A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

TRAMUNTANA de setembre

General

Tot el que envolta el golf de Roses i, per extensió, l’Empordà és un espai físic i un univers mític que suposo que moltes i molts coneixeu i, per tant, no em caldrà insistir-hi. Si de cas, m’agrada posar l’accent en què mireu d’anar-hi a primers de setembre: ho trobareu encara més relaxant i plaent. 

Entre el massís del Montgrí i el cap de Creus, ben oberta la mirada al golf de Roses, hem deixat transcórrer una darrera i profitosa setmana de vacances. Feia força anys que no agafàvem familiarment dies al mes de setembre, i la conclusió -com ja es preveia- és que val força la pena.

No cal que m’estengui sobre les meravelles que acull aquesta terra: l’encís de L’Escala -la nostra base hotelera en aquest cas-, la imatge de marca de les ruïnes d’Empúries o la Ciutadella de Roses, el geni tel·lúric i artístic de Cadaqués, les platges verges de Sant Pere Pescador -especialment recomanables-, la singularitat d’Empuriabrava… En definitiva, l’Alt Empordà i la Costa Brava en el seu conjunt… una mica destruïda, d’acord, però he vist atemptats molt pitjors.

Amb la meva dona comentàvem l’encert d’anar-hi a primers de setembre… i el desencert de la molta gent d’aquest país que encara té massa l’agost com a mes canònic per a fer vacances. És un costum sembla que gairebé atàvic, i que els mitjans de comunicació -i Catalunya Ràdio el primer- no paren d’atiar. I resulta un debat recurrent el fet que molts altres europeus, per exemple, sembla que tinguin la capacitat de saber repartir-se molt millor les vacances. No sé si en els pròxims anys sabrem reciclar-nos com cal en aquest sentit, però els avantatges -i a primers de setembre encara acostuma a fer força bon temps- són evidents. Us engresco, si és que encara no ho heu fet, a comprovar-ho.

El dimarts dia 4, a L’Escala i a tot el golf, bufava ben fort la tramuntana. Tot plegat em porta a buscar mots ben triats sobre aquest vent tan característic a un llibre que l’altre estiu vaig llegir delitosament, i que també us recomano del tot: L’Empordà, el melic del món, d’Oriol Pi de Cabanyes (L’Esfera dels Llibres, 2006). 

L’escriptor vilanoví, en aquest volum curull, sobretot, de referències culturals, defineix la tramuntana com un "poderós activador de tota mena de processos bioelèctrics", la qual cosa se li fa evident en parlar, per exemple, de la inspiració de Dalí. I explica també de quina manera el vent empordanès per excel·lència és "com una gran metàfora de la força de l’esperit -aquesta força de l’esperit que fa la realitat de totes les coses, animades o inanimades, visibles o invisibles".

De tornada a Barcelona, i en un dia en què la tramuntana no bufava pràcticament gens, ens va semblar d’allò més oportuna la visita a Ullastret, el poblat ibèric més gran de tot els coneguts al nostre país, la informació bàsica del qual podreu trobar a www.mac.es, la web del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Us hi adreço especialment, més que res per no tornar a fer servir el verb recomanar. És un espai molt ben situat -en un puig estratègic- i condicionat, des del qual, en el seu temps, la tribu dels indigets va dominar un ampli territori.

Segur que aquella gent no devia tenir noció del que signifiquen les vacances, ni si cal repartir-les, posem per cas, entre els mesos de juny, juliol, agost i setembre. Però suposo que sí que faria el possible per intentar descobrir, amb els relativament migrats recursos de què disposaven, els impulsos i ressorts de la felicitat. Molts segles i uns pocs mil·lenis després però amb molts més mitjans, tenim, com sempre, l’obligació d’intentar-ho.   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.