SOBIRANIA nacional… per via ANIMAL
Un cop celebrada -per ara, i confiem que definitivament- la darrera corrida de toros a Catalunya, els partidaris del bàrbar espectacle ens volen fer creure que uns quants polítics els han amargat la fiesta… I no. Si el Parlament de Catalunya va votar majoritàriament a favor de la supressió, va ser recollint el sentit d’una Iniciativa Legislativa Popular que s’havia pronunciat a favor de la dignitat dels braus animals amb nombroses signatures (245.000, entre les quals la meva).
O sigui que no manipulem l’opinió, sisplau. Prohibint les corridas, Catalunya fa un acte de sobirania, però també demostra que els valors de molta de la seva gent s’orienten més cap a la democràcia -els drets dels animals formen part, indestriablement, dels valors democràtics- que no pas els de molts dels veïns ibèrics.
I que quedi clar que jo, en aquests valors democràtics, també hi incloc, per exemple, la supressió dels correbous…
A la Monumental de Barcelona només recordo haver-hi anat una vegada a la vida: va ser, acompanyat de la meva dona, a un concert del grup Mecano, ja fa uns quants anys…
Ara, a l’entorn d’aquesta plaça, s’ha armat un sarau veritablement monumental. Tant de bo que:
1) La prohibició de las corridas al nostre país esdevingui definitiva que la llei d’abolició del pròxim 1 de gener entri en vigor. I que el PP i Ciutadans no se surtin amb la seva gràcies a les bones arts del Tribunal Constitucional.
2) Que a la plaça s’hi puguin trobar usos nous i interessants, tot i que la situació dels comptes públics no faci possible que deixi de ser un equipament privat tan fàcilment.
3) Que molts espanyols, en comptes de sentir-se tocats per la prohibició des del punt de vista identitari, ampliïn la reflexió sobre el sentit d’una festa tan sanguinària en ple segle XXI…
I ja dic que també estic en contra dels correbous, per molt que a les nostres Terres de l’Ebre en facin un signe d’identitat. Sobre les tradicions i els costums hem de practicar habitualment un sentit crític que sigui capaç de destriar el gra de la palla i d’analitzar, doncs, si són o no són destructius. Trobo, posem per cas, que menjar pa amb tomàquet -un altre element simbòlic- no pot fer mal a ningú, a menys que en mengis molt i t’agafi un empatx.
De moment, el senyor José Tomás haurà d’anar a triomfar a d’altres places. Perquè Barcelona, com a capital de Catalunya, ja no vol que es matin toros a l’espai públic. Com no van voler-ho al seu dia Tossa de Mar -població pionera, l’any 1989, en aquest sentit-, Girona, Lloret de Mar, Sant Feliu de Guíxols, Tarragona… fins a 71 municipis. I això no és, necessàriament, ser antiespanyol; però ser, senzillament, no-espanyol sí que se li assembla…
Si fora només per les tradicions patriòtiques alguns encara s’estariem amb el circs de gladiadors romans.
1) Què les festes de la Mercè de Barcelona poden restar com una excepció momentànea de la norma, i que com gaire bé totes les festes també tenen un element de trangressió cultural i de la cultura d’un poble a través de la festa.
2) Què els cartells de la festa de la Mercé o similar a Barcelona, per la seva pròpia excepcionalitat poden resultar força més rendibles des del punt de vista econòmic.
3) I què pot ser una manca de solidaritat i de certa tolerància amb una minoria, mentre a la resta de la península no siga abolida, no fer una mena d’exepcionalitat momentànea en certes ocassions a la norma, com alguna festivitat assenyalada a Barcelona.
La contrària seria ser cent per cent ferms amb les conviccions animalistes amb tolerència zero o que reformen de cap a baix aquesta festa taurina per fer-la possible.