A la brasa i al caliu

Sóc cafeter, què voleu que hi faci, i gairebé diria que cada cop més. Sense -com a mínim- un cafè al dia, jo no seria feliç. M’agrada, aquesta beguda estimulant, sense cap complement, però he admetre que m’he anat avesant a fórmules innovadores i una mica més sofisticades. O sigui, més enllà dels clàssics cafè amb llet, tallat… 

Però el cafè, ja ho sabeu, és més que una tassa, o dues… Dóna lloc a tot un espai de convivència, de civilització. I suposa encara més incitacions, bàsicament culturals.

I sí, el te també m’agrada, per exemple. Però no és el cafè, ni la seva varietat, tot i que també sigui ben divers…

Però la diversitat del cafè s’estén, per començar, al cafè amb gel: poques coses són millors per a les xafogors de l’estiu…

O al capuccino, ara ja totalment introduït entre nosaltres. Amb el seu format més usual, però també n’hi ha variants fredes…

O al shakerato. Tot descobrint-lo, em vaig sentir del tot príncep fa pocs anys a la Piazza del Campo de Siena. Ja fa temps, a Barcelona, me’l serveix el Jorge, un argentí empàtic, amable i culte…

O al macchiato. El Jorge també sap fer-lo, clar…

O a l’americà: la seva textura aigualida, el seu sabor segons com amarg, segons com xocolater…

O al vienès…

O al cafè a la vainilla (amb una bola de gelat ad hoc)…

O a…

Fins i tot, recentment vaig fer una descoberta que em va deixar atònit: el cafè en estat natural, o sigui, sense torrar. Mai a la vida no ho hagués dit. És un gra de color oliva clara. El gust és diferent. El color del cafè és un altre, i també el sabor. En el fons, sembla una mena de te. Va ser una sorpresa, perquè sempre havia pensat que el color i el sabor habituals del cafè eren els naturals. Digueu-me ignorant…

Això sí, sempre en gra. Aquesta és una de les coses en les que habitualment ens hem posat d’acord la meva dona i jo. I és que, per a assaborir-lo plenament, el cafè -ben torrat, sí- s’ha de comprar en gra i anar-lo molent en quantitats relativament petites.

I us confesso que, de tant en tant, em dóna per rosegar alguns dels grans. Segur que les meves dents no ho agraeixen, tot i que el torró d’Alacant, posem per cas, sigui més dur…

Però el cafè no és tan sols una beguda, sinó que conforma tot un ambient de convivència i ha donat nom, per això mateix, a preuats, i també més corrents, espais de civilització.

Així, sobretot a partir del segle XIX, els cafès es van convertir -singularment a Europa, però també a d’altres entorns culturals– en l’autèntica pàtria dels habitants de les ciutats i també dels pobles. Van ser la seva llar, un refugi, fins i tot asil nocturn… I un lloc progressiu d’igualtat, on les classes s’anaven diluint, i l’accés progressiu de les dones ho feia tot encara més democràtic.

Els cafès també constituïen, per a molts escriptors i artistes sense recursos, caus de creativitat i refugis contra els rigors de l’existència quotidiana. Ara hi ha els portàtils, però, quan no n’hi havia, ¿quantes obres literàries, dibuixos o esbossos de quadres van ser concebuts a mà a l’entorn de tasses fumejants?

En aquells espais es forjava la il·lusió d’una vida més brillant i més lliure, a semblança dels ambients vienesos o parisencs. A Barcelona n’hi ha hagut o hi ha exemples reeixits, com també a d’altres ciutats i viles catalanes.

Al Cap i Casal, concretament, el meu cafè predilecte és el Vienès de l’Hotel Casa Fuster. Un espai elegant, sumptuós, amplíssim, formidable… M’hi deixo caure de tant en tant, acompanyat o, sovint, ben sol. S’hi està tan bé! Fins i tot amb la meva dona hi hem arribat a sentir alguna sessió de jazz…

Josep Selva, blocaire de Vilaweb amb qui ens hem trobat algunes vegades, manté ja fa anys, precisament, el bloc Cafè en gra http://blocs.mesvilaweb.cat/josepselva/. Si us hi passegeu, hi trobareu -a part de la passió per la independència comuna a tantes i tants de nosaltres- moltes de les dèries, facècies i situacions que incideixen en el nostre país i marquen el nostre temps.

En fi, ara em ve al cap que dec estar una mica en deute -perquè no he llegit encara el llibre- amb Alfred Bosch, autor de la novel·la cafetera i viatgera Les set aromes del món (2004). L’Alfred, sí, aquest cavaller de mitjana edat que vaig votar recentment per a alcaldable de Barcelona, amb el mateix càlcul i determinació que fa quatre anys vaig triar Trias...

Hagueu votat per qui ho hagueu fet -però, en l’entorn Vilaweb, ja sé que algunes opcions queden descartades- us convido ara a assaborir, i a olorar, una bona tassa de cafè.  En el format que us vingui més de gust…