Sóc d’aquesta GALÀXIA
Sé -sabem- que el repte és difícil, però no per això cal deixar d’intentar-ho. Perquè mai com en aquests darrers mesos s’havia posat tant en evidència que l’objectiu és possible, que no vol dir que sigui segur. I és que pel camí hi ha moltes pedres, molts entrebancs. O sorolls com el de la corrpció, que no deixa de ser clamorós…
També paga la pena la faixa informativa situada a la part inferior d’algunes de les pàgines. Amb una àmplia sopa de noms d’entitats i col·lectius -des dels més coneguts fins als que no ho són tant-, de referències de webs i de descripció d’activitats i d’iniciatives, algunes de ben innovadores. Queda ben clar que els partits i les institucions, per molt i lògic protagonisme que tinguin, no condueixen exclusivament el procés. I que la força i l’empenta d’un poble organitzat -societat autènticament civil– pot fer miracles.
Dificultats, després, les que vulgueu: joc brut –que no ve només de la banda d’Espanya-, presumpta corrupció -també a casa-, crisi econòmica i, en conjunt, una època novament dura, a Europa i al món. Ens en sortirem o no -ja ho veurem-, però Catalunya demostra finalment que és una realitat política que vol ser subjecte de drets… justament perquè també vol fer els deures.
Ja ho diu el sociòleg -i terrassenc, com jo mateix- Salvador Cardús, un dels líders intel·lectuals del sobiranisme, en una breu entrevista inclosa al dossier: “La mobilització és impressionant”. Tot i axí, trobo que, després d’una tardor que realment ha impressionat, l’hivern és més fred, en tots els sentits. Toca, doncs, tornar a impressionar. No és tan fàcil, però és necessari.
Bon cap de setmana !