SOBIRANIA costeruda, esperançada, incerta… NECESSÀRIA
I, de paisatges de fons, el d’un país amb esperança però ple de dificultats; el d’un Estat que es nega a aplicar degudament els principis de la democràcia; el d’una Europa i un món que observen de reüll, però que ens donarien el vist-i-plau si som realment capaços de creuar el riu.
Els figurants ho fan més bé o més malament: digne Mas, coratjós Junqueras, trist Navarro, coherent -tot i que a voltes no ho sembli- Herrera, enutjós Duran… No val la pena que em fiqui amb el nen Rivera, o la mestressa Alícia. Ni que pensi més del compte amb els nois i les noies de la CUP… Encara que aquests són diferents, tota una altra cosa.
Rajoy i els seus es mostren -no pas la premsa de la “villa y corte”- cautelosos, tot i que vigilants. Es creuen que tenen la paella pel mànec, i això deu ser així, però només fins a un cert punt. No valoren prou la nostra tenacitat, i el fet que el món és molt més obert que abans, tot i que juguen a fons els avantatges que suposa la precarietat econòmica -que, alhora, també els perjudica. I fan servir quan els convé l’“ordeno y mando” de què encara disposen els Estats constituïts com a tals.
Veurem… La partida és arriscada, però no impossible. Al pessimisme de la intel·ligència -que diria Gramsci– cal oposar-hi l’optimisme de la voluntat. M’agradaria molt que ens en sortíssim, però encara no goso fer un pronòstic clar. Si els partits i les circumstàncies no ho acaben espatllant, la voluntat de la ciutadania per l’Estat propi pot ser -serà?- imparable.