TERRASSA al Macba: ració doble
Eulàlia -de qui reprodueixo el collage
Misses i gàngsters de la sèrie “Etnografies” (1973)- ens interpel·la des d’una mostra el títol de la qual és gairebé un manifest: “Mai no he pintat àngels daurats”. I Miralda, amb el projecte “Twin Tastes & Tongues”, ens parla de la relació entre Barcelona i Xangai –ciutats agermanades– a través del menjar. En conjunt, un art que interessa i documenta, però que no emociona ni commou.Eulàlia -tal com l’artista signava inicialment- crea, des de principis dels anys 70, muntatges fotogràfics i collages a través dels quals denuncia els poders polític i econòmic i posa al descobert sense manies les contradiccions de la nostra societat. Després evolucionaria mitjançant noves maneres de tractar la imtge. Cal dir que hi ha un èmfasi especial, en el seu relat, sobre el paper (encara) subordinat de la dona. En conjunt, un art activista que, amb els estralls actuals de la crisi, se’ns mostra plenament vigent.
Tal com ha escrit la crític d’art Pilar Parcerisas, “darrere totes les situacions denunciades per Eulàlia hi ha preguntes a la recerca d’una justícia social. El seu darrer treball és d’una actualitat brutal: la vida de Maria, una dona sense sostre que vaga pels carrers de la Barcelona d’avui”. I és que, com ha declarat la pròpia artista, “vivim una època semblant a la feudal”. Jo, que potser trobo la frase un pèl exagerada, no goso rebatre-la del tot, tal com van les coses…
Al seu torn,
Miralda, des de “Twin Tastes & Tongues”, explora visualment els imaginaris, tradicions, rituals, polítiques i formes d’organització entre Barcelona i Xangai a través del menjar, com ell tant sap fer-ho. Aquest va ser el punt de partida per a la proposta que Screen Projects va dur a terme per al Pavelló Barcelona de la Biennal 2012 de la gran urbs asìàtica, una megaciutat que jo mateix vaig tenir l’ocasió de trepitjar l’any 1988. Si aleshores ja em va semblar prou atabaladora, sembla que ara ho és molt més…A la vista d’ambdues mostres, he tornat a pensar que aquest art conceptual -tot i que Eulàlia Grau no s’hi considera ben bé, i a Antoni Miralda alguns no l’hi consideren- és vàlid en la mesura que ens interessa, il·lustra, documenta, interpel·la… i ens proporciona una mirada crítica sobre la nostra època que mai no és sobrera. Llàstima que, habitualment -si més no, a mi-, no ens emociona, penetra ni commou, perquè li manca el que Modest Cuixart en deia “capacitat de presència”.
Sí, ja sé que els seus camins són uns altres, però és obvi que cadascú té dret a triar els propis…
A banda d’això, pel que fa a la frase de l’artista, potser sí que ens anem apropant a una societat feudal; si més no, cada vegada ens recorda més l’Espanya en blanc i negre de l’època franquista. Per això, el diari Ara de dissabte passat va sortir en blanc i negre. Malauradament, ens ha tocat viure una altra vegada en blanc i negre de l’Espanya fosca, gris i tenebrosa del “hábleme en cristiano“. Poca broma, que a mi em va passar amb un agent de la Guàrdia Civil!
Ànims! i a veure si podem aconseguir, ben aviat, una Catalunya EN COLORS I LLIURE!