A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Tot albirant la INDEPENDÈNCIA amb ORIOL JUNQUERAS

Sense categoria
L’eurodiputat Oriol Junqueras, independent per ERC i reconegut historiador, ha estat el darrer dels convidats a sopar pel Club d’Opinió Arnau de Vilanova. Em sembla un home preparat, treballador i coratjós. Optimista, però no il·lús.

L’Oriol sap perfectament que Espanya no ha posat ni posarà gens fàcil el nostre alliberament. I no ignora que el moment econòmic no és gens bo. I que la corrupció -la real i la suposada- no ajuda gens, perquè pot desinflar la gent. Però també té en compte la doble legitimitat europea que contempla el Tractat de Lisboa: la dels Estats i la dels ciutadans. I en la segona hi veu una escletxa que Catalunya pot -i hauria d’estar en condicions- d’aprofitar. 

Una d’aquestes nits, els membres del Club d’Opinió Arnau de Vilanova [www.arnaudevilanova.com] constatàvem amb Oriol Junqueras que Catalunya no en té prou de posseir una llengua pròpia, una cultura creativa, una economia -malgrat tot- dinàmica, una identitat clara. En l’Europa i el món d’avui, si un país vol comptar realment, encara cal que disposi d’un Estat propi. I això no variarà a curt termini ni, probablement, a mitjà.

La Unió Europea no és necessàriament favorable a les nostres aspiracions, però tampoc no s’hi posaria en contra si al darrera del dret de decidir hi hagués una majoria ciutadana de l’ordre del 55%, per exemple. I és que Europa continua sent -ho ha estat sempre- un club d’Estats, però també pot tenir en compte les aspiracions de la gent si aquestes són prou fonamentades.   

Un dels arguments de l’Oriol [www.junqueras.cat] em sembla particularment interessant: no és una qüestió de nacionalisme, sinó, senzillament, de democràcia. El nostre eurodiputat troba que dir-nos avui dia nacionalistes -com molts, en aquest país, hem estat fent durant anys i panys- resulta més aviat contraproduent de cara a l’exterior. Ho és per la connotació pejorativa que té el concepte. I sí, es tracta, sobretot, de democràcia. I de tenir clar, en definitiva, el que volem ser com a poble, que ja som prou grandets.

El també conegut historiador, per a qui l’independentisme ha guanyat finalment en el camp de la racionalitat, creu que ja no és l’hora dels lideratges messiànics. O sigui, que fóra bo una direcció sòlida dins l’àmbit sobiranista però, alhora, compartida. Veu necessari, en aquest sentit, un gran esforç de generositat per tal de superar els personalismes fatus, les divisons contraproduents, les lluites estèrils…

Mentrestant, ell i eurodiputats de la vàlua de Ramon Tremosa o Raül Romeva -no coincidents en idees socials, però sí en actituds nacionals- constitueixen baluards sòlids per a la nostra projecció a l’exterior. Que no passa només per les grans proclames, sinó per qüestions de l’abast de l’Eix Mediterrani, per exemple, com a clau per al desenvolupament logístic dels territoris on es parla, poc o molt, el català.

Fa alguns anys, la UE va ampliar-se a partir de l’esfondrament del bloc soviètic. Ara ja hauria de ser l’hora d’obrir una etapa d’ampliacions internes. Per exemple les d’Escòcia, Euskadi -sense ETA, és clar-, Flandes i Valònia per separat o Catalunya -amb els altres Països Catalans, que ja vindran quan puguin… 

Per tant, tot i que les condicions no són fàcils -crisi econòmica, corrupció galopant, la llosa secular que representa Madrid-, sembla que assolir l’objectiu resulta més senzill que abans. I és que el sobiranisme ha aconseguit una centralitat que, només fa uns anys, era impensable. Perquè l’encaix amb Espanya, amb sentència del Tribunal Constitucional o sense, no pot ser, a hores d’ara, més desencaixat.

Personalment, sóc del parer que la pròxima legislatura al Parlament no serà encara decisiva, però ens permetrà cremar etapes. I que la independència no és a tocar, però avui sí que és més fàcil d’imaginar-se-la…

Oriol Junqueras treballa sostingudament, ara des de Brussel·les i Estrasburg, per tal que el somni sigui possible. Desitgem-li tota la sort. A ell i als qui lluiten amb el mateix convenciment, el mateix impuls, la mateixa eficàcia.

 

  1. és un tipus força seriós, i té raó en una cosa: els independentistes hem d’abandonar els somnis nacionalistes, una mica tronats ja, i que ens impedeixen caminar cap a un país modern, racional i, sobretot, independent. Perquè cal sumar i la senyera cal que aixoplugui tothom del país, no només uns quants essencialistes.

Respon a Clidice Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.