A la brasa i al caliu

Per tal de commemorar el trentè aniversari de les publicacions del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, fins al 29 d’agost teniu temps de contemplar, a la sala d’exposicions del barceloní Palau Moja, la mostra “Del plom al dígit”.

L’ocasió s’ha fet servir com calia per a retre un homenatge -que probablement prosseguirà a Girona i a Reus- a la figura de Joan Llobet, baluard de les publicacions esmentades fins que una cruel malaltia ens privà de la seva presència. Tanmateix, la passió per la lletra impresa i les arts gràfiques, la capacitat professional i la seva qualitat humana han estat concloents i esdevenen un exemple de compromís nacional i feina ben feta. 

El Joan ens va deixar, malauradament, el mes de març del 2009 a l’edat de 64 anys (a punt de jubilar-se, punyeta!). De seguida es va parlar de la possibilitat de dedicar-li una exposició d’aquestes característiques. A voltes, en casos així, creus que tot quedarà únicament en bones intencions. M’equivocava, i me n’alegro molt. Perquè la mostra -comissariada per Fina Duran– és interessant pels seus continguts i ben emotiva per a tothom qui n’havia tractat el principal artífex.

I també paga la pena el muntatge, que fa que s’hi respiri molt bé en aquest temps de calors. Quant a la instal·lació artística de l’escultor Jordi Tolosa, que ens introdueix a l’exposició, no deixa d’incorporar-hi un precís valor afegit.

L’interès polièdric de “Del plom al dígit” va més enllà de la vessant diguem-ne corporativa per a esdevenir la referència oportuna d’un treball col·lectiu que ja veieu, d’altra banda, que té noms i cognoms. Noms dels successius consellers, començant per Max Cahner i acabant -de moment- per Joan Manuel Tresserras. Noms de distingits i distingides professionals del sector, a més de la moltíssima gent que podria arribar a implicar-s’hi atès que la mostra aplega, en tres dècades, més de 2.000 publicacions -entre llibres, catàlegs, revistes, opuscles, cartells… Una base de dades que es pot consultar en línia recull aquesta tasca en la seva totalitat, per ara.

Noms i cognoms ben diversos, en relació als quals el reusenc Joan Maria Llobet i Armengou va ser, durant força temps, l’home-orquestra perfecte. Pel seu domini de l’ofici -que, com reflecteix acuradament l’exposició, canvià tant i tant en ben pocs anys- i també per la visió de país, clarament nacional però no gens sectària.

En un dels textos que figuren a l’exposició, el periodista Agustí Pons -que és qui va fitxar el Joan per al Departament en la seva qualitat de cap de gabinet del conseller Cahner- n’explica la personalitat i el tarannà en ben escollides paraules. I el vídeo que es diu, càlidament, Hola Joan és un homenatge molt acurat a la seva memòria, la joia de la corona de la mostra, com si diguéssim.

A les imatges hi apareixen, entre d’altres, les persones que formaven part del seu equìp: el Santi, la Isabel, el Josep Maria, la Joana, més últimament l’Álvaro… Els seus dos éssers més estimats: la Montserrat i el Martí… Amics i professionals qualificats com el pintor Joan-Pere Viladecans o els dissenyadors gràfics Claret Serrahima i América Sánchez, l’esmentat Agustí Pons… En definitiva, testimonis de la cultura i la modernitat gràfica i de la singular aportació llobetiana a tot aquest món.     

Amb el Joan hem estat companys, també amics, confidents sobretot. Sovint penso com m’hagués agradat retrobar-me de tant en tant amb ell per a dinar o fer un cafè a Ciutat Vella, l’Eixample o el seu barri (ex-vila) de Gràcia, per exemple. I ja ni m’imagino el plaer que hagués pogut significar que em descobrís -molt més del que la conec- la traça modernista de la seva Reus natal. Amb un detall que l’honora: ell reconeixia sempre que el gran Antoni Gaudí -tot i que batejat a l’església de Sant Pere Apòstol de la capital del Baix Camp- havia vist la llum al mas de la Calderera de la veïna vila de Riudoms.

Era -és, perquè la memòria fa que continuï existent- d’aquella mena de gent que, no entens ben bé com, ho sap gairebé tot. I, amb la seva ironia proverbial, intuïa molt. De vegades semblava que tingués a la ment mig país, pel cap baix. En aquest sentit, et deixava astorat. I, en la seva ponderació, també sabia despatxar-se a gust, quan volia repartir llenya…

Com crec recordar que va dir el mateix Agustí Pons en el comiat fúnebre, “Joan Llobet serà, des d’ara, un dels meus morts més estimats”. Al meu torn tinc, poc o molt, una sensació similar. Però ja veus, Joan, de quina manera pervius entre nosaltres. I com t’hem dedicat aquesta exposició tan reeixida potser perquè tocava però, sobretot, perquè te la devíem. 

De tot cor…