TIA MARIA, el meu plaer dels déus (n’hi ha més)
La vida, prou que ho sabem, pot ser un cúmul de desgràcies. Però també una gamma de petits i grans plaers, que hem de saber administrar amb poca o molta moderació. Per mi, el licor Tia Maria és un d’aquests plaers dels déus, sense excloure’n d’altres.
No és que mami constantment: ni és aconsellable ni m’ho puc permetre, per la salut i la butxaca. Però una cosa sí que la tinc clara des de fa temps: a casa sempre hi ha d’haver una ampolla de Tia Maria. I, quan s’acabi, sé que al Caprabo de la cantonada en puc trobar, ràpidament, una altra.
El vi m’agrada molt, moltíssim: negre, blanc, fins i tot rosat si és bo. També en això m’he de contenir, només faltaria! Gaudeixo igualment de la frescor i voluptuositat d’un bon cava… o del xampany. En canvi, no m’agraden ni el whisky, ni el conyac, ni el rom. I de licors, alguns, sempre que no siguin ni massa forts ni excessivament empalagosos.
Però el Tia Maria -el meu Tia Maria-, del qual ara mateix n’estic prenent mitja copeta, és una altra cosa. Amb el seu seductor i vellutat gust de cafè, amb la seva dolçor suau, amb el seu aroma delicat, amb el seu toc inconfusible… Ideal per escoltar aquesta música tranquil·la però amb un ritme adequat de Toni Xuclà que sona ara pel lector de CD’s, però ho seria amb tantes altres.
"World famous for its uniquely dark and intriguing flavour, derived from an original Jamaican recipe which has been closely guarded for generations", que es diu a la contraetiqueta. El meu rovellat anglès dóna per a entendre suficientment aquestes paraules, i espero que a vosaltres us passi, si més no, el mateix. En tot cas, no és estrictament necessari.
La vida ens pot arribar a donar prou disgustos, i per això hem de saber administrar els seus plaers, els plaers dels sentits en un espectre molt ampli -material i no tant-, de la millor manera possible i procurant no fer mal a ningú. Si pot ser, donant satisfacció als altres… i a les altres, no cal dir.
Des de fa anys, Tia Maria és, per mi, un petit plaer, però no per això menys intens. És segur, doncs, que m’acompanyarà sempre, i, quan deixi de fer-ho, és que anem força malament. Confio que encara n’hi hagi per anys i, mentrestant, us convido a assaborir una copeta d’aquest nèctar dels déus… amb sabor dels tròpics.
I que m’en dius del Cointreau amb gel…!
Entre tots els teus articles sobre política i cultura (que tants disgustos ens donen) aquesta apologia d’un licor discret i silenciós que travessa el temps. Sí, com una tieta ja velleta i soltera, la tieta Maria, que viu en una caseta potser del Maresme i cuida un petit jardí. En efecte: la vida és un estrany però curiós conglomerat de grandeses i petiteses, i els moments de felicitat -que solen ser íntims, no sé perquè- acaben per dur noms així, divertits i delicats. Et felicito per aquesta subtilesa.
Em sembla recordar que en vaig beure una vegada, però ara, com que tinc un Caprabo a la vora potser m’hi acostaré.