A la brasa i al caliu

Si us decidiu, haurà de ser d’aquí a un any. Amb la meva dona vam fer-ho, per primer cop, el cap de setmana darrer. Ja tocava, doncs, participar en la XXXI edició d’una festa per la llibertat dels pobles i l’amistat occitano-catalana que té lloc cada primer diumenge d’agost en l’entorn magnífic del port de Salau, que comunica el Pallars amb l’Arieja…

Organitzada conjuntament pel CAOC i per l’associació ASPIC , de la vila occitana de Salau, es tracta d’una trobada de germanor que té sentit com a símbol d’una Europa tan il·lusòria com desitjable, on llengües i cultures convisquessin en harmonia, i on la configuració dels Estats només fos determinada per la lliure determinació dels seus pobles. Somiar truites, direu? Segurament, però això no fa cap mal, ans al contrari…

Occitània, com sabreu, és un ampli espai a cavall entre tres estats: el francès, l’italià -al sector alpí també conegut com Arpitània– i l’espanyol -per la Val d’Aran. Políticament, doncs, gens articulada; culturalment, prou minoritzada, i lingüísticament, en situació precària. I malgrat tot… existeix encara una consciència occitana i occitanista que malda  per tenir el seu lloc -ni que sigui sobretot patrimonial– en aquesta Europa de matriu democràtica que ha estat, històricament, constructora de drets, però que no sempre els impulsa ni els reconeix prou.

Institucions com l’Institut d’Estudis Occitans http://www.ieo-oc.org/  o, a nivell més polític, el Partit Occitan http://partitoccitan.org/ incideixin destacadament en aquest impuls. Com també ho fan les entitats i institucions de l’Aran vinculades al foment de la modalitat aranesa de l’occità. O, des de Catalunya, el Cercle d’Agermanament Occitano-Català, habitualment conegut per les sigles CAOC, que també corresponen al Comitat d’Afrairament Occitano-Catalan en la versió en la llengua d’oc, que vol dir -fixeu-vos-hi!- la llengua del sí.

Una llengua i una cultura minoritzades, sí, però no pas mortes. En són bons exemples dues eines adaptades als usos moderns. El digital Jornalet https://www.jornalet.com/, promogut des de Catalunya ja fa cinc anys i amb col·laboradors de tota l’àrea occitana,  o Lo Pichòt Comtadin   https://lopichotcomtadin.wordpress.com/,  una altra publicació digital impulsada més recentment des de la Provença.  Tot i així, a l’occitanisme també s’hi constata actualment una certa crisi, que s’afegeix a les moltes crisis que campen arreu… 

El CAOC  http://caoc.cat/, creat l’any 1977 sota l’impuls de personalitats com els desapareguts Josep M. Batista i Roca i Enric Garriga Trullols, i també Joan Amorós i Pla, promou habitualment des de Barcelona cursos d’ensenyament de l’occità i realitza un seguit d’activitats per al millor coneixement, entre nosaltres, de la cultura veïna.

Entre aquestes activitats figura destacadament la Dictada Occitana, organitzada cada mes de gener amb el suport de la nostra Direcció General de Política Lingüística, i que se celebra simultàniament a diverses localitats de l’espai català i occità. I també la pujada anual, cada primer diumenge d’agost, al port de Salau, situat al capdamunt del Pallars com a pas natural de comunicació, als Pirineus, amb la veïna comarca de l’Arieja, al departament francès que té Foix com a capital, a més  de singular població històrica de l’antic país de Foix.

Històricament, això ha volgut dir guerres, repressions, contraban… Però posem-nos més excursionistes i diguem que les vistes panoràmiques del port són, veritablement, magnífiques. I no és gens difícil de pujar-hi, sobretot si partiu des de l’aparcament del pont de la Perosa i aneu fent, per una pista força suau, unes tres hores de camí. Que també poden ser dues si us hi enfileu des del refugi del Fornet, però aleshores l’ascensió ja té més mèrit i -sobretot en el meu cas- no es tractava de forçar -i per tant de patir- més del compte. Sigui com sigui, n’estic satisfet: les hores de gimnàs dels darrers anys al barri barceloní de Les Corts hauran valgut la pena… 

Un cop a dalt -des de Salau, a la vessant occitana del port, també hi pugen els occitanistes, que sovint parlen entre ells en francès-, poden arribar a confluir-hi, com enguany, unes 600 persones, en una trobada a 2.100 metres d’altitud. Cap a migdia, s’hissen les banderes catalana i occitana -amb el lògic afegit d’estelades-, hi ha diversos parlaments -de to festiu, però també reivindicatiu, i encara més pels presos polítics i els exiliats-, es comparteixen menges i begudes tradicionals dels dos costats del Pirineu… O s’interpreten cançons com les del Grup Arredalh http://arredalh.wixsite.com/groupe per tal de donar, encara, més alegria…

Si us hi animeu de cara a l’any que ve, podeu fer-ho mitjançant el CAOC i tindreu la tarda del dissabte anterior per allotjar-vos a la bonica vila d’Esterri d’Àneu i realitzar-hi un seguit d’activitats culturals i festives. És l’opció que us aconsello, sigueu o no socis de l’entitat, tot i que també, òbviament, pugueu pujar al port de Salau per lliure… Si em feu cas, directius de l’entitat com la Núria, la Laia o l’Arnau, per exemple, us atendran, amb amabilitat i eficàcia.

Soci del CAOC gairebé des que existeix, ja fa més de 40 anys, no em va costar massa arribar a l’occitanisme des del meu catalanisme. Tot és una qüestió de drets lingüístics, drets culturals, drets nacionals, drets democràtics… És una llàstima, tanmateix, que el món continuï funcionant, gairebé exclusivament, per raons d’interès econòmic i de coacció estatal, que vol dir política, militar i també econòmica, no cal dir…

Una llàstima… però també cal ser realistes i prendre’n bona nota. Sense deixar de lamentar, una i altra vegada, com va el món!