A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

T’ho devíem, JOAN

Sense categoria

Per tal de commemorar el trentè aniversari de les publicacions del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, fins al 29 d’agost teniu temps de contemplar, a la sala d’exposicions del barceloní Palau Moja, la mostra “Del plom al dígit”.

L’ocasió s’ha fet servir com calia per a retre un homenatge -que probablement prosseguirà a Girona i a Reus- a la figura de Joan Llobet, baluard de les publicacions esmentades fins que una cruel malaltia ens privà de la seva presència. Tanmateix, la passió per la lletra impresa i les arts gràfiques, la capacitat professional i la seva qualitat humana han estat concloents i esdevenen un exemple de compromís nacional i feina ben feta. 

El Joan ens va deixar, malauradament, el mes de març del 2009 a l’edat de 64 anys (a punt de jubilar-se, punyeta!). De seguida es va parlar de la possibilitat de dedicar-li una exposició d’aquestes característiques. A voltes, en casos així, creus que tot quedarà únicament en bones intencions. M’equivocava, i me n’alegro molt. Perquè la mostra -comissariada per Fina Duran– és interessant pels seus continguts i ben emotiva per a tothom qui n’havia tractat el principal artífex.

I també paga la pena el muntatge, que fa que s’hi respiri molt bé en aquest temps de calors. Quant a la instal·lació artística de l’escultor Jordi Tolosa, que ens introdueix a l’exposició, no deixa d’incorporar-hi un precís valor afegit.

L’interès polièdric de “Del plom al dígit” va més enllà de la vessant diguem-ne corporativa per a esdevenir la referència oportuna d’un treball col·lectiu que ja veieu, d’altra banda, que té noms i cognoms. Noms dels successius consellers, començant per Max Cahner i acabant -de moment- per Joan Manuel Tresserras. Noms de distingits i distingides professionals del sector, a més de la moltíssima gent que podria arribar a implicar-s’hi atès que la mostra aplega, en tres dècades, més de 2.000 publicacions -entre llibres, catàlegs, revistes, opuscles, cartells… Una base de dades que es pot consultar en línia recull aquesta tasca en la seva totalitat, per ara.

Noms i cognoms ben diversos, en relació als quals el reusenc Joan Maria Llobet i Armengou va ser, durant força temps, l’home-orquestra perfecte. Pel seu domini de l’ofici -que, com reflecteix acuradament l’exposició, canvià tant i tant en ben pocs anys- i també per la visió de país, clarament nacional però no gens sectària.

En un dels textos que figuren a l’exposició, el periodista Agustí Pons -que és qui va fitxar el Joan per al Departament en la seva qualitat de cap de gabinet del conseller Cahner- n’explica la personalitat i el tarannà en ben escollides paraules. I el vídeo que es diu, càlidament, Hola Joan és un homenatge molt acurat a la seva memòria, la joia de la corona de la mostra, com si diguéssim.

A les imatges hi apareixen, entre d’altres, les persones que formaven part del seu equìp: el Santi, la Isabel, el Josep Maria, la Joana, més últimament l’Álvaro… Els seus dos éssers més estimats: la Montserrat i el Martí… Amics i professionals qualificats com el pintor Joan-Pere Viladecans o els dissenyadors gràfics Claret Serrahima i América Sánchez, l’esmentat Agustí PonsEn definitiva, testimonis de la cultura i la modernitat gràfica i de la singular aportació llobetiana a tot aquest món.     

Amb el Joan hem estat companys, també amics, confidents sobretot. Sovint penso com m’hagués agradat retrobar-me de tant en tant amb ell per a dinar o fer un cafè a Ciutat Vella, l’Eixample o el seu barri (ex-vila) de Gràcia, per exemple. I ja ni m’imagino el plaer que hagués pogut significar que em descobrís -molt més del que la conec- la traça modernista de la seva Reus natal. Amb un detall que l’honora: ell reconeixia sempre que el gran Antoni Gaudí -tot i que batejat a l’església de Sant Pere Apòstol de la capital del Baix Camp- havia vist la llum al mas de la Calderera de la veïna vila de Riudoms.

Era -és, perquè la memòria fa que continuï existent- d’aquella mena de gent que, no entens ben bé com, ho sap gairebé tot. I, amb la seva ironia proverbial, intuïa molt. De vegades semblava que tingués a la ment mig país, pel cap baix. En aquest sentit, et deixava astorat. I, en la seva ponderació, també sabia despatxar-se a gust, quan volia repartir llenya

Com crec recordar que va dir el mateix Agustí Pons en el comiat fúnebre, “Joan Llobet serà, des d’ara, un dels meus morts més estimats”. Al meu torn tinc, poc o molt, una sensació similar. Però ja veus, Joan, de quina manera pervius entre nosaltres. I com t’hem dedicat aquesta exposició tan reeixida potser perquè tocava però, sobretot, perquè te la devíem. 

De tot cor…

  1. Hola Joan

    Moltes gràcies ( per la part que em toca ) per aquestes emotives paraules

    El títol d’ “Hola Joan” ve d’un pdf que vaig fer a la memòria d’en Joan i que vaig enviar-li al muntador del vídeo. Un dia te l’ensenyaré

    Començava, aquest pdf que et dic, amb les paraules que ara et transcriuré, adreçades a en Joan :

    “N’hi hagué prou, fou suficient i fou necessari que tinguessis el poder de descentrar-me, d’oposar a la meva, la teva manera de centrar i ho vas poder fer, i ho vas fer, i encara ho fas perquè no érem dos no-res instal·lats en dos universos incomparables o incompatibles o tancats, sinó dues entrades al mateix paisatge, accessible cada una d’aquestes només per a cada un de nosaltres, però al mateix temps que ens apareixíem mútuament l’un a l’altre. N’hi hagué prou, fou suficient i fou necessari que el teu cos i la teva paraula de cada dia em fossin donats, es fessin presents en el meu camp i presentessin la teva a la meva manera, allò a la qual cosa jo mai no seria present i que sempre m’era visible a través dels teus ulls. Una absència, també, efectivament, però no una absència qualsevol sinó una absència determinada per una diferència, per unes circumstàcies que, d’entrada i des del primer moment, ens foren comunes : el mateix ofici, el mateix paisatge i la mateixa manera de mesurar-lo, els quals ens predestinaven a ser l’un el mirall de l’altre, a ser dues ics, dos senyals del meu o del teu ser-vist, a ser dos moments de la mateixa sintaxi”

    Tens raó : un no conviu vint-i-cinc anys de la seva vida al costat d’una persona fent veure que no li ha passat res

    Gràcies de nou

  2. Cada cinc de maig en Joan ens recordava que era El Dia Del Sant Patró. Explicava aquesta història que he trobat a http://quimcurbet.blogspot.com/2007/05/joan-portam-la-tinta.html i que, com que està molt ben relatada, no hi he tret ni hi he afegit res perquè s’assembla molt a la manera que en Joan l’explicava

    Quim Curbet, el 5.5.07 escribí :

    Joan Evangelista, fill de Zebedeu i de Salomé, ja vell i arrugat va patir una mena de martiri a Roma. El 6 de maig de l’any 95, al costat de la porta que dóna al Laci –la porta Llatina– uns funcionaris de l’emperador Domicià el van introduir en un cubell amb oli roent. Ja sigui per l’atàvica incompetència funcionarial o per la intercessió divina, Joan va sortir-ne il·lès i rejovenit. Després d’aital proesa, va ser reconegut per sempre més com a sant Joan Ante Portam Latinam. La pregunta que ara es faran vostès és la següent: quin gremi va adoptar Joan com a Sant Patró? El gremi de la cirurgia plàstica? El gremi dels funcionaris municipals?

    Doncs no, van molt errats. Va ser el gremi dels impressors de Barcelona el que, ja l’any 1491, en reconeixement al sant, van dedicar-li una capella a Santa Maria del Mar –La catedral del mar, en edició castellana–. Durant molts anys aquest heroi de l’església va ser conegut a Catalunya com «sant Joan de les lletres grosses», perquè en els calendaris els impressors el remarcaven amb un tipus de lletra més gros que els altres sants, patrons de gremis amb menys influència.

    Els impressors, en aquella època i fins a finals del segle XIX, es feien ells mateixos la tinta, bullint en un gran cubell ingredients diversos, dels quals destacava el caparrós, una mena de sulfat que emetia una pudor intensa difícilment suportable al bell mig de les ciutats de l’època. Per aquesta raó el gremi dels impressors, una vegada a l’any sortien de la ciutat per a produir la tinta necessària i aprofitaven el dia del sant patró, que tan miraculosament havia sobreviscut al martiri en la cassola, per a fer com una mena d’aplec festiu al voltant del cubell de la tinta.

    Entre els aprenents de l’ofici hi havia la convicció profunda, induïda pels més veterans, que l’Ante Portam Latinam del sant era la traducció al llatí del «Joan, porta’m la tinta» dels encarregats de taller. Amb el temps la tinta va passar a convertir-se en un producte industrial, però la festa dels impressors va continuar celebrant-se. Desgraciadament ja fa molts anys que els impressors gironins no la celebren, si més no els treballadors. Són els signes dels nostres temps.

    També

    a http://bibliogoigs.blogspot.com/2009/05/goigs-de-sant-joan-ante-portam-latinam.html he trobat uns goigs que expliquen el mateix però amb altres paraules

    La última estrofa diu així :

    Dels qui la ciència espargeixen
    entre races i nacions
    dels qui els llibres imprimeixen
    per a fer els homes més bons
    del qui fa d’apologista
    de la fe i la veritat

    Sant Joan Evangelista
    de Déu deixeble estimat
    de l’impressor i el caixista
    beneïu l’activitat

    * * *

    Mmmm ! La olor de tinta ! Sempre en parlàvem, amb en Joan. Quan podia sempre trobava una excusa per assistir a la solemne inauguració d’un tiratge. Jo crec que era per estar més aprop d’aquella pudor intensa difícilment suportable. Sembla com si un fos d’aquest ofici pel perfum suau que desprenen els llibres acabats d’imprimir…

    Pel què fa als goigs només dir que crec que toquen molt d’aprop a allò que en podríem dir «el pensament» d’en Joan : per a ell, l’activitat era ( no calia ni dir-ho ) beneida, com un do pel qual només ens quedava la opció de donar-ne gràcies. « Activitat » : és cert, no parava. Desde les nou fins a les tantes del vespre. Un dia amb la Joana li vem posar un mot : « El hombre orquesta »

    Tot i que també podria parlar d’això de « la fe i la veritat » ( és el « primer principi » d’un editor : la fe. Donar « el pas a cada pas », la majoria de vegades a soles, en allò que en diem el procés d’edició, sovint partint d’un poc més que no-res, fins tenir-ho a les mans en forma de llibre ) tot i que també podria parlar-ne, deia, no voldria que us passessin per alt les paraules aquestes : « dels qui els llibres imprimeixen per a fer els homes més bons »

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.