A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Un “TALP” anarquista a la TERRASSA de postguerra

Sense categoria
Darrerament s’ha parlat dels anomenats emboscats arran d’un reportatge televisiu. Eren nois que es van amagar per les masies i els boscos del Solsonès i de les comarques veïnes per no haver d’anar a la guerra amb l’exèrcit republicà. Potser eren més o menys franquistes, però també persones de poques conviccions col·lectives i amb ganes, sobretot, de salvar la pell…

Durant la llarga postguerra, va haver-hi emboscats d’una altra mena, i no necessàriament en amagatalls arboris. Jesús Torbado i Manuel Leguineche en van fer una bona investigació al llibre Los Topos (1977). Hi reportaven casos d’antifranquistes que van viure amagats durant anys o tan sols alguns mesos, però sembla que no es van assabentar en concret -ni d’aquest, ni de cap altre cas català- del de l’anarquista Giordano Moya, de qui jo vaig ser amic i entrevistaria un any més tard, el 78.

Giordano Moya Escayola va néixer el 1913 a Terrassa. La majoria dels seus amics de joventut militarien al POUM, però ell -educat des de petit en un ambient de rebel·lia contra l’Estat- va optar decididament per l’anarquisme, en el corrent no violent.

En esclatar la Guerra Civil, refusa el pacifisme i es vincula a la CNT i a la FAI. Marxa al front, i s’hi estarà fins després dels mítics Fets de Maig. El seu batalló, el 119 de la divisió Durruti, es rebel·la i fan presoners i processen els seus components. Amb una paradoxa amarga però -atès el caos de l’època- no tan estranya: “Ens van detenir els anarquistes mateixos”.

Ho lamentava en l’entrevista que vaig fer-li per a la històrica revista de Terrassa Al Vent, i que després seria incorporada al meu llibre Terrassencs/Terrassenques (1982). Però el cas és que aconseguí escapar-se del barracot-presó i començà una vida de talp, amagat a casa els darrers temps de la guerra, “tancat a les golfes i dedicant-me a llegir”

Quan el desastre va acabar i en començà un altre de gairebé quatre dècades, “vaig sortir uns quants dies a veure què passava. Aquí a Terrassa hi havia molts italians. Quan vaig anar a l’Ajuntament a presentar-me -perquè t’havies de presentar- hi havia una llarga cua. I vaig pensar: “Ja m’ho rumiaré”… i no em vaig presentar”.

El Giordano -nom que li havien posat en homenatge al mític pensador rebel del segle XVI Giordano Bruno- havia format part del Comitè d’Indústria local en representació de la CNT i, òbviament, tenia por que li toqués el rebre… Així que decidí continuar amagat… i es passà set anys més a les golfes de casa. Durant aquest temps, “vaig dedicar-me, fonamentalment, a la lectura i a l’estudi: matemàtiques, física, química, història… (…) Al costat de les golfes hi havia un terrat, i allí prenia banys de sol i hi feia diàriament gimnàstica. Durant les nits, per mitjà d’una ràdio de galena, escoltava música simfònica”. 

En dues ocasions el van venir a buscar, però s’amagava “en una trampeta que dóna a una cavitat que hi havia sota la teulada”.  He estat a les golfes, he pujat el terrat, he vist la trampeta… l’entrada de la qual dissimulaven uns galliners plens de gallines, perquè la família d’en Moya -que vivia ben a prop de la casa on jo, físicament, vaig néixer- tenia una granja avícola situada en un àmbit modestament urbà.

Com de tantes coses, ha passat força temps. Giordano Moya va restar amagat fins després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, i durant anys portaria una vida discreta i força indocumentada. Després destacaria com a activista de l’esperanto, i jo el coneixeria quan tots dos vam pertànyer al PSC-Reagrupament de Josep Pallach. El 1981 va publicar les interessants reflexions contingudes a L’aventura humana

Va morir el 2009, i he volgut recordar-lo ara -tot i que sigui un cas de signe ben distint- a partir de la irrupció mediàtica dels emboscatsI és que amagar-se és cosa de covards… o de valents, segons com es miri. Perquè és arriscat, poc o molt. I dur. I avorrit, segur… fins i tot si ho endolceix la cultura.  

Els emboscats, per cert, tenen dedicat un monument a la ciutat de Solsona que és ben poqueta cosa, tal com la meva dona i jo hem tingut ocasió de comprovar fa pocs dies. El tardofranquisme intentà, com podia esperar-se, fer-se’ls seus… i potser, ben bé, no ho eren.        
   


      

  1. Lllegint l’entrevista a Girdano que li vas fer a terrassencs i terrassenques..un llibre apassionant per les diverses històries personals i q vaig poder conprar a Reread de Terrassa..ara trobo aquest article i espero poder llegir aviat el llibre de memòries de Giordano

    1. Alfred,

      Moltes gràcies per llegir amb complaença un llibre que vaig publicar… el 1982!! Entenc que ets, com jo, de Terrassa, o que hi tens relació. L’egarenc Giordano Moya era tot un personatge, un home experimentat per les difícils circumstàncies que va poder viure i una de les persones veritablement singulars que he pogut conèixer. M’agrada que me l’hagis retornat ara a la memòria…

      I gràcies per participar al bloc!

    2. Sempre penso que desconeixem l’entorn i les persones i aquesta feina que vas fer ajuda a entendre Terrassa, on visc parcialment

    1. Sí, al meu llibre “Terrassencs/Terrassenques”, publicat a Terrassa l’any 1982 per la Xarxa de Biblioteques Soler i Palet.

      Suposo que el trobarà a la Biblioteca Central de Terrassa.

      Moltes gràcies pel seu interès.

      Ben cordialment,

      Joan Alcaraz

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.