de les entitats històriques del futbol català: el Club Esportiu Júpiter  http://cejupiter.cat/. Fundat el 1909, el seu primer equip milita a la Primera Catalana. Admeto que no n’he anat a veure cap partit, però potser ho hauré de fer aviat.

Per coherència, però també perquè m’agrada el futbol, i no sempre cal seguir el Barça. Però abans, me’n vaig a donar una altra volta pel planeta Júpiter. La nau surt de l’aeroport de Sabadell,  d’aquí a una horeta.

Algú em vol acompanyar? Encara queda alguna plaça…